Josep-Maria Terricabras - Pensar diferent

Alguns —de vegades periodistes, polítics i intel·lectuals— demanen definicions sobre els termes que usem, com si no sabéssim de què parlem si no tenim definicions a punt. La cosa és una mica ridícula. Tothom sap bé la diferència que hi ha entre patates i moniatos quan va a plaça, encara que no pugui oferir una bona definició de cap dels dos (si als mercats els venedors exigissin definicions dels productes que venen, s’haurien de tancar totes les parades). Per respondre a preguntes d’aquestes —sobretot quan usem termes un xic importants— pot anar bé donar una resposta en negatiu. Vull dir que va bé mostrar què és el contrari d’allò que volem dir, de manera que, per oposició, es pugui arribar més fàcilment al sentit del que proposem. Per això dic que, quan defenso la igualtat, defenso la «no-discriminació», i quan defenso la llibertat, defenso la «no-submissió». I estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: «La meva llibertat comença on acaba la de l’altre». I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: «La meva llibertat comença on comença la de l’altre». O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa. Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que s’apreciï com a tal. Per això sempre hauríem de lluitar contra les desigualtats i hauríem de respectar les diferències. (En aquest sentit és preciosa la resposta d’una nena nicaragüenca a classe d’aritmètica: «¿Qué es dividir?». La resposta: «Repartir con justicia».)

Avui, però, són absolutament lacerants les guerres, les persecucions, les repressions i les discriminacions que cada dia provoquen tantes víctimes: ens envileixen com a humans els camps de concentració quasi permanents de refugiats abandonats i indefensos; les violacions i execucions massives; les situacions estructurals de misèria, malaltia i opressió; la persecució de «l’altre», del que és dissident, com si no tingués dret a viure, amb l’extrem colpidor de la violència fanàtica d’excusa religiosa. L’augment de la producció i venda d’armes, sobretot per part de països que diuen defensar la pau i els drets humans, és una mostra més de la hipocresia i profunda immoralitat de molts estats. És ben segur que, darrere de tantes violències contra els altres, no solament hi ha ideologies supremacistes aberrants, sinó també l’enorme indiferència i despreocupació dels que les promouen. És clar que els que ho consenten i hi col·laboren també en són culpables. Perquè aquests mals i aquesta misèria es poden evitar.

Trobo realment alarmant que persones que podrien ser honestes i responsables s’arribin a deixar engolir per interessos que no tenien i per sentiments que no eren seus. Ho fan sobretot quan —per por i per desig o ambició— toquen àrees de poder, sigui en estructures econòmiques, de govern, de la judicatura o de les forces armades. És especialment alarmant que invoquin interessos i béns superiors que la població no entén i que ells mateixos ni expliquen ni saben explicar. La reconversió de molts individus en protagonistes d’accions i projectes indignes corca la vida col·lectiva i encomana misèria i frustració al teixit social. Sovint el tenyeix de resignació i d’impotència. Sí, estem envoltats d’accions i fets brutals, miserables. No només els tenim a fora, lluny. També en tenim molts a casa. Lamentablement ho acabem ignorant o acceptant, malgrat les protestes ocasionals i la compassió ben intencionada.

Per sort, també hi ha indicis de petits —massa petits— avenços en el respecte a les dones, en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, en l’acceptació de diferents opcions sexuals o en l’interès pel clima i pel medi ambient, en l’intent d’algunes reformes econòmiques i socials. Però arreu continuen creixent l’autoritarisme i el neofeixisme que desballesten les institucions democràtiques i els drets i les llibertats ciutadans, i que aconsegueixen d’escampar la por i la submissió en capes cada dia més àmplies de la societat. Si no som capaços d’aconseguir que els poders polítics, econòmics i socials posin remei a tot això, no crec que ens puguem continuar considerant éssers humans dignes. Tampoc no podrem subsistir gaire temps com a persones lliures.

Tot això explica el disgust general que sento sovint per la meva pertinença forçada a una espècie que globalment es comporta de manera cruel i lamentable. Sento vivament aquest disgust. Som una espècie que no ha entès ni el més senzill d’entendre: que un tarannà individual i col·lectiu que afavorís la justícia i la llibertat per a tots, també afavoriria de retruc el benestar propi i del grup de cadascú. El desig de supervivència col·lectiva hauria de fomentar el respecte mutu i la grandesa d’ànima, una mena d’egoisme no individual sinó social. Però això és justament el que falta: grandesa d’ànima, intel·ligència lúcida i crítica. Jo recomanaria que ens miréssim atentament al mirall abans de rentar-nos la cara, i que visitéssim de tant en tant un cementiri. Ens podria ajudar a veure-hi més clar, a veure el món d’una altra manera. I potser a veure coses que ignorem encara que passin.

Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara se’m fan més palpables. L’estat en què políticament se’m fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. L’Espanya oficial ha acceptat l’herència d’un franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de l’Estat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, l’engany, l’arbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula —davant del Parlament i de l’executiu— la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats —fins i tot més enllà de la llei— per les forces armades i pel funcionariat de l’administració profunda de l’Estat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb l’aval d’una gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.

Un exemple gravíssim d’injustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans —catalans o no— pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit —confio que no del tot— els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de l’independentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de l’anterior dictadura oficial, l’odi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.

La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni s’ha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència d’aquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.