Tot ha de canviar!

Vijay: Això ens porta un altre cop a la pregunta: «Què és la Unió Europea»? I amb això vull dir: què és la unió , per començar? Què és la col·lectivitat dels pobles? Si els països europeus no són capaços d’ajudar-se els uns als altres en una crisi, quin sentit té que estiguin en un marc conjunt? És una pregunta que potser Itàlia voldrà fer directament a Brussel·les. Grècia també ho podria haver preguntat després de la crisi econòmica del 2008, i Yanis Varoufakis ho va fer quan n’era el ministre d’economia. Si la Unió Europea no hi negocia d’una manera humana i solidària, quin sentit té que Grècia sigui a l’eurozona? Des del meu punt de vista, la pregunta que ens hem de plantejar de debò sobre qualsevol tipus d’unitat, ja sigui formar part d’un procés col·lectiu, d’una unió de nacions o d’una unitat dins d’una nació, és: «De què serveix, la nostra unió?». El que ens hem de preguntar en cada país és: «De què serveix, l’estat?». Si aquestes institucions no ens ajuden en èpoques de crisi, per què hi hauríem de pertànyer? Crec que aquesta pregunta és molt important. Pel que fa a països com Itàlia, la pregunta que realment haurien de fer a Europa és: «On éreu en temps de crisi?».

Srećko: Malauradament, ara veiem que el paper de moltes institucions en èpoques de crisi reflecteix el que Carl Schmitt va descriure com a «estat d’excepció». En tenim prou de fixar-nos en Hongria per veure com la situació és utilitzada per aquells per als quals aquesta crisi ha estat com un somni fet realitat. Aquest és un punt de vista, però n’hi ha un altre de més esperançador, que és el que estem intentant desenvolupar. Deixant de banda Europa un moment, seria interessant conèixer millor la situació a l’Índia. Què guanyarà potencialment el govern de Modi amb aquesta crisi, tenint en compte que ja reprimia les protestes massives que hi havia en contra seu fins i tot abans de la pandèmia de la Covid-19? I s’han mobilitzat gaire les estructures de cooperació a menor escala per lluitar contra la pandèmia?

Vijay: És difícil de dir què hi guanyarà, l’administració de Modi; però una cosa que cal recordar és que Modi és capaç de generar popularitat. Va tenir una idea absurda per al diumenge: que la gent sortís al carrer en públic i fes soroll per donar les gràcies al personal sanitari. Quin sentit té fer això si com a govern no proporciones al personal sanitari el material que necessiten? Trobo que és un estil molt perillós de política de demagògia. Els que estan a primera línia d’aquesta crisi necessiten el suport del govern; necessiten guants, mascaretes i tot tipus d’equipament. Cal que el govern deixi de fer bajanades i comenci a produir el que necessiten. Han de canviar les línies de producció, tal com va fer la Xina —és per això que ara tenen una quantitat tan elevada de mascaretes i en poden oferir a la resta. Segons el meu parer, el govern de Modi és inútil, però és capaç de manipular l’opinió pública d’una manera molt enginyosa. Pel que fa a la segona pregunta, amb el meu company Subin Dennis acabem de publicar un article sobre com el govern d’esquerres de Kerala ha donat resposta a la Covid-19.12 Han fomentat eslògans com ara «trenquem la cadena» i «aïllament físic però unitat social». L’acció pública ha estat de gran importància. El que hi ha en un estat com Kerala, amb trenta-cinc milions de persones, és una població molt organitzada, amb estudis i amb gairebé un cent per cent d’alfabetització, sindicats, organitzacions per a la dona i cooperatives molt consolidades. Hi ha una cooperativa de dones que es diu Kudumbashree que té quatre milions i mig de membres. La població ja està molt implicada i organitzada, i això significa que l’acció pública és immediata. Quan el govern va anunciar les mesures que adoptaria per frenar la propagació de la Covid-19, els sindicats es van mobilitzar a l’acte per anar a estacions d’autobusos i instal·lar-hi piques amb desinfectant per a mans. No va ser el govern qui va fer-ho; van ser els sindicats. La cooperativa Kudumbashree va començar a produir mascaretes a gran escala. El que vull destacar amb això és que, com a part de —i d’una manera similar a— l’evisceració de l’estat, hi ha hagut una evisceració relativa de les institucions socials als nostres països. En línies generals, s’han eliminat els sindicats. Ser part d’una organització és essencial per construir una societat humana, però les persones s’han individualitzat. Tal com heu esmentat abans, si anem a les xarxes socials veurem que la gent es queixa d’estar aïllada a casa seva. Si aquestes persones formessin part d’una organització social, trobarien una manera d’unir-se i de fer alguna cosa productiva en les seves societats. A Kerala una gran part dels habitants són jornalers. Com els fas arribar l’eslògan «trenquem la cadena»? Com els portes la higiene a les zones on viuen? Doncs construint piques a l’aire lliure, fent-los arribar desinfectant per a mans i fent una xerrada pública sobre la importància de mantenir la distància; i això ho poden fer perquè estan organitzats. L’acció pública és essencial, però no pot tenir lloc en una societat en què l’organització social està en ruïnes. Hem de construir institucions socials juntament amb les institucions estatals públiques.

Srećko: Jo soc del mateix parer pel que fa al paper de la tecnologia. El que ha demostrat la crisi de la Covid-19 és que, malgrat el distanciament social, tenim més cooperació social que mai. Ben segur, ja no és possible portar la nostra política als carrers, però és una oportunitat fantàstica perquè la gent s’uneixi a internet. Us agraeixo molt que ens oferiu una visió que no se centri en la perspectiva occidental; i, tornant al tema de l’internacionalisme cubà, m’encurioseix saber com respondríeu a un crític que argumentés que Cuba només envia metges a l’estranger per guanyar divises amb les quals comerciar.

Vijay: Deixeu-m’ho dir d’aquesta manera: em prendria seriosament la crítica si veiés metges de països com Alemanya, els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit anant a llocs com, per exemple, Itàlia. Si veiéssim metges d’aquests països privilegiats viatjant, llavors podríem plantejar-nos preguntes com ara si Cuba només s’implica per l’intercanvi de moneda. És sorprenent fins i tot pensar-ho. Durant la crisi de l’Ebola, vam veure que metges cubans anaven a treballar a l’Àfrica occidental, Sierra Leone i altres llocs. Un dels metges va contraure l’Ebola, va tornar a Cuba, es va curar, va escriure sobre l’experiència i va tornar a l’Àfrica a treballar sobre el terreny. Considero molt deshonest acusar aquests metges de ser mers instruments de canvi. Als dretans que defensen aquests punts de vista, els diria: «I per què no aneu vosaltres a primera línia i intenteu ajudar la gent?». Com és que només veiem metges socialistes ajudant? Em penso que va ser a principis de febrer que el Partit Comunista xinès va dir que tots els membres del partit havien de treballar a primera línia durant la crisi de la Covid-19. Un elevadíssim nombre de metges membres del Partit Comunista van anar a treballar a Wuhan. Quan va córrer un vídeo de treballadors sanitaris que es treien la mascareta, s’hi podia veure que tots duien insígnies del Partit Comunista. Els van dir: «El motiu pel qual us vau unir al Partit Comunista és per servir el poble». No volien metges no comunistes a primera línia llevat que volguessin ser-hi. Per als del partit era obligatori, i em trec el barret davant d’aquest tipus de motivació. El que diria als dretans és: «M’agradaria veure els vostres metges viatjant a l’altra punta del món per ficar-se en barris marginals a vacunar gent». No els veig fent-ho i, per tant, no m’ho prendria seriosament.