Ramon Lapiedra Civera - Els dèficits de la realitat i la creació del món

Uns dels aspectes bàsics i més debatuts de la teoria és aquell que té relació amb la mesura d’un sistema quàntic. El fet que la dinàmica relacionada amb el procés de mesura (descrit per l’anomenat col·lapse de la funció d’ona) siga tan diferent de la que segueix l’evolució sense aquestes mesures, ha provocat moltes discussions. El debat més conegut està il·lustrat per l’experiment imaginari del gat de Schrödinger, sobre el qual s’han vessat rius de tinta. Com comenta Ramon Lapiedra, la possibilitat que fora necessària la presència d’un observador extern per tal de produir el col·lapse ens porta a absurds, i aleshores conclou que la mesura és un procés objectiu deslligat de l’observador, conseqüència de la interacció entre el sistema quàntic i un aparell de mesura macroscòpic. No puc deixar de manifestar el meu acord amb aquesta interpretació, la qual es veu ampliada amb la discussió de l’experiment del gat amb dos temps de vol diferents que apareix en aquesta nova edició.

I quin és el resultat d’una mesura sobre un sistema quàntic? És ací quan aprofundim en el cor de la mecànica quàntica, i ens obliguem a replantejar-nos el concepte de realitat , que constitueix l’eix central d’aquest llibre.

En psicologia, en sociologia i, per descomptat, en política, la realitat té uns límits difusos. Per a l’individu, una al·lucinació pot ser molt real. Els drets socials no tenen una realitat objectiva, ja que són construïts per conveni, varien d’una societat a una altra i, fins i tot, varien en el temps dins d’una mateixa societat. I si parlem de ciències? Ací esperem respostes més clares. Per al biòleg, una cèl·lula té una existència i una realitat molt evident. En la física clàssica, els objectes tenen també una realitat molt clara: darrere de cada un d’ells hi ha unes propietats prèvies a la mesura. Així, d’una pilota sabem que té una mida, un color, o una velocitat que existeixen fins i tot si no la mesurem. Totes aquestes propietats tenen una realitat que no està limitada per la voluntat de l’observador per a determinar-les, una a una o totes alhora, o cap d’elles.

Aquesta realitat està minvada en els sistemes quàntics. El sistema posseeix una funció d’ona definida, però aquesta no determina el resultat d’una mesura de la posició, la velocitat o la direcció de l’espín. Excepte en casos particulars, el resultat no es pot predir: només sabem que en serà un entre un conjunt, però no podem predir quin de tots. Si tornem a preparar el sistema amb la mateixa funció d’ona, el resultat pot ser diferent. Al final, només podem predir que els diferents resultats es produiran amb una certa probabilitat. Aquesta probabilitat sí que és calculable amb les lleis de la mecànica quàntica, i podem contrastar-la amb els resultats obtinguts en qualsevol experiment. Com sabem, l’acord entre la predicció d’aquestes probabilitats i els resultats experimentals és total. Fins ara, no hem trobat cap desacord entre teoria i experiment.

La mecànica quàntica és, doncs, una teoria probabilista per se , a diferència de la mecànica clàssica. Com Ramon Lapiedra discuteix de forma detallada, en els sistemes clàssics podem trobar una dificultat major o menor per a determinar-ne el comportament futur, en especial si el sistema es caòtic, però es tracta d’una dificultat purament tècnica, d’un problema de precisió. En el cas del sistema quàntic, no es tracta d’una dificultat, sinó que la teoria és probabilista. Aquesta naturalesa impedeix parlar de trajectòries quàntiques, i té implicacions en el tractament de sistemes de partícules idèntiques, entre altres exemples. Jo invite el lector a què es detinga en les profundes reflexions que es fan en l’apartat 3.1 d’aquest llibre.

