Manon Steffan Ros - El llibre blau de Nebo

De vegades penso que és impossible que una persona sigui tan bonica i tan lletja alhora, com la mama.

Sé que és cruel, això que dic. La mama s’empipa quan es diu que algú és lleig, fins i tot als contes, i no ho entenc. Quin mal fa, si no et senten? Però la mama diu que només els que són lletjos per dins diuen que els altres són lletjos per fora. Així doncs, segur que soc horrorós per dins, perquè a mi, de vegades, la mama em sembla molt lletja.

No veig gaire gent, així que potser no soc el més indicat per dir si algú és lleig o és guapo. Però sí que recordo el Final. Tenia sis anys, fet i fet, i sis anys són prous per tenir records. Crec que recordo com són les noies per les cobertes d’alguns llibres —els llavis roses, la pell fina, bonica, i els cabells suaus i elegants—. La mama és força diferent. Té la cara prima, els ulls grossos i la boca petita, i un nas massa llarg per la cara que té. És alta i forta, no és grassa però és massissa, no té trets suaus. Abans del Final, es tallava els cabells i se’ls tenyia de ros, però ara és difícil, tallar-se els cabells, i tenyir-se’ls és impossible. Li creixen com el pèl dels gossos, negres com una nit de novembre, i té alguns cabells grisos que semblen trossos de filferro.

No sé si m’hi assemblo, a la mama.

Jo seguia enfilat allà dalt i se m’ha quedat mirant fixament molta estona des del peu de l’arbre. He pensat que em donaria permís per entrar a la casa del senyor i la senyora Thorpe, però al final s’ha girat d’esquena. La petita anava murmurant contra el pit de la mama. És massa gran per portar-la a sobre, la Dwynwen.

Aquest vespre aniré a caçar i procuraré atrapar un conill o un gat salvatge perquè la mama pugui menjar una mica de carn el dia del seu aniversari. Ja he posat trampes al camp de patates. Enguany la mama ho podrà celebrar com cal.

Vaig atrapar un conill, ahir. Avui, quan he arribat a la trampa, el pobre animal es cargolava de dolor, així que l’he matat ràpidament amb el ganivet i n’he recollit la sang en una ampolla. De tant en tant la mama fa servir la sang per fer una salsa per menjar amb patates, perquè així agafa forces. Quan donava el pit a la Dwynwen la mama havia de beure sang de conill, perquè no es pot produir llet sense menjar bé, i de vegades se n’arribava a beure mig got però de seguida la vomitava.

He escorxat el conill i me l’he endut cap a casa. Quan he arribat l’hi he ensenyat a la mama i li he dit:

—Per molts anys, mama.

Al matí he deixat una postal d’aniversari a la lleixa de la xemeneia. A la postal hi ha la foto d’un cotxe de carreres i hi diu avui que en fas sis, per molts anys! escrit en anglès, però tant se val. És l’única postal que ens queda. En tenia tretze, però després del Final vam decidir cremar-les totes perquè aleshores no sabíem fer res, ni tampoc sabíem que havíem de recollir llenya a l’estiu i posar-la a assecar per poder fer foc a l’hivern.

—Gràcies, amor meu —ha dit la mama, somrient.

La Dwynwen era a terra jugant amb una joguina, una serp que la mama havia fet amb un mitjó vell. He posat el conill en una cassola al foc.

—On és la pell?

—Al cobert, eixugant-se. Estava una mica molla.

La mama ha fet que sí amb el cap.

No m’enrecordo dels altres aniversaris de la mama, de cap ni un. A veure, m’enrecordo dels últims, esclar, però no m’enrecordo de cap dels d’abans del Final. En canvi sí que m’enrecordo dels meus: el pastís, les espelmes i el paper brillant embolicant els regals. I m’enrecordo dels altres nens i de les seves cares, tot i que no en recordo les veus ni la seva manera de moure’s i riure.

Guto.

Dewi.

Nedw.

Ela.

Gruff.

Oliver.

Harry.

Endaf.

Beti.

Swyn.

Eloise.

Estic segur que n’hi havia d’altres, però és que no soc capaç de recordar com es deien. Ho he intentat unes quantes vegades, però com més hi penso més me n’oblido. És com intentar recordar un somni.

