Josep-Maria Terricabras - Pensar diferent

A Catalunya, més aviat per interès o complex anticatalà, muntem constants batalles entre el català i el castellà. I oblidem les més de tres-centes llengües que s’usen al país. Al mig de totes, congregant-les i concertant-les, hi ha la llengua pròpia, com passa arreu del món. I amb l’aranès en tenim dues. Tenim la sort de tenir llengües antigues, riques i plenes. Per això encara podem dir del català, des d’una riba o altra, «que pura em sembles, de tantes veus composta!». Per què no deixem de pensar sempre en el castellà —que ja té moltíssims diaris, emissores i cadenes de televisió— i no emetem a la televisió de Catalunya algun programa, per exemple, en amazic? Això no resoldria gran cosa, però faria avançar cap a experiències més convivencials, més col·laboratives, més intel·ligents.

Tinc certament sentiments contradictoris i molt barrejats sobre el món en què m’ha tocat viure. Sé que formo part del grup dels privilegiats i estic content de no haver de passar la dissort que estan passant d’altres; fins i tot en molts casos estic content de no ser com són d’altres. (Per què, masoquistament, hauria de voler jo augmentar el nombre dels més desgraciats o dels més ignorants?) Tal com el veig i el visc, el món se’m converteix alhora en «tremendum et fascinans».

Per això, també confesso que, tot i la gran incomoditat que sento per com va el món —ben lluny de ser el millor dels possibles—, si ara mateix m’hagués de decidir, triaria aquesta època i aquest espai del planeta per tornar-hi a viure, perquè reconec que el meu món encara és, relativament i sobretot per a molts de nosaltres, tan formós que no puc sinó alegrar-me’n. Però, com que continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent d’un món millor, lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa s’entretinguin interpretant el món i no el transformin. Així com lamento també que els ciutadans no ens manifestem amb contundència per obligar-los a fer-ho. Potser no creiem que es pugui fer, que ho puguem fer. Ens equivoquem. No tenim ni la claredat d’idees ni el coratge per intentar-ho. De camins, evidentment n’hi ha. La qüestió és descobrir el camí que vols fer, que has de fer, descobrir el teu rumb, i amb qui hi vols anar, encara que hagis d’anar canviant més d’una vegada. És fonamental estar sempre vigilant perquè temo que, a les nostres mans, les coses sempre poden anar pitjor.

Aquest és el meu món, el de les meves vivències. Que sigui el meu no significa pas que hagi de ser estret i esquifit. El cert és que, en el món de cadascú, petit o gran, hi ha amors que fan patir més que altres. Són amors lligats al compromís. Un compromís, el meu, que també endevina i somia una altra primavera. I jo em repeteixo amb el poeta que «en la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».

El meu objectiu és la creació d’una societat en què tots els seus membres, sense excepció ni discriminació, siguin persones lliures i independents. És molt difícil que un país sigui realment independent si els seus habitants no ho són de debò. Però encara vivim tutelats, controlats en tot, sense recursos ni per protegir la cultura pròpia, especialment la llengua i les nostres minses institucions. Hem de tenir la decisió i el coratge de disposar de nosaltres mateixos sense la direcció de ningú, de fer ús públic de la nostra pròpia raó. Això és llibertat.

En el món hi ha prou espai, terra, menjar i diners perquè tots en puguem fruir sense fer-nos mal. Ben repartit, sobra de tot. I no em sembla una mala idea que aquell que ara pot sopar cinc cops, n’acabi sopant un la mar de bé —no se n’hauria de queixar—, si amb això s’aconsegueix que també sopin els que fa molt temps que no ho fan. Hi ha de tot, però no per a tothom.

