Pol Dunyó - Estripar la terra

La relació amb la vida i la mort avança en una direcció molt diferent de la que hem construït en conjunt, em sembla, i és una qüestió que se’m planteja amb una immensa dificultat a l’hora d’entendre-la o, si més no, de poder qüestionar-la. La mort, o la descomposició d’un cos en concret, no s’hauria de percebre com una pèrdua, sinó com un intercanvi o una transformació, una metamorfosi —com ja contemplava Goethe a la seva Teoría de la naturaleza —,1 sobretot si entenem que el creixement no es basa en una mera cursa contra el temps ni en un augment del volum dels cossos i els elements, sinó que implica una transformació permanent, un canvi, que no és major ni menor que el d’un naixement o el d’una mort.

Això, tot i que difícil —o impossible— de poder ser gestionat de la mateixa manera en les diferents situacions que aquest fet implica (pèrdua d’un cultiu, membres del bestiar, un amic, un familiar, un animal domèstic, boscos o elements físics del paisatge amb els quals tinguem una estreta vinculació emocional), em sembla imprescindible per al desenvolupament tant individual com col·lectiu i per aprendre a relacionar-nos amb l’entorn.

Bona part de les religions han contemplat la mort com un ascens, un viatge, un desplaçament cap al que en cada cas creien que era més o menys cert o d’acord amb els seus contextos històrics; i és que crec que els déus no són, en general, més que una reducció fàcilment intel·ligible del Tot, de l’entorn i el temps, i «anar» amb els déus després de morir, o als seus dominis, no em sembla altra cosa que un intercanvi o transformació. És una transformació que transcendeix la consciència i el cos humà —o qualsevol altre cos no humà— en una suma de noves utilitats post mortem .

L’aparició de sentiments o valors ètics vinculats sobretot a la vida urbana i al dèficit de contacte amb allò viu i en moviment, dinàmic, lluny de comprendre els processos naturals en els quals ens veiem immersos i dels quals formem part tant com qualsevol altre element, els personalitza i els dota a tots d’una perspectiva humanitzada i sospitosament antropocèntrica, imperant a pesar dels límits que ofereix.

La mateixa perspectiva —imprescindible, diria, sobretot en el moment que vivim— que ens insta a tractar els animals i els cultius amb respecte i dignitat es desenvolupa a vegades per desgràcia cap a la dramatitzada defensa dels diferents éssers que habiten l’entorn, en especial els mamífers, amb els quals ens sentim identificats no per casualitat, i els dotem de sentiments i necessitats humanes que, molt lluny de saber si les gaudeixen o pateixen, tinc la sensació que no són més que una projecció de les nostres pròpies debilitats.

El que durant tota la història de la humanitat s’ha acceptat com un esdeveniment necessari i equilibrat, la ingesta de carn, que capacita societats humanes arreu del món d’autoabastir-se d’aliments sense dependre de transports, cadenes comercials o vitamines sintetitzades, curiosament avui sembla que suscita gran passió i confrontació. Aquesta passió ens insta a humanitzar els animals i a tractar-los amb una condescendència dogmàtica i religiosa més enllà de la lògica del respecte i la dignitat. Sovint ho fem fins i tot amb una pàtina de superioritat moral —ridícula al meu entendre, i m’atreviria a dir que menyspreativa cap als animals que suposadament defensen— quan els tractem com a éssers indefensos i angelicals que s’han de protegir com si fossin de vidre.

Amb aquestes paraules no pretenc justificar pràctiques que ens aboquen a menysprear els animals i els vegetals, a privar-los de la salut, la dignitat i la llibertat de moviments i a donar-los una alimentació indigna, per no parlar dels devastadors efectes que té sobre el medi ambient i la salut dels qui se’n «beneficien». Jo mateix arriscaria la meva vida per la majoria dels meus animals. No es pot defensar allò indefensable. Però entenc que relacionar-se amb la vida i la mort de forma continuada proporciona una visió probablement menys personalista del que implica.

Eliminem la indústria càrnia, sí, i recuperem els ramats al bosc i la cria extensiva, el bestiar de casa i el respecte pels qui acabaran donant-nos la vida. I sense voler coartar l’opinió de ningú, soc conscient que la rectitud i el bon obrar —la moral— des de la perspectiva humana, en general, depenen dels interessos i dels contextos socioeconòmics en els quals es plantegen.

Les persones gaudim d’idees més brillants, pèssimes o absurdes en funció de l’entorn que ens les condiciona. La moral es ven a l’opinió pública. Així, de la mateixa manera que en una regió i una època determinades el sacrifici ritual d’animals o fins i tot de persones és vist amb absoluta normalitat i d’acord amb una necessitat, nosaltres —el mal anomenat primer món— ens escandalitzem per menjar pollastres criats a ple bosc o per llaurar amb mules i cavalls, mentre esterilitzem els nostres gossos, els portem lligats, els obliguem a viure en pisos i els privem del que desitgen: rebolcar-se entre els fems, perseguir animals —matar-los, si cal— i reproduir-se. Els sistemes de valors muten i s’adapten a les necessitats dels temps i les persones que els habiten, sovint sense que això porti implícita cap «certesa» científica.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.