Josep-Maria Terricabras - Pensar diferent

Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me n’espanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. S’estima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, m’hi referiré amb més detall.

Almenys tinc la sort d’haver nascut a la part de la meva nació que és el Principat de Catalunya. A la part catalana sota domini francès no m’hi refereixo mai com a «Catalunya del Nord», sinó com a «el nord de Catalunya». Ho vaig aprendre dels amics del Sinn Féin a Brussel·les: ells no parlen d’«Irlanda del Nord», sinó d’«el nord d’Irlanda», perquè no hi ha dues Irlandes com no hi ha dues Catalunyes —la del nord i la del sud—, per molt que ho hagin assumit irreflexivament molts catalans. I aquesta no és una simple qüestió terminològica, sinó una declaració política de principis molt important. Sí que es pot distingir, en canvi, per posar un exemple, «Vilassar de Mar» i «Vilassar de Dalt», perquè són dos municipis diferents i independents.

Estimo el país on visc, que encara no és just ni lliure com a mi m’agradaria. Deia Pierre Vilar que som «un passadís i un refugi». És cert, el Principat és un recorregut i és acollidor. Això vol dir que és alhora obert i resistent. A començaments del segle XXI el Govern català encara usava l’eslògan «Som 6 milions». Al cap de quinze anys ja el va canviar per «Som 7,5 milions». En pocs anys, la població de Catalunya havia augmentat un vint-i-cinc per cent. El fet és tan extraordinari que m’estranya que no sigui més comentat i valorat. No sé de cap altre país europeu que hagi tingut un augment demogràfic tan enorme en tan poc temps. Les dificultats d’adaptació per totes bandes han estat i són grans. I quan apareix algun conflicte important entre vinguts, nouvinguts i revinguts, sempre penso que és sorprenent que no n’hi hagi més.

Mirat des de lluny, Catalunya no sembla un país tancat ni xenòfob. Mirat, però, arran de terra, també s’hi detecta una xenofòbia més o menys oculta, més o menys reprimida i sovint explícita. Encara hem d’assumir no solament el passadís i el refugi com a dades històriques, sinó la pluralitat i la barreja que això implica. Aquest no és un canvi fàcil o automàtic. El país dels set milions i mig és un projecte polític per a l’ara i per al demà, un projecte de gran envergadura, en el treball, l’habitatge, la justícia, l’educació i la seguretat per a tots.

Alguns diuen que el fet de viure i treballar amb gent d’altres cultures fa que afegim la seva identitat a la nostra i que acabem tenint una «identitat múltiple». La idea em sembla errònia perquè suposa que la identitat de cadascú és tan rígida que l’única manera d’entrar en contacte empàtic amb altres identitats és anar-les sumant totes, anar-les superposant, com si cap d’elles ni es modulés ni evolucionés. La psicologia personal o col·lectiva no ho diu pas així. (Abans, les identitats múltiples en una mateixa persona eren tractades pels psiquiatres; Napoleó, per exemple, havia estat un cas força perseverant en la provocació de multiplicitats identitàries; que ara ja no ho sigui pot ser un bon tema d’estudi històric i cultural, no només psicològic.)

Veig la identitat personal d’una altra manera: des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat, i va modulant la identitat evolucionada sense perdre’s, sense deixar de reconèixer-se com el «jo» que era i que, malgrat tot, continua essent. El nostre jo —es veu en el físic i amb l’edat— es va transformant de mica en mica. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos . Sortosament, la nostra identitat és viva, i es fa i refà constantment. Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no soc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo, sense que, almenys de moment, em calgui un tractament psicològic especial. Confio poder continuar en aquest procés de canvi que és la vida. I això no ens passa només als individus, sinó també als col·lectius d’individus.

Les expressions «societat multicultural» o «pluricultural» —que deuen voler dir el mateix— s’han de tractar amb compte. El meu país, per tradició, creixement i capacitat de contacte amb persones, idees i novetats, és clarament una societat plural. Acull persones i grups provinents de cultures molt diverses, que tenen la possibilitat d’integrar-se en una altra cultura sense diluir-se. Almenys no és això el que se’ls ha de demanar. Perquè tots tenim els orígens que tenim i podem reivindicar els nostres morts i la nostra història. El més problemàtic és que hi hagi guetos que només visquin de la història passada; que, tot i haver sortit de casa i haver anat a viure a una altra banda, acabin fent com si no hi fossin, acabin creant una realitat paral·lela, desubicada i extemporània.

Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat s’hi perpetuïn moltes cultures paral·leles , que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o d’immigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.

El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan s’ha canviat de país —o de parella o, per què no, d’edat— no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en l’antiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que s’han d’assumir. Han d’ajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.

El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa d’anar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues —o dues mil— persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles s’han trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà —i ja és prou interessant— de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals —fets sempre per parlar teòricament, genèricament— també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.