Hanne Ørstavik - Amor

Té calor amb la jaqueta posada dins de casa, sua, però no se la vol treure. Es pregunta quin aspecte deu tenir quan parpelleja, però no té cap manera de saber-ho. Potser si algú li fes una foto i ell pogués veure-la. La Vibeke surt despullada del bany, amb els cabells embolicats amb una tovallola. Ell la mira, llavors prova d’apartar-ne la vista. Oh, ets aquí, Jon, li diu; em pensava que eres fora. Ella segueix cap a la sala d’estar, ell sent com posa un CD, els clics dels botons, la petita pausa abans de prémer el play. És la mateixa cançó que escolta una vegada i una altra als matins abans d’anar a treballar. Com si fos molt lluny, des de la sala d’estar crida fort: Jon, has vist la meva crema hidratant?

En Jon s’apunta amb la pistola davant el mirall. L’agafa fermament amb totes dues mans i té els colzes ben enganxats al tronc quan dispara. Quin aspecte té el cos quan està ple de forats? Pensa en ossets de gominola i pastís de xocolata amb farcit de color marró clar, i no fosc com el de l’últim aniversari a què va anar. Veu la Vibeke darrere seu al mirall, ve de la cuina amb l’ampolla, l’alça perquè ell vegi que l’ha trobat. Tomba cap a la sala d’estar, apuja el volum. Sol quedar-se allà dempeus mentre es frega la crema pertot després de dutxar-se al matí. Però no acostuma a dutxar-se al vespre. Potser ho deixa enllestit ara per estalviar-s’ho l’endemà, el dia del seu aniversari, rumia ell.

Ara que està quiet, nota un corrent d’aire fred. Ve de la porta d’entrada. L’haurien d’haver aïllat amb llana de fibra de vidre i peces de plàstic al voltant del marc, com ha vist en altres cases. Es fica la pistola d’aigua a la butxaca del darrere i es canvia la gorra. La Vibeke necessita tranquil·litat per a les preparacions. Si no és a casa quan ella faci el pastís, serà una sorpresa encara més grossa, pensa en Jon. Surt. En arribar al carrer es penedeix de no haver agafat les manyoples, però no torna a pujar.

La Vibeke crida en Jon. No troba el diari d’ahir, hi havia un article que els de la feina havien dit que estava tan bé. A la mà dreta porta una cigarreta. Ell no contesta. Però l’ha vist fa tan sols uns minuts. Encén el petit aplic de sobre el sofà, comprova que el diari no hi hagi caigut darrere. Deu ser a baix a l’habitació, ocupat en alguna cosa. Agafa la seva bossa i se l’emporta al bany, apaga la cigarreta a la pica. Es posa uns sostenidors, s’asseu a la tapa del vàter i treu el flascó d’esmalt de la bossa. En desenrosca l’aplicador i estudia la pintura d’un vermell profund que impregna el pinzellet, li venen ganes de sentir-ne el tacte sobre els llavis. Suau i fred, s’imagina. Es pinta les ungles dels dits dels peus, estirant la cama després de cada ungla per admirar-les una per una.

En Jon camina cap al centre del poble. Els fanals formen cercles de llum sobre el terra i ell va avançant d’un a l’altre. Sent música i un soroll llunyà de maquinària, pensa que deu ser la fira que ja ha obert. Accelera el pas. En aquell tram buit prop de la residència d’ancians, s’atura, arrenca un tros d’indicador per a la llevaneu i escriu el seu nom a la neu amb el bastó. Jon. Després l’esborra, no vol deixar rastre. Llança el bastó tan lluny com pot dins el bosc. Es bufa les mans mentre continua el seu camí.

