Francesc-Andreu Martínez Gallego - Esperit d'associació

Com a bons rousseaunians, Fourier, un autodidacta, i Owen, un empresari, creien en la bondat natural de l’ésser humà, quan aquesta és alliberada de les deformacions que ha creat una societat egoista, i en la racionalitat universal; totes dues havien d’assegurar el bon funcionament dels falansteris del primer i de les comunes del segon, embrió d’una societat nova, pròspera, humanitària, harmònica. Com a bons idealistes, i malgrat que l’un i l’altre concebien el seu projecte com un nou sistema social, en compte d’una variant de l’associacionisme empresarial, van creure també que aqueixes cooperatives podien ser establertes al marge del règim capitalista, pels seus voltants o a dintre seu sense entrar en conflicte amb l’ordre imperant que algun dia substituirien. Aproximadament dues dècades després, Pierre-Joseph Proudhon s’erigirà en apòstol del mutualisme, el suport mutu entre petits productors independents, federats lliurement en comunes locals i, aquestes, entre si, i auxiliades per bancs del poble (inicialment sota l’empara de l’estat i, en veure que això no es produiria, per mitjà de les cooperatives de crèdit) que hagueren renunciat a lucrar-se amb els préstecs.

Les teories socials i els sistemes d’idees que confiaven al cooperativisme i al mutualisme la superació de l’ordre capitalista –Owen feia compatible els seus principis cooperatius amb l’existència de societats resistents al capital i Proudhon es declarava defensor de la lluita del proletariat contra el capital– van trobar una realitat en procés de transformació en què invariablement, a Europa, s’assistia a la pauperització de les classes treballadores urbanes i rurals, i a l’emergència d’una pagesia parcel·lària enormement fragmentada en termes geogràfics, econòmics i socials.

Les regles del treball van canviar en nom de les llibertats. Va succeir en només uns pocs anys, després d’un parell de dècades de temptatives i reaccions, en les quals van desaparèixer les que es tenien per institucions seculars sòlides. La desintegració econòmica, l’abolició jurídica i la supressió efectiva dels vincles de dependència que havien sigut característics de l’antic règim van auspiciar el desenvolupament de les relacions de producció en via de germinació en èpoquesanteriors. Els historiadors debaten les pautes del procés i el grau de substitució d’unes relacions per altres en el si del feudalisme tardà en els primers lustres de la nova època, introdueixen matisos –a vegades de manera acalorada: la forma que tenen de sostenir els seus criteris– sobre la rellevància de les accions polítiques per a l’evolució dels marcs econòmics, o s’apliquen a interminables discussions sobre la revolució burgesa i el sistema que va ser denominat capitalisme. Precisament, l’articulació de condicions, factors de producció i agents socials que donaria lloc al principi de sistematicitat que comporta tota societat, va tenir el punt de partida en la desarticulació dels elements previs. I en el cas del món del treball, en la dissolució del règim agrari de tinença de la terra i de la comunitat local en tant que usufructuària i reguladora dels usos consuetudinaris i aprofitaments comunals, inclosa, als efectes que ens interessen, l’administració dels pòsits, reserva comunitària i banc de llavor. És l’aspecte més estudiat i que hom considera millor conegut.

En l’esfera de la manufactura i els oficis, la supressió de les reglamentacions gremials, amb les seues exclusivitats i prohibicions, també amb els seus furs i privilegis, va comportar la desaparició de les confraries que des dels temps medievals havien proporcionat als agremiats un mínim de protecció en l’infortuni, un tret distintiu del qual tenien mancança la resta de les capes urbanes i els productors dispersos del medi rural.

La força de l’ofici, en tant que corporació, havia residit en el monopoli de què gaudia tant en la fabricació com en el control de l’accés a la professió i la promoció en la jerarquia interna. La cohesió del grup aconseguia l’expressió màxima en el conjunt associatiu parell a la trama laboral, en els gremis, les germandats, les confraries, en tant que creava i reforçava el sentit corporatiu amb què es protegia l’ofici i es distingia en l’escala social urbana, per damunt del sentit de pertinença a les classes útils i laborioses. Liquidat el privilegi gremial, aquest entramat societari va subsistir durant un cert temps sustentat per un artesanat en via de transformació, aclaparat per la indústria i convertit en un reducte gràcies a les habilitats requerides per determinats articles. Mentrestant, el nou artesà, lliure respecte a la corporació, el treballador d’ofici i l’obrer comú van trobar, juntament amb la llibertat de produir i de contractar-se, un mur de dificultats a l’hora de crear associacions noves, aquesta vegada voluntàries, sempre amb l’argument –rara unanimitat en tots els països– de preservar la llibertat i l’ordre, perquè havia d’evitar-se qualsevol interferència en el exercici lliure dels drets dels propietaris i tota associació laboral es feia sospitosa als ulls de l’autoritat.

