Francesc Torres Pérez - Nous veïns a la ciutat

Hem parlat de l’heterogeneïtat de la immigració extracomunitària a València com a conseqüència de la diversitat de procedència, i per tant de cultura, del caràcter masculí o femení, del nivell d’instrucció i el temps de residència. A aquesta heterogeneïtat cal afegir la diversitat de situacions d’arrelament, d’inserció laboral i residencial, i de funcionament normalitzat a la nostra societat. D’acord amb l’experiència europea, Bastenier i Dassetto (1990, 1995) estableixen tres moments del «cicle migratori», el procés mitjançant el qual les persones i grups immigrants entren, s’estableixen i s’arrelen en altres estats. Un primer moment correspon a la figura del gastarbeiter, treballador convidat, i a la marginalitat social. El segon moment fa referència al procés d’assentament en residències estables, relacions veïnals i constitució de famílies. El tercer moment correspon a una immigració ja arrelada que es conforma com un element permanent de la societat.

Si en molts països europeus, passar d’un període a un altre del «cicle migratori» va suposar dos o tres dècades, a l’Estat espanyol la dinàmica sembla molt més ràpida. [11]El mateix podem dir per a València. En una dècada hem passat d’una migració d’homes i dones sols, de caire temporal, a una altra de familiar i permanent. Aquesta rapidesa i dinamisme del fenomen migratori fa que a València trobem persones i grups immigrants en situacions que corresponen als tres moments de què parlen Bastenier i Dassetto. Una part minoritària de la immigració està ja assentada i acomodada, amb una inserció laboral més o menys sòlida, famílies reagrupades i/o conformades, permís de residència permanent o possibilitat de demanar-lo. Una altra part d’homes i dones immigrants estan en procés d’assentar-se amb les famílies. Alguns d’ells tenien permís inicial, d’altres pogueren accedir al procés de regularització de 2001. Un tercer grup, majoritari, està constituït per les nouvingudes i els nouvinguts, el 53 % dels veïns estrangers de València hi resideixen des de fa menys de dos anys. La majoria, atesa la normativa d’estrangeria i la pràctica administrativa dels darrers anys, es tracta de persones «indocumentades» i que han iniciat el procés de trobar una feina, instal·lar-se en un habitatge i convertir-se en un usuari més dels espais i serveis públics.

En conclusió, tenim una immigració heterogènia però que, tot i les diferències que presenta i el caràcter molt recent d’una part, podem definir com una immigració permanent, atès el nombre de famílies i menors, el grau d’inserció laboriosament aconseguit i la voluntat generalitzada, inclosos els nouvinguts, de fer-se ací un avenir millor. Donada l’heterogeneïtat de situacions, es plantegen de forma simultània els reptes corresponents als tres moments del «cicle migratori». Per una banda, el tractament adequat de la borsa d’indocumentats, tot facilitant-ne la regularització, és una qüestió bàsica. Un altre nucli de qüestions fa referència a les necessitats que planteja el procés d’inserció dels immigrants que estan assentant-se (habitatge, escola, serveis públics). Per últim, tenim plantejats alguns dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.

En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants. [12]Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.

Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.

El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat. [13]El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.

MAPA 2.1

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998

MAPA 2.2

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000

MAPA 2.3

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002

MAPA 2.4

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004