Tot ha de canviar!

Srećko: Deixeu-me que torni al tema de l’estat i del paper de les institucions financeres avui dia, al voltant del qual heu desenvolupat una proposta concreta molt interessant. La pandèmia actual està fent que fins i tot els partidaris del neoliberalisme s’adonin de la importància de l’estat. Aquest tipus de situació evidencia que necessitem cooperació transnacional i projectes massius d’infraestructura, i m’agradaria compartir amb vós una idea que fa uns anys semblava un disbarat: parlo de la proposta de Fredric Jameson a An American Utopia , que consisteix a utilitzar l’exèrcit dels Estats Units com a institució emancipadora que ajudi la població en comptes de dedicar-se a fer la guerra pel petroli.

Vijay: Ja tenim l’exemple d’un exèrcit que no va a la guerra sinó que va a curar. És el cas de l’exèrcit cubà. Cuba va formar un exèrcit de metges, personal d’infermeria i personal sanitari sense el qual no s’hauria pogut contenir l’Ebola. El govern dels Estats Units s’atribueix el mèrit d’haver enviat recursos, però van ser els cubans els que, juntament amb els metges africans, van tenir un paper crucial en la lluita contra l’Ebola. Avui dia, els metges cubans tornen a ser a primera línia. Quan Jair Bolsonaro va arribar al poder al Brasil, una de les primeres coses que va fer va ser expulsar metges cubans, tal com havia fet Jeanine Áñez quan va arribar al poder després del cop d’estat a Bolívia. Ara els brasilers volen que els metges cubans tornin perquè s’han adonat que Cuba no ha fet servir els excedents per constituir un exèrcit immens que bombardeja gent; l’ha fet servir per crear un exèrcit de metges i personal sanitari. També hi ha un debat al voltant de si els xinesos van prendre mesures suficients quan va sorgir per primera vegada la Covid-19. He parlat amb gent de la Xina sobre la seqüència de fets que van tenir lloc abans que s’informés l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i, des del meu punt de vista, no es va ocultar informació. Tot va passar amb una rapidesa extraordinària: el vint-i-set de desembre es va confirmar que una mostra d’un pacient contenia un nou tipus de coronavirus, i el tres de gener les autoritats van proporcionar la informació a l’OMS. L’administració Trump intenta utilitzar el fet que sembla que aquest virus comenci a Wuhan amb objectius geopolítics, però la veritat és que són els xinesos els que estan enviant material i assistència mèdica a altres països de tot el món, ja sigui a Itàlia, a Sèrbia o a Grècia. I són metges russos els que van anar a Veneçuela. Els veneçolans van demanar cinc mil milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) per poder finançar l’adquisició de l’instrumental necessari per combatre la Covid-19, i l’FMI, que havia dit anteriorment que tenia un bilió de dòlars disponible per ajudar els seus membres, els va denegar la petició a l’acte.9 Això és Washington negant a Veneçuela els metges enviats pels russos. Ara som en un període diferent en què és possible veure qui és insensible i quins estats han fracassat i, per contra, qui intenta actuar decentment en l’escenari mundial.

Srećko: La Covid-19 també demostra de quina manera el món està canviant geopolíticament, en el sentit que els estats que van respondre de manera irresponsable a escala nacional també estan responent amb egoïsme en la conjuntura internacional. Nacions com ara l’Iran continuen rebent sancions, en lloc d’ajuda, per part dels Estats Units. I la resposta europea, que determinats països no ajudessin els seus veïns italians i espanyols, demostra clarament la manca de qualsevol tipus de visió geopolítica dins de la Unió Europea. Deixeu-me fer-vos una pregunta sobre un dels setze punts, el que té a veure amb la suspensió del dòlar com a divisa internacional. Podríeu explicar el pensament que hi ha darrere la petició perquè les Nacions Unides proposi una nova divisa internacional?

Vijay: És un tema molt complicat, però, en resum, hi ha dos motius. El problema no només té a veure amb el dòlar en si, sinó amb el sistema financer expressat en dòlars o el que anomenem «complex dòlar-Wall Street » . Més de la meitat del comerç mundial es duu a terme en dòlars. Perquè un país com l’Iran pugui comerciar amb un altre país, per exemple, l’Índia, sovint ha d’expressar l’intercanvi en dòlars i utilitzar un sistema de transferència financera ubicat a la Unió Europea i conegut com a SWIFT. L’Iran no pot tenir una relació independent amb altres països: ha d’anar sempre a través dels Estats Units i d’Europa. En aquest sentit, no tenim un sistema financer internacional; el que tenim és un sistema financer dominat per l’Atlàntic Nord. Cal que anem més enllà i deixem enrere aquest sistema financer en què tot està expressat en relació amb el dòlar, perquè atorga un poder econòmic extraterritorial als Estats Units de manera immediata. Els Estats Units poden imprimir diner sense patir per la inflació perquè els diners es fan servir fora dels seus límits i de la seva jurisdicció. La rupia índia, per exemple, no es fa servir fora de l’Índia i, malgrat tot, el seu valor està subjecte al dòlar. La proposta que vam desenvolupar té l’objectiu de reprendre la qüestió de la divisa internacional, un debat que és molt antic. Per què Líbia, per exemple, ha de tenir dòlars al seu banc central? Per què no pot tenir-hi una divisa internacional? Si Líbia vol comerciar amb Itàlia, per què ha de convertir la seva moneda a dòlars i després a euros? Per què no pot comerciar-hi directament i expressar l’intercanvi en el seu propi idioma, en la seva pròpia divisa?

Srećko: Exacte; per què no? Just abans que Gaddafi fos enderrocat per la secretària d’estat nord-americana d’aleshores, Hillary Clinton, i per Nicolas Sarkozy, què és el que volia presentar? Una moneda panafricana. I això suposava un gran problema a causa del control exercit pel banc nacional francès a l’Àfrica occidental.

Vijay: Sí, la majoria de països francòfons encara utilitzen el franc, i Gaddafi va proposar una moneda africana, cosa que és una gran idea. Per què no hi poden haver monedes continentals? De fet, el moviment bolivarià d’Amèrica del Sud, liderat per Hugo Chávez, va concebre la idea de tenir una moneda per al continent, que es va produir inicialment com a moneda digital, de manera que els intercanvis entre Brasil i Veneçuela, per exemple, no s’haguessin d’expressar en dòlars. De fet, és una petició reduïda dins d’un debat molt més ampli que cal tenir sobre la naturalesa de la sobirania de diferents parts del món respecte del complex dòlar-Wall Street. L’Institut de Finances Internacionals ha informat que, des de finals de gener, gairebé seixanta-vuit mil milions de dòlars han sortit del sud global per anar cap al nord. A mesura que augmenta la incertesa, els suposats mercats emergents van perdent diners. La gent està preocupada pel que passarà a Wall Street i a la Borsa de Londres, però què passarà amb els països que s’enfronten a uns deutes desmesurats expressats en dòlars, uns deutes que no es perdonaran? Una de les nostres peticions principals ha de ser un «jubileu del deute», una condonació; que es cancel·lin tots els deutes ara mateix. Comencem per aquí.

Srećko: Històricament, tal com demostra David Graeber en relació amb els desastres d’Egipte, per exemple, els jubileus de deutes van ser un primer pas en una mena de reinici de la societat.10 Van proporcionar als pobres almenys l’oportunitat de participar altre cop en la vida social i econòmica. Però, com es poden implantar mesures com el jubileu del deute, els controls de capital, la suspensió del dòlar o els impostos sobre la riquesa si no tenim alguna mena de govern mundial que estigui disposat a fer-ho?