Per consegüent, es van haver de vorejar les prohibicions i les dificultats, i d’imaginar mecanismes de participació que unes vegades mantingueren ocultsels objectius societaris proscrits i, altres, possibilitaren serveis bàsics dels quals hi havia mancança, allò que pertany a l’esfera de les necessitats humanes essencials derivades de les condicions laborals (en el sentit que la pensadora socialista Agnes Heller parla de «necessitats radicals»).

Hem de considerar, així mateix, que les mesures adoptades a Espanya en els anys previs a la revolució (alienació d’obres pies de 1798) i en les primeres fases d’aquesta (desamortitzacions de 1836-1841 i 1855), van devastar la irregular tasca assistencial de l’antic règim, en mans fins aleshores de l’Església i dels ajuntaments. Hospitals de pobres, hospicis d’orfes i desvalguts, cases de bojos, leproseries, dispensaris de queviures per a necessitats, etc., van perdre les fonts d’ingressos, quan no van seguir idèntica sort els immobles. La lenta reconstrucció de l’assistència, pública des de llavors i a partir de 1849 sota la fórmula de beneficència, va ser encomanada a les diputacions provincials, mancades de recursos per a aquests menesters, fins al punt que moltes van associar les tasques de beneficència a les rendes extretes de les places de bous que gestionaven. Reservades a pobres i jornalers, les noves institucions en van retardar l’aparició fins a final del segle XIX i començament del XX.

Juntament amb allò que desapareix i allò que es retarda a nàixer de forma molt incompleta, pràcticament marginal, estaven les condicions precises, establertes per la societat emergent: la llibertat d’indústria i de treball va introduir en uns casos i va generalitzar en els altres, el principi de la concurrència. Aquest era idèntic a aquell altre que en el terreny del mercat de béns es prenia en consideració per establir els preus i els fluxos de l’oferta i la demanda, degudament estimulats i mediatitzats per la pretensió de màxim guany.

En les circumstàncies expressades van nàixer les associacions voluntàries en el món d’aquells que vivien del seu treball. El principi de socors mutu era molt senzill i sense dificultat podia reconèixer-se en les confraries gremials: l’aportació regular de contribucions pecuniàries donava accés durant un curt període de temps a certs auxilis perfectament estipulats en casos de malaltia, accident o defunció. Implicava un sentit provisori, implicava organització en el si de l’ofici, requeria un excedent en els ingressos que poguera ser deslligat de l’atenció de la subsistència i continuïtat en l’ocupació. Els poders públics van passar de la desconfiança envers aquelles associacions a la seua regulació. Les grans empreses van començar rebutjant-les davant del temor fundat que albergaren les proscrites societats de resistència i van acabar afavorint-les. El desenvolupament de la legislació laboral les va emparar entre els obrers; el model, cenyit a les prestacions mèdiques, farmacèutiques i enfront del decés, el van estendre els que emigraren a Amèrica Llatina, que van crear a Cuba,Puerto Rico, Argentina o Mèxic, mutualitats espanyoles o regionals que si no eren desconegudes en aquells països, resultaven febles; el model fou adoptat al començament del segle XX per professionals i empleats, que el van dotar de fons majors i de més prestacions i, arran la legislació de l’assegurança obrera obligatòria, va donar lloc a grans mutualitats sectorials de la mà dels patrons. La major entitat d’assegurances espanyoles, Mapfre, va nàixer el 1933 en aquest context com a Mútua de l’Agrupació de Propietaris de Finques Rústiques d’Espanya. Amb anterioritat, la Mútua General d’Assegurances va ser fundada el 1907 per una unió d’empresaris després de l’aprovació de la llei sobre accidents de treball. El règim franquista, després d’ajornar l’aprovació fins a 1963, i la posada en vigor el 1967, de la llei de bases de la seguretat social, que estava en estudi el 1936, va estendre el sistema de mutualitats laborals basades en cotitzacions obligatòries i serveis restringits als cotitzants de cada una. Fins i tot, el 1941 es va crear una societat de socors mutus en la Guàrdia Civil, l’institut dedicat en el passat a perseguir associats.