En sortir del revolt, veu dues nenes que patinen al carrer una mica més endavant. Totes dues tenen el cabell llarg, que les segueix quasi en horitzontal quan donen voltes. Patins de nena, es diu. Per fer piruetes. Pensa en els seus patins de fulles llargues i llustroses. Les nenes continuen patinant mentre ell se’ls acosta. S’adona que alguns dels moviments els han practicat per fer-los alhora. Per sobre dels pantalons enconxats porten faldilles curtes; intenten assemblar-se a les que participen en competicions de patinatge artístic a la tele, pensa ell. La calçada està completament blanca. A les acumulacions de neu no els han sortit vores marronoses com passa a la ciutat, no hi ha prou cotxes que circulin per aquí. Es recolza contra un pal a poca distància de les nenes i les contempla. Intenta no parpellejar. Es fica les mans a les butxaques dels pantalons per escalfar-se-les. Els pantalons són força estrets, les mans li queden aixafades contra el cos. Li passa pel cap que fa la pinta d’un cowboy de pel·lícula, descansant contra la paret de l’entrada a una taverna. Dels llavis li penja una cigarreta i mig acluca els ulls per veure-s’hi a través dels núvols de fum que exhala. Una de les nenes se li apropa. S’atura davant d’ell i es queda immòbil sobre les fulles dels patins, en Jon observa que té un bon equilibri. Ella li pregunta si vol jugar a conillets a amagar. Les galtes se li han congelat tant que li costa pronunciar correctament la ela doble de «conillets». Riuen.

La Vibeke es bufa les ungles, belluga les mans amunt i avall. Quina hora deu ser? És dimecres, no feien alguna cosa a la tele que volia veure? No aconsegueix recordar què era. Amb cura, es posa una bata per sobre les espatlles i se’n va a la sala d’estar, en prem el botó amb el tou del dit. És clar. Ja ha començat. Un melodrama anglès, així va descriure’l algú de la feina. Podria ser, sigui com sigui és un plaer lingüístic escoltar un anglès britànic meticulós en lloc d’aquell americà tan comú que arrossega les paraules.

S’estira al sofà i reclina el cap sobre un coixí. Nota com la cinta de rus de la bata li llisca per l’interior de la cuixa. La mà esquerra encerta el paquet de cigarretes de sobre la taula sense que ella hagi de mirar.

—Fa massa fred —diu l’altra nena—. De totes maneres hem de ser més de tres.

Sobre els patins, porta fundes blanques amb cremallera. Semblen suaus i que hagin d’abrigar bé, pensa en Jon. Té una nena a cada banda. Amb els patins posats són més altes que ell.

—En tens, de patins? —li pregunta la primera nena, la que se li ha apropat.

—Sí —diu en Jon—, estic a l’equip del club. Ho intento, però encara no soc gaire bo, no m’he entrenat prou.

Els explica la història dels patins del vell. Mai no han sentit a parlar de la Kalottløpet. Se sent parpellejar un altre cop.

S’aparten al voral per deixar passar un cotxe. L’olor dels gasos del tub d’escapament es queda aferrada a terra.

L’altra nena els explica que el seu germà gran és el millor patinador de tota la regió. Té dotze anys. La primera nena riu tot dient que són els millors en tot en aquella família. En Jon es posa les mans fredes en forma de cassola davant la boca i hi bufa.

—Et puc deixar les meves manyoples si vols —li diu ella.

Assenyala la casa més propera.

—Vaig a buscar-ne unes altres i ja està.

Allarga les manyoples a en Jon. Són vermelles. Ell se les posa. Li van una mica estretes. Es nota que són noves perquè el material tou de què està fet l’interior encara no ha començat a formar boletes. L’altra nena diu que ella marxa cap a casa. Es treu una gorra de la butxaca i se la col·loca al cap amb els palmells de les mans, fent que les puntes de les manyoples li sobresurtin per sobre les orelles. En Jon pensa que li dona l’aspecte d’un conill.

Avancen cap a l’entrada de la casa. Quan es gira, la segona nena ja ha fet un bon tros de carrer. S’adona que no patina, sinó que, per caminar, aixeca les cames com si portés sabates.

S’ha d’esperar al vestíbul mentre ella pregunta si té permís per portar algú. Al mig del revestiment verd del terra s’ha format un toll de neu fosa, provinent de les botes d’hivern que s’apilen a banda i banda de l’habitació. Tal com a casa, pensa ell. Normalment es raspalla la neu de les botes abans de passar el llindar, però per molt que ho faci sempre queda una mica d’aigua a terra.

Les parets de l’entrada són grises. La porta que dona al passadís és marró i té una làmina de vidre esmerilat. Sent el so de les veus, un xiulet en les canonades, llavors algú tanca l’aixeta. En Jon percep una olor, però no sap de què. Sent uns passos de nou, que venen de l’interior. A través del vidre veu el perfil borrós de la nena, el jersei vermell, el moviment de la mà cap a la porta i cap a ell.