Enric Balaguer - Constel·lacions postmodernes

Les visions de Richard Sennett, Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetsky tenen, a hores d’ara, una trentena d’anys. És lògic que ens preguntem si l’esbós perfilat és encara vigent. Amb una crisi econòmica com la que vivim des del 2007, amb esdeveniments pertorbadors com ara l’11-S, amb els desgavells i el neguit social a Occident, podem parlar encara d’un individu amb el perfil que s’acobla a Narcís? A Dionís? És encara vigent la filosofia del presentisme i de l’hedonisme?

Des de la dècada dels vuitanta fins al 2007, o al 2008, Europa ha viscut un període de creixement com no s’havia produït després de la Segona Guerra Mundial. Vistos des d’ara i, potser, de manera simplista, podem dir que a Europa i també a altres llocs, els anys vuitanta van ser de trànsit de la «socialdemocràcia» al «liberalisme». El període de creixement continuat va fer arrelar una sensació de progrés sòlid. Mentre que els governs de Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, i de Ronald Reagan, als EUA, varen crear les bases liberalitzadores, ço és, desregularitzadores, dels mercats, germen que desencadenà l’actual crisi. El liberalisme es manifestava –es manifesta encara– amb seducció, alegria canviant: l’oferta eterna de plaers.

A despit que se’n parle molt, la realitat de després de la crisi ningú no sap ben bé com serà, però molts analistes coincideixen a assegurar que viurem un món molt diferent al d’abans i al d’ara. Algunes coses seran millors i d’altres pitjors; la majoria serà això: coses noves. No podem obviar també que vivim en un accelerat temps històric, on els canvis se succeeixen de forma agitada. «Eixir de la crisi» no voldrà dir, en cap cas, tornar a la situació anterior: hàbits de consum, serveis socials, vacances establertes amb una quantitat de dies com fins ara, temps de lleure. I això sense entrar en altres àmbits com ara el món educatiu . . .

La nova realitat, canviarà les bases de l’individu narcisista que viu pensant en el consum, les vacances i els plaers de cap de setmana? En la pràctica del culte al cos? En el lliurament a les frivolitats? L’individu, tornarà a vibrar amb causes col·lectives? Sentirà solidaritat o compassió? Què ocorrerà si l’individu no pot permetre’s ni el gaudi alcohòlic ni el d’altres esplais de cap de setmana? Si el programa hedonista es redueix dràsticament? Sense aquestes vies d’escapament, com suportar l’envit de la vida? El «desencantament del món»? (en termes de Max Weber).

El 2009 es va estrenar la pel·lícula hispano-argentina Las viudas de los jueves . Es tracta d’un film de Marcelo Pi-ñeyro que retrata un conjunt de famílies de l’elit econòmica del país sud-americà amb un elevat tren de vida i que varen viure la situació de crisi de l’inici de la dècada. Doncs bé, davant de l’esfondrament econòmic que els ve al damunt, l’eixida que prenen no és altra que la de suïcidar-se. Incapaços de suportar un canvi d’hàbits, un començar de nou, a una altra escala econòmica i social, no hi veuen cap altra eixida que la del crepuscle lívid, la del turmentós punt i final. Perdre l’estatus els resulta no un malviure, sinó una realitat insuportable. Serà aquesta la profecia, en la nostra societat?

L’observació del funcionament de la història mena a constatar que sovint les etapes segueixen un moviment pendular. La fase del «nosaltres» ha deixat pas a la del «jo», no vindrà ara un moment de canvi per conjugar el verb en una altra persona? Per això la pregunta sorgeix punyent: el context actual, canviarà l’escala de valors vigent? Dibuixarà, de nou, el somriure d’algun anhel social a compartir?

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.