No és d’estranyar que molts científics s’hagen alçat contra aquesta descripció probabilista i l’hagen atribuït a una manca de coneixement sobre el sistema quàntic, tot insistint en una peça de realitat que no observem, i que explicaria aquesta naturalesa probabilista. És el cas del famós article d’Einstein, Podolsky i Rosen, discutit en l’epígraf 3.2, i que ha donat lloc a l’intent de formular teories realistes , on la peça que manca rep el nom de variables ocultes .

Hom podria pensar que, com en el cas d’un joc de màgia, es poden dotar aquestes variables ocultes de totes les propietats que desitgem, de manera que, jugant amb elles, podrem reproduir les mateixes prediccions que fa la mecànica quàntica. Doncs no! Justament això és el que mostra el teorema de Bell, basat en les desigualtats que porten també el nom del mateix científic, tal i com s’explica en l’epígraf 3.4. Si l’experiment viola aquestes desigualtats, o d’altres equivalents, hem de descartar el realisme local.

Durant molts anys, s’han dut a terme experiments dissenyats per comprovar si els sistemes quàntics verifiquen, o no, aquestes desigualtats. El resultat sempre ha mostrat que les desigualtats no se satisfan i que, en canvi, les dades estan d’acord amb les prediccions de la mecànica quàntica. Els experiments realitzats al llarg de 2015 han sigut decisius a l’hora de descartar definitivament el realisme local. És veritablement sorprenent i grandiós que es puga contrastar amb l’experiment una teoria que conté variables que, per definició, no són visibles. Aquesta és la potència de les desigualtats esmentades.

Quedaria, encara, una possible escapatòria per a la supervivència del realisme (òbviament, una mena de realisme no local ). Aquesta forma de realisme és poc atractiva, per dir-ho d’una manera suau, per a la col·lectivitat científica, ja que implica una mena d’organització a nivell còsmic (una conspiració , en paraules de l’autor) des del començament del món, de manera que tota la maquinària d’aquest estaria dissenyada per tal de poder reproduir els resultats dels experiments amb sistemes quàntics, i que tan exitosament descriu la mecànica quàntica. Podem, com en el cas de les teories locals, contrastar aquesta teoria no local amb l’experiment? Ramon Lapiedra ens fa una proposta, en l’epígraf 3.5, basada en un altre tipus de desigualtats: les desigualtats de d’Espagnat. Si els experiments violen aquestes desigualtats, tal vegada podríem posar a prova alguns models no locals i deterministes, alternatius a la mecànica quàntica, que han estat proposats recentment. Es tracta, doncs, d’una proposta interessant, sobre la qual tornarem en la discussió sobre l’epígraf 4.5.

La discussió sobre un possible determinisme en les lleis de la natura té conseqüències importants a nivell psicològic i social. La responsabilitat davant dels nostres actes quedaria minvada, o fins i tot desapareixeria, si totes les nostres actuacions passades, presents i futures, estiguessen ja predeterminades. Queda clara la preocupació de Ramon Lapiedra per aquest aspecte, i crec que serà compartida pels lectors d’aquest llibre.

En canvi, si les lleis naturals no són deterministes, haurem d’assolir la nostra capacitat de prendre decisions, i la nostra responsabilitat en elles. D’on podria sorgir aquesta capacitat d’acció, aquesta absència de determinisme en el cervell humà? Lapiedra apunta la possibilitat que, darrere de la consciència humana, es manifeste alguna mena d’amplificació d’efectes quàntics a escala macroscòpica. De fet, aquesta és una idea central en el llibre, desenvolupada en el capítol 4.

La dificultat de comprovar aquesta hipòtesi amb sistemes macroscòpics, com ara el cervell humà, ens porta a una meta més modesta. Podríem, en primer lloc, tractar de fer aquestes comprovacions sobre una escala intermèdia entre el món microscòpic, clarament governat per les lleis quàntiques, i el macroscòpic, que descrivim utilitzant la mecànica clàssica. Aquests sistemes intermedis, anomenats mesoscòpics, també plantegen tota una sèrie de dificultats, que són discutides en l’epígraf 4.5, juntament amb propostes per tal de encarar-les, fent ús novament de les desigualtats de d’Espagnat comentades adés.