Dues coses íntimament lligades són certes: que els pobres no són fruit del destí o de la casualitat sinó el resultat de relacions humanes injustes i opressores; els pobres els fa algú; i que històricament els rics han estat rics, i ho són, no solament perquè potser han treballat, sinó sobretot perquè d’altres han treballat per ells i la riquesa i el benestar produïts han anat quedant en mans d’uns quants. El mal dels mals del nostre món és la pobresa; l’existència, producció i manteniment de la pobresa. És terrible la que ve de la violència i la guerra, o de les misèries i pors provocades de vegades per una naturalesa agitada, però la més nefasta i constant és la pobresa social, manifestament i culpablement infligida per algú. Les vides i les morts dels pobres dibuixen molt clarament la història de la humanitat, que és, certament, la història de la lluita d’interessos. Actualment, el principal gestor de la pobresa al món és el capitalisme. Alguns, púdicament, en diuen «neoliberalisme».

La llibertat econòmica pot existir sense capitalisme, tal com hi pot haver relacions socials sense opressió ni maltractaments. El ric no és pas necessàriament capitalista, ni ho són automàticament l’empresari o el negociant. En un món tan dispers i divers com el nostre, el capitalisme ja no es basa en mètodes rígids i inflexibles, sinó que en té prou amb moviments econòmics i psicològics que siguin àgils, atractius i lucratius. A partir de la Revolució Industrial, i més enllà dels tripijocs financers de les multinacionals i de la globalització, el capitalisme ha dut a terme una «transformació subterrània de la psicologia col·lectiva», en paraules de Víctor Alba. Ho ha fet defensant una mentalitat i una ètica que, gairebé per capil·laritat, han arribat arreu en una mena de capitalisme anònim: ha intensificat i justificat un individualisme que té com a prioritat el guany sense escrúpols . Es legitimen, doncs, els fins i també els mitjans, sovint practicats amb bones paraules de creixement i progrés general.

L’objectiu inicial i final del capitalista és guanyar i acumular, sense cap consideració envers l’entorn i envers els altres, que només són interessants mentre són útils. Es busca el guany personal i s’ensenya als altres a ajupir-se tant com calgui sempre que pugui ser en benefici propi. Per això, molts assumeixen els principis capitalistes amb tarannà quotidià de cosa inevitable i acaben acceptant condicions de treball i de vida indignes. A l’engranatge capitalista no li interessa gens ni mica la defensa dels valors socials i democràtics que no produeixen guanys ni rèdits. (Això no vol dir que no hi hagi persones o empreses amb capital que s’esforcin per ser decents.)

La idea del benefici, del profit personal, s’ha anat imposant de manera constant, gairebé suaument, a través de la premsa i la televisió, dels debats polítics, l’escola, la religió, el màrqueting o les xarxes. Els bancs tradicionals i els tunejats són l’expressió extrema de la mentalitat capitalista: no produeixen res, només fan negoci amb els diners que acumulen dels clients, diners que els bancs inverteixen i pels quals van simultàniament cobrant, tant si en deixen com si en guarden. Quan els bancs van malament —per mala gestió, és clar— es fan rescatar per l’estat, és a dir, pels mateixos clients defraudats.

Entenc que un negoci «perd diners» quan, després de comparar tots els ingressos amb les despeses de tot tipus, el resultat és negatiu. El que em sembla absolutament capitalista és que tothom accepti amb naturalitat que un bon negoci és el que fa més diners cada any i que, si no ingressa més cada any, ja perd diners. Jo em pensava que perdre diners en un negoci era una altra cosa, però es veu que en el capitalisme s’ha de dir que, quan el riu no porta l’aigua que tu vols i esperes, encara que en porti molta, aquella aigua s’ha perdut . Quina deu ser la finalitat d’aquesta cursa en l’augment constant del guany i de l’acumulació? Cap: el capitalisme no té ni fi ni aturador. Per això és tan addictiu, tan nociu i tan inhumà. Per això el capitalista que diu que segueix les lleis econòmiques o del mercat —com si vinguessin del Sinaí— troba natural de fer ús de tots els mitjans, privats i públics, per no perdre cap lloc en la cursa del guany permanent.