Francesc-Andreu Martínez Gallego - Esperit d'associació

La història del mutualisme, des del socors assistencials autònoms, dels mateixos treballadors, a la gran empresa de serveis sanitaris fomentada per una associació d’empresaris, per a acabar en el ram de les assegurances i la seua transformació en societats anònimes cotitzades en borsa, il·lustra a la perfecció l’itinerari de la idea de la prestació de serveis basada en la cooperació; però també l’extraordinària capacitat de capitalització que sota determinades condicions han conegut en la privilegiada vessant empresarial i, per descomptat, la naturalesa polisèmica de la mateixa noció, a banda d’una manifestació polimòrfica, dues característiques que l’autor del present llibre destaca i posa de manifest.

Sens dubte, és impossible reduir el fenomen del cooperativisme i el mutualisme a un patró únic, en la seua caracterització i en la seua evolució històrica. De fet, la deriva de mutualitat patronal i d’afiliats sense perfil determinat, generalment unit al ram de la sanitat, comparteix amb la mutualitat obrera el sistema de capitalització per mitjà de quotes dels associats i la consegüent prestació de serveis. Però és possible distingir-les per la funció que exerceixen cada una, pel grau de capitalització que admeten i pel mètode de gestió que adopten, gerencial en els dos primers tipus, sota el control dels majors contribuents, i democràtic en el que fou originari. En efecte, tant les cooperatives de producció, consum, crèdit i serveis, com les mutualitats van nàixer en el marc de la democràcia social pel tipus d’associat que la promovia i la integrava, pel funcionament, pel model participatiu, autònom i alternatiu que es proposava impulsar. Així ho van concebre els primers republicans imbuïts de lectures socials, des de finals de la dècada de 1830 en avant, els grups obrers que a partir de 1868 van poderassociar-se en llibertat i van expandir el societarisme formal que tant contribuiria a l’autoreconeixement dels treballadors com a col·lectiu social diferenciat. No s’alterava en res el model, perquè rebera el suport de reformadors liberals, com el professor Pérez Pujol. Els congressos de la Primera Internacional van advertir, amb raó, que el cooperativisme mai constituiria una alternativa a la societat capitalista perquè no la posava en dubte, encara que va admetre que ajudava a millorar temporalment la condició dels treballadors. Sense denominar-les cooperatives, pels mateixos anys trobem agrupacions de productors (per exemple, de teixidors autònoms a Alcoi) que comparteixen locals i energia sense constituir una societat mercantil. També van arribar a la conclusió anterior alguns conservadors i l’incipient catolicisme social, que van advocar per la protecció d’aquestes associacions mentre estigueren degudament supervisades i adoptaren principis confessionals que garantien el repudi del socialisme, la confrontació de classe, la democràcia política i altres desviacions. D’això, se’n dóna compte degudament en l’obra present en el detingut recorregut a què ens invita per la geografia del moviment cooperatiu, específicament del País Valencià.

La massificació de la classe obrera europea en un context de demandes democràtiques, l’enfortiment de les organitzacions sindicals en absència de perspectives revolucionàries, les estratègies de supervivència dels llauradors parcellaris després de la crisi agrària finisecular, quan pugnen per dotar de viabilitat la unitat productiva adaptant-se al mercat, l’ampliació del nombre d’empleats urbans de camisa i coll blanc amb una rica sociabilitat, etc., esdevingueren el brou de cultiu de l’expansió del moviment cooperatiu i mutualista entre 1900 i l’inici de la Segona Guerra Mundial, fins a 1936 en el cas espanyol. Ho posa en relleu Francesc Martínez Gallego en aquest llibre, que constitueix una de les seues aportacions més notòries i concloents: la incorporació dels projectes confessionals i la seua presa de posició en l’àmbit agrari no impedeix reconèixer un corrent en el cooperativisme i el mutualisme molt més antic i majoritàriament d’adscripció laica.

