Francesc Torres Pérez - Nous veïns a la ciutat

TAULA 2.5

Evolució de la població extracomunitària resident a València.

Algunes nacionalitats significatives. Anys 1996-2004

(*) No hi ha dades desagregades.

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.

El caràcter de migració molt recent és un tret general, però amb diferències notables entre els diferents col·lectius. La proporció de nouvinguts augmenta entre els bolivians, el 83,5 % dels quals viu ací menys de dos anys, els romanesos, 74,4 %, i els argentins, 69,8 %. Es tracta d’una immigració que acaba d’arribar i està resolent les necessitats més urgents i peremptòries. Un segon grup seria el de col·lectius, com el de colombians, equatorians i ucraïnesos, una majoria relativa dels quals ja fa entre dos i quatre anys que viu entre nosaltres (56,4 %, 43,1 % i 46,6 %, respectivament). Una part important dels membres d’aquests col·lectius són veïns que es troben en fase d’arrelament. Un tercer grup el constituirien els grups d’extracomunitaris amb més anys de presència a València. El 32,5 % dels senegalesos, el 21,7 % dels xinesos i el 19,5 % dels marroquins tenen una residència de 4 o més anys a la ciutat. Representen, sempre parlant en termes genèrics, una immigració més assentada, que no vol dir sense problemes o entrebancs.

Un altre tret comú dels veïns immigrants a València és l’alt nombre d’indocumentats. No disposem de dades segregades a nivell de ciutat, però sí que coneixem que, al gener de 2004, el 63,4 % dels estrangers residents a la província de València no disposava del permís de residència preceptiu. La situació d’indocumentat es dóna, en major proporció, en els col·lectius d’immigrants extracomunitaris més recents. [6]Si traslladem aquest índex d’indocumentats a la ciutat de València, tot i que siga de forma aproximada, tenim que més de la meitat dels veïns estrangers es troben sense permís. Aquest fet té conseqüències negatives per a la inserció urbana dels immigrants. Augmenta la inseguretat i inestabilitat que pateixen, els condemna a l’economia submergida, constitueix un entrebanc insuperable per a llogar un pis i augmenta la seua vulnerabilitat i dependència tant de cara a les pròpies xarxes com a l’ocupador.

El gènere és un altra font d’heterogeneïtat de la migració extracomunitària. Segons les dades del padró de 2004, el 53 % de la població extracomunitària són homes, tot i que amb una distribució mot diferent segons la procedència. En termes generals, els procedents del nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i Àsia són col·lectius bàsicament masculins, particularment durant els moments inicials de l’assentament. Un exemple extrem el constitueixen els senegalesos i els pakistanesos a València, dels quals sols un 6,36% i 6,4%, respectivament, eren dones l’any 2004. Al contrari, solen constituir-se com a col·lectius femenins els de determinades procedències llatinoamericans i asiàtiques (Filipines) on la migració s’efectua en funció de la demanda de servei domèstic. Dos móns migratoris segons el gènere, però dos móns que estan canviant a València de forma accelerada. [7]

D’acord amb la taula 2.6, la proporció de dones immigrants a nivell general s’ha mantingut bàsicament estable entre 1998 i 2004. Sota aquesta aparent continuïtat s’han donat diferents fenòmens que han operat en un sentit compensatori. Els col·lectius equatorians i colombians, que l’any 1998 eren bàsicament femenins, presentaven l’any 2004 una situació més equilibrada, 51,0 % i 54,9 % de dones. Aquesta tendència envers un índex de masculinitat més equilibrat és general entre els procedents d’Amèrica Llatina, a causa del reagrupament familiar i la creació de noves famílies ací. Sembla que es percep una tendència semblant en els col·lectius procedents de l’Europa de l’est. Els romanesos han passat de constituir un col·lectiu bàsicament masculí a una major presència de dones, un 45,2 % en 2004. El cas ucraïnès és just a l’inrevés, una migració inicial majoritàriament femenina que, ràpidament, s’equilibra. Per una altra part, hi ha col·lectius que es mantenen fortament descompensats. Tot i el temps de residència i l’existència de famílies, sols el 34 % dels veïns marroquins de València són dones; aquesta masculinitat sembla un tret molt consistent des de 1998. I molt semblant és el cas del col·lectiu algerià. Per la seua part, el col·lectiu de senegalesos, un dels més antics a la ciutat, s’ha consolidat com un col·lectiu bàsicament masculí, atès que són els homes els qui migren, s’autoconsideren una immigració temporal i no reagrupen les dones.

TAULA 2.6

Dones immigrants residents a València. Algunes nacionalitats significatives.

Anys 1998-2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Una altra dada significativa és la distribució per grups d’edat. Com era d’esperar, d’acord amb el caràcter d’immigració laboral, la població extracomunitària a València es concentra en les franges d’edat activa. Es tracta, a més, d’una població jove, el 66 % de la qual té entre 16 i 40 anys, quan aquesta proporció és del 39 % entre els autòctons. Si bé quasi no hi ha majors, [8]la presència de xiquets és ja considerable. Al gener de 2004, el padró registrava 9.323 immigrants i/o fills d’immigrants menors de 16 anys; entre els immigrants es dóna el mateix nombre relatiu de menors de 16 anys que entre els autòctons, quan no el supera àmpliament com els equatorians i els argentins (amb un 20,06 % i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectivament, per un 14 % en el cas dels autòctons). Aquesta rellevància del nombre de menors indica una presència important de famílies, un factor bàsic en la caracterització sociològica de les migracions.

Constitueix un lloc comú afirmar que els immigrants extracomunitaris tenen un baix nivell de formació, amb un alt nombre d’analfabets. Sembla com si el tipus de treball que realitzen els immigrants, desvalorats i sense qualificació, projectara una imatge igualment desvalorada de les seues habilitats, estudis i preparació. D’altra banda, aquesta imatge és confirmada i legitimada per una part del discurs públic sobre la immigració. [9]Tanmateix, l’aproximació al nivell d’estudis dels veïns immigrants de València, mitjançant les dades del padró, ens obliga a qüestionar-nos aquesta afirmació.

En termes generals, el nivell d’instrucció dels veïns immigrants és inferior al dels autòctons, sense que es puga inferir, però, una imatge de manca d’instrucció o, molt menys, d’analfabetisme. Entre els immigrants hi ha un major índex de persones sense estudis, 4,61 % enfront el 2,76% dels autòctons, però majors proporcions de persones amb graduat escolar i batxiller, 40,98 % i 20,25 % en el cas dels immigrants, enfront del 26,49 % i 18,76 % dels autòctons. Pel que fa al tram superior de l’educació, 10,66 % dels extracomunitaris han cursat una carrera universitària enfront d’un 15,70 % dels nacionals espanyols. Contem, doncs, amb una migració relativament instruïda, amb una majoria de persones amb educació primària i/o secundària. Aquest nivell de formació varia segons el país d’origen, el sistema educatiu de què disposa, l’origen rural o urbà de l’immigrant i la importància social concedida a l’educació formal. En termes generals, es pot afirmar que la immigració llatinoamericana disposa d’un major nivell d’estudis que els europeus de l’est, africans i asiàtics. [10]