Ens hem menjat el conill amb avellanes. Era boníssim. N’hem guardat la meitat per demà, perquè un conill té més carn del que sembla.

A la nit, com que hi havia un cel ras, quan la Dwynwen ja dormia ens hem assegut dalt del cobert per mirar les estrelles.

—Això d’escriure t’està agradant —diu la mama, però no sé si ho afirma o m’ho pregunta.

—Sí que m’agrada, però crec que caldria escriure alguna cosa sobre el Final. I jo no en sé prou.

La mama fa que sí amb el cap i es queda rumiant un moment.

—Eres molt petit, quan va passar.

—Tu, hauries d’escriure, mama. Podríem compartir el quadern. Escriu-hi el que va passar, i ja està.

—A l’escola era molt dolenta escrivint, no en sé gaire.

—Però des d’aleshores has llegit un munt de llibres. Segur que has millorat molt.

I al final la mama i jo ens hem posat d’acord per compartir el Llibre Blau de Nebo. Ella escriurà sobre els dies d’abans i del Final, i jo parlaré del present i de com vivim. I hem fet una promesa: que no llegiríem mai el que ha escrit l’altre, per si de cas. Per si de cas què, no ho sé.

—Si no és que ens passa alguna cosa dolenta —diu la mama amb un sospir, i no dic res tot i que ho entenc.

Regna un breu silenci entre nosaltres i el món.

—M’encantaria fumar-me un cigarret, ara mateix —diu la mama.

A la nit, de vegades la mama diu això de fumar-se un cigarret, que era quan la gent d’abans es posava una cosa encesa a la boca i se n’empassava el fum. D’això no me’n recordo gaire, només de l’olor. Al principi era calenta, forta i bona, però al cap d’unes hores feia una pudor fastigosa.

—És això el que voldries, si poguessis triar qualsevol cosa pel teu aniversari?

La mama mira cap a l’illa de Môn i s’ho pensa un moment. Fa olor d’aire lliure.

—No —diu després de rumiar-hi—. No voldria res.

I tot i que això sona bé, sé que no és veritat. Perquè tothom vol alguna cosa.

—Si poguessis triar qualsevol cosa, mama. Fins i tot dels dies d’abans.

La mama torna a sospirar.

—D’acord, Sionyn. Voldria un Bounty.

—Però què és això?

—Les barretes Bounty. De xocolata.

De la xocolata me’n recordo, esclar, però d’aquesta marca no. Recordo els Dairy Milk, els Penguin, els Milkybar i els Rocky.

—Per dins estaven farcides de coco, eren molt enganxoses, amb sucre. Sempre me’n menjava primer la xocolata i després la part de dins. N’hi havia de xocolata amb llet amb un embolcall blau i de xocolata negra amb un embolcall vermell fosc.

—El coco de dins era com les avellanes?

—No, no. El coco és dolç i és com si fossin trossets petitets enganxats tots junts.

Ara em penedeixo d’haver-l’hi preguntat, perquè la mama, quan parla dels dies d’abans, després es queda callada, i no és un silenci com el que hi ha quan treballes, sinó un silenci on no hi caben les paraules.

—Mira que no hi pensava mai —diu la mama al cap d’una estona—. Ho fèiem sense pensar. Entraves en una botiga o en una gasolinera i si et venia de gust una mica de xocolata o una bossa de patates fregides, te’n compraves. —La mama belluga el cap mostrant incredulitat—. Fins i tot si no tenies gana!

—Però per què?

—No me’n recordo —diu la mama. Es queda en silenci, però al cap d’un moment afegeix—: Segurament perquè ho tenies allà al davant.

No sé per on començar, suposo que

No estic acostumada a escriure. Fa anys que no ho faig, i encara menys en gal·lès. Però començo a sentir-me

Avui fa un dia molt fosc i això em fa pensar que

He intentat posar-me a escriure unes quantes vegades, però no me n’he sortit. Em fa l’efecte que no aconsegueixo escriure les coses tal com van passar realment. És com si el que vull escriure li hagués passat a una altra persona, en un món fictici. I han passat molts hiverns, des del Final. Em temo, doncs, que si no començo a escriure’n alguna cosa aviat, ja no ho escriuré mai.