Superada la prevenció teòrica inicial, el socialisme va incorporar als seus sindicats i les cases del poble les cooperatives de consum, les escoles cooperatives, les societats de socors i, fins i tot, les cooperatives d’habitatge. Des de 1869, formava part de l’entramat de la socialdemocràcia alemanya i des del final del segle XIX es va difondre entre les organitzacions de la Segona Internacional. El belga Émile Vandervelde, el seu president de 1900 a 1918, va ser un dels màxims defensors, de fet les va incloure en el concepte de democràcia social que va oposar a l’autoritarisme i al qual va denominar capitalisme d’estat, per referir-se a l’experiència comunista; abans de 1914, les mútues i les cooperatives representaven el 37% de l’afiliació del Parti Ouvrier Belge, enfront del 29,5% dels sindicats i tan sols el 9% de les lligues polítiques, les agrupacions. A Espanya és present en les cases del poble i en les denominades societats de base múltiple des de la primera dècada del segle XX. Es troba en la pràctica societària local i té defensors ferms en l’Escola Nova, una iniciativa els mètodes de la qual s’inspiren en el fabianisme malgrat subscriure els principis del marxisme i, per descomptat, en Antonio Fabra Ribas, el seu decidit impulsor.

Però també en les files àcrates, tradicionalment molt poc inclinades a les organitzacions que desqualificaven com a reformistes i narcotitzants, el cooperativisme va començar a ser contemplat per alguns teòrics del puixant sindicalisme revolucionari. El sindicat que acumula força per a la revolució es concep com a instrument de reivindicació, espai de formació i embrió de l’organització social futura. L’holandès Christian Cornelissen, en el llibre El comunisme llibertari i el règim de transició, exposa un concepte d’autonomia obrera en què juntament amb el sindicat es desenvolupen cooperatives i lligues de productors, lligues de consumidors i d’inquilins, relacionats segons el principi federatiu. L’anarcosindicalisme espanyol de la Segona República, en particular el moviment trentista i el Partit Sindicalista d’Àngel Pestanya, on el valencià Marín Civera, el murcià Juan López Sánchez i Higinio Noja Ruiz, de Huelva, mestre a Alginet, van assumir aquells principis. Aleshores, cooperativisme i mutualitat no tenien significat social en si mateixos. Després d’un segle, havien ingressat en la neutralitat sistèmica i la seua valoració depenia del projecte social i polític al qual estiguera unit. Potser per això, de l’ampli, variat i multiforme moviment associatiu popular anterior a 1936, el cooperativisme i el mutualisme van ser salvats del naufragi que va suposar la destrucció de la societat civil pel franquisme. Es van liquidar les entitats socialistes, sindicalistes, republicanes, laiques avançades. Es van reconvertir algunes, poques, d’aquestes últimes, es van conservar els sindicats agrícoles confessionals, prèvia integració en les germandats de llauradors i ramaders, les cooperatives catòliques, els economats d’empresa, les empreses basques de règim cooperatiu fomentades des d’àmbits confessionals a partir de 1956 fins a donar lloc a l’actual imperi de la Corporació Mondragón. I el falangisme es va permetre en una de les escasses realitzacions nacionalsindicalistes, promoure alguna cooperativa de serveis, com va succeir amb la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València. La SALTUV es va fer càrrec del transport urbà el 1964 i va ser la primera d’aquestes característiques creada a Espanya. En l’organització va prendre part l’economista i falangista irredempt Velarde Fuentes, fou assessorada jurídicament pel jove catedràtic de dret mercantil Manuel Broseta i, per estrany que resulte, tenia enla direcció antics dirigents de la CNT de la tendència sindicalista, alguns d’ells s’havien passat al sindicat vertical i d’altres havien eixit de la presó o tornat de l’exili, a continuació de les negociacions dutes a terme el 1965 entre la direcció del Sindicat Vertical, sota els auspicis del ministre José Solís, i la CNT, com era el cas de l’exministre Juan López, que va acceptar la direcció de relacions públiques de l’empresa. L’experiència va ser oferta com a modèlica.