Pere Antoni Pons - La vida, el temps, el món - sis dies de conversa amb Joan F. Mira

La versatilitat intel·lectual recorre de cap a cap tota l’obra d’en Mira, i es fa evident tant en els seus assaigs i articles com en les seves novel·les i, també, en les seves traduccions —no cal insistir gaire en l’acrobàcia, mental i literària, que suposa haver traduït els Evangelis i El tramvia de Claude Simon, la Divina Comèdia del Dante i Contra els galileus de Julià l’Apòstata, entre d’altres.

Els seus articles de premsa, que ell concep i defineix com petits assaigs, són una mostra perfecta d’aquesta versatilitat. Tots els temes i parcel·les de la vida hi caben: la història, l’antropologia, la política, la religió, l’economia, els costums més quotidians, la moral, la ciència, la literatura, l’art. . . Res no queda fora dels seus papers, res no és intel·lectualment descartable, potser perquè, en el seu cas, res no ha estat tampoc descartable vitalment. Henry Luce, un dels dos fundadors de la revista TIME, que és una de les lectures periodístiques de capçalera d’en Mira, va explicar una vegada que la seva ambició era aconseguir que els lectors del seu setmanari se sentissin al món com a casa. I precisament això és el que sent el lector assidu dels articles de l’autor valencià: com si tot l’incumbís i l’interessés, com si tot el que succeeix arreu del planeta tingués o pogués tenir a veure amb ell.

Antropòleg per vocació, hel·lenista per dedicació professional, ideòleg i activista patriòtic per deure cívic, i escriptor potser per totes tres coses alhora, en Mira ha aconseguit aplicar tots els seus coneixements per elaborar un tipus d’assaig sovint innovador, controvertit a vega-des i personal sempre, el qual es caracteritza, ja sigui en les obres de tema polític i nacional com en les de tema sociocultural, per una prosa clara, persuasiva i fluent, i per una perspectiva no deformada pels llocs comuns i els prejudicis, i deslliurada de qualsevol tipus de cotilla empobridora. El resultat ha acabat sent una obra assagística en què les eines de l’antropologia ajuden a comprendre i explicar millor els batibulls de la política, en què el present és sempre contextualitzat per la història, i en què les referències culturals, literàries i artístiques són —substància— molt més que un pur ornament sofisticat o luxós.

Amb les seves novel·les, en Mira ha aconseguit la fita que es proposen tots els novel·listes: construir un món personal i, alhora, crear un estil propi. Hereu d’una robusta tradició narrativa que ell mateix s’ha anat forjant com a lector de les més diverses literatures, la seva obra novel·lística funciona com la de molts dels millors autors dels segles XIX i XX, que recreaven un món que, al mateix temps, era metàfora o expressió del món. Ja apuntaven cap a aquesta direcció els seus primers tempteigs narratius; és a partir d’El desig dels dies, però, quan la força i la consistència del seu projecte novel·lístic comencen a prendre forma definitiva, a consolidar-se.

La sèrie de tres novel·les que prenen com a marc la ciutat de València —Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història— és la momentània culminació d’aquest món novel·lístic. Totes tres obres configuren una estampa de la ciutat de les últimes dècades, alhora que fan un retrat, viu i tortuós, d’un cert home occidental modern, el qual assisteix a les radicals transformacions —polítiques, socials, de costums, morals, culturals, demogràfiques i urbanístiques— que es van produint al seu voltant des d’un desconcert clarivident, des d’una lucidesa indefensa o estupefacta. A més a més, a tot això cal afegir-hi una prosa (l’estil!) impecable i inconfusible, sinuosa i neta, massissa i dúctil, capaç de conjuminar, sense artificis, la densitat de les idees més complexes amb la pura musicalitat del verb.

Si aquest llibre de converses fos en realitat una biografia es podria haver intitulat L’home que tenia el món dins el cap. Entre parèntesis, duria un subtítol: (I que, del cap, el va anar abocant sobre la pàgina). Quedaria artificiós i divuitesc. Però seria prou exacte.

En qualsevol cas, no és una biografia, sinó un volum de converses. I la motivació que em dugué a fer-lo va ser —purament i simple— l’entusiasme per l’obra d’en Mira i les ganes de parlar llargament amb ell, d’interrogar-lo fins a la sacietat, d’escorcollar-li en directe i personalment els gustos, les opinions, el temperament, les manies, les idees. Pot donar la impressió, ho reconec, de ser una motivació elemental i interessada. Però no se m’ocorre cap garantia millor per assegurar que els lectors que s’hi aproximin hi acabin trobant, ells també, allò que més els intriga i els interessa del personatge.

El procés d’elaboració del llibre s’ha allargat durant quatre mesos. Totes les converses s’han dut a terme a la casa que en Mira té a Castelló, en l’espaiós estudi on guarda bona part de la seva biblioteca i on escriu els seus papers. En total, hem gravat una trentena d’hores de preguntes i respostes. El llibre està dividit en sis blocs. Els dos primers tenen un marc cronològic: un va sobre la infantesa i l’adolescència de l’escriptor, i l’altre se centra en la dècada dels 60. Els altres quatre tenen un marc temàtic, el qual sempre és molt obert i folgat: el tercer abasta temes relacionats amb la política, la ideologia i el país; el quart amb la universitat, l’educació i l’antropologia; el cinquè amb la literatura; i el sisè i darrer inclou un ample espectre d’assumptes esparsos i de curiositats personals. Així mateix, cada un dels blocs està dividit en diferents apartats, per aclarir el text i facilitar-ne la lectura.

El procediment que hem seguit ha estat senzill, però lent i minuciós. Abans de cada encontre jo preparava un extens qüestionari sobre els possibles assumptes a tractar, que li feia arribar per correu electrònic. Ell se’l mirava, i em suggeria la inclusió de certs temes o hi donava directament el vistiplau. Entre trobada i trobada, jo transcrivia, eliminant només algunes reiteracions, el que dúiem fet. En enllestir la transcripció de cada bloc, li passava el material, que ell corregia, revisava, matisava, ampliava o retallava. Una vegada tinguérem tot el material treballat en la seva primera versió, ens reunírem de nou per afegir-hi encara unes quantes preguntes i respostes més. Per rematar. O per tapar forats. O per arrodonir.

Entrevistar en Mira és un exercici intel·lectual fascinant, però exigent i esgotador: si creu que una pregunta que li has fet resulta massa vaga, et renya i t’obliga a reformular-la; si creu que has emprat un concepte inapropiat per a allò que pretens expressar, et diu sense embuts que no toques pilota; si li demanes que teoritzi a partir d’un concepte o un terme que ell considera una abstracció sense sentit, t’envesteix i et desmunta la paradeta amb una filípica quirúrgica i enèrgica. Això fa que, de vegades, la seva pinta de savi menut i cordial prengui un aire esquerp i altiu, de professor sever i amb poca paciència.

Quan vaig concebre la idea de fer aquest llibre, tot d’una vaig tenir clar que l’objectiu era elaborar un perfil —com més complet, millor— d’en Mira, i al mateix temps donar una visió (necessàriament selectiva, però vasta) del món a través de les seves reflexions, experiències i opinions. Així mateix, el resultat final havia d’interessar tant a l’historiador de la política i a l’expert en literatura com al simple curiós cultural i al lector no especialista, estrictament apassionat dels llibres de l’autor. Al capdavall això és, si fa no fa, el que ell ha aconseguit al llarg dels anys: construir una obra heterogènia i rica que ha interpel·lat, i ha acabat arribant, a un públic molt divers que, sovint, li ha estat —li segueix essent— molt fidel.