Santiago Vilanova - L'explosió de Capità Arenas

Continuó su exposición el señor Duran Farell dando cuenta que ante la aparición de algunas noticias sensacionalistas que relacionaban el gas con la trágica explosión ocurrida en una casa de la calle Capitán Arenas, chaflán calle Santa Amelia de Barcelona, la sociedad había solicitado entrar como parte en el sumario y así fue admitida. “Hemos entrado en la causa —continuó el presidente— no sólo para defender el prestigio del combustible que suministra la compañía, sino también por coadyuvar en el órgano jurisdiccional en el esclarecimiento de la verdad que es lo que interesa por encima de todo”. Seguidamente expuso la opinión de la compañía respecto a la no intervención del gas en el siniestro, y terminó solicitando a los accionistas que por el gran respeto que le merecía la Justicia, y para no entorpecer su marcha y no dar versiones que pudieran parecer en estos momentos coactivas, se abstuviesen de formularle preguntes sobre hechos sumariales que permanecían todavía secretos. En este punto la Asamblea percatándose de las fundadas razones expuestas se abstuvo de formular preguntas sobre el tema.

Vinyeta de Summers publicada a la revista d’humor Hermano Lobo.

La síntesi de la Junta d’Accionistes de Catalana de Gas explicitava fins a quin punt la companyia estava atrapada en les seves contradiccions des del mateix dia de la tragèdia. Davant dels accionistes Duran Farell havia repetit les declaracions que setmanes abans havia fet desmentir en la nota publicada pel Brusi. Era fer sensacionalisme informar del dictamen dels perits judicials? Quan el president de Catalana descartava el gas com a causa de la tragèdia estava influint en la instrucció i hagués resultat perfectament legítim i coherent que els accionistes li demanessin justificacions tècniques d’aquella contundent afirmació. Aquella no era la millor manera de col·laborar amb la Justícia i amb l’aclariment dels fets. Una altra cosa molt diferent hauria estat dir als accionistes que no se sabien encara les causes i que es respectaria la posició del jutge després de rebre els informes tècnics.

Em van arribar notícies de trucades telefòniques, i potser de trobades, entre alts directius de Catalana i la propietat del diari, ja fos a través de la família Godó3 (Carlos Godó Valls era vicepresident de Barcelonesa de Publicaciones) o de la família Mateu. Les pressions sobre Josep Tarín-Iglesias per frenar les meves informacions, i les filtracions del sumari que obtenia a través del lletrat Caturla, les vaig poder comprovar a partir d’aquella lamentable nota del 3 de maig. El meu director, afable i somrient durant la publicació dels primers reportatges, ara es mostrava taciturn i esmunyedís. Si la informació interessava als lectors i les nostres exclusives eren reproduïdes fins i tot per les agències, què havia provocat de sobte la seva desconfiança i malestar? Després de la publicació de la nota no em va citar en cap ocasió al seu despatx per explicar-me la situació i de com havia de seguir informant sobre Capità Arenas. Em vaig sentir al·ludit pel silenci i vaig frenar immediatament la publicació de noves informacions.

Així van anar passant les setmanes i la meva investigació perdia pistonada davant la indiferència dels meus companys de redacció. Ni tan sols els que tenien el privilegi de disposar d’una columna o una secció pròpia es van referir en alguna ocasió al tema. Tampoc mai hi va haver una línia editorial sobre l’evolució de la instrucció del sumari.

Durant aquell temps de silenci informatiu Catalana de Gas va aprofitar per accentuar la publicitat a favor del gas natural i de la seva seguretat. Ho feia a través de periodistes al seu servei i de pàgines de publicitat. Els mitjans de comunicació van anar oblidant la tragèdia urbana i la seva evolució. Semblaven rebre ordres d’esperar les conclusions judicials. Però aquestes trigaven. Jo em trobava sense una solució a les meves ànsies d’arribar fins al final i explicar la veritat del que havia passat. Tot semblava perdut quan de sobte una crida de Josep Morera Falcó, redactor en cap d’esports de El Correo Catalán, va canviar la meva sort.

1Abans de la informatització de la premsa i les arts gràfiques, les platines eren les superfícies on es composaven i es fixaven els textos i les imatges que després s’imprimien per a fer un diari. A les platines hi treballaven els caixistes, dirigits pel gerent, que ajustaven les pàgines de plom. A les linotípies es triaven els diferents caràcters i es feia el procés de composició dels textos dels periodistes de la redacció

2Miguel Mateu Pla, amic i col·laborador del dictador Francisco Franco, havia estat alcalde de Barcelona del 27 de gener de 1939 al 18 d’abril de 1945. Va presidir Barcelonesa de Publicaciones des de gener de 1972 fins que va morir d’infart el 2 d’octubre d’aquell mateix any. Entre altres càrrecs va ser president d’Hispano Suiza, la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros de Cataluña y Baleares (actual CaixaBank) i conseller del banc Hispano Americano.

3Al seu torn la família Godó és, des de la seva fundació, propietària de La Vanguardia o El Mundo Deportivo i, actualment, del Grupo Godó. La consolidació empresarial de la nissaga la va fer Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899-1987), II comte de Godó. El seu fill Javier Godó Muntañola, III comte de Godó, presideix actualment el grup.

6. La sortida del túnel

Aquella trucada de Morera Falcó tenia uns antecedents que convé explicar. A Olot, la meva ciutat natal, havia exercit de redactor del setmanari catòlic Olot-Misión on solia publicar entrevistes i reportatges. A la fi dels seixanta la Nova Cançó atreia a tots els que desitjàvem la caiguda del règim i aspiràvem a viure en democràcia. Un dels meus cantautors preferits era Joan Manuel Serrat qui, juntament amb Raimon, acostumava a fer recitals a teatres de les capitals de comarca. Una entrevista que em va concedir “el noi del Poble Sec”, a Banyoles, l’agost de 1967, resultaria decisiva perquè el meu nom sonés per primera vegada, encara que modestament, en el món periodístic i cultural de Barcelona. En aquella entrevista vaig reproduir una opinió que Serrat va dedicar de forma despectiva a Josep Pla i que posteriorment va desmentir a El Correo Catalán, probablement per pressions que va rebre del seu entorn polític:

No vull parlar de Josep Pla. Un home que escriu de Rússia sense haver-hi estat és capaç de tot. Vallverdú, Papasseit o Espriu, aquests sí que s’ho han jugat tot. Pla és un català repugnant.

Bé, en realitat Serrat va dir que Pla era un català “fill de puta”, però com que el setmanari era catòlic, i no em van admetre l´insult, el vaig canviar de forma maldestre —ho reconec— pel de “català repugnant”. Rafael Pradas, militant del PSUC, periodista amb el que anys després seria company de redacció, va entrevistar al cantant i aquest va desmentir les referències despectives a Pla i va ometre el tema de Rússia1. Dos anys després les cròniques de l’escriptor empordanès sobre Moscou mereixerien una portada de la revista Destino el 27 de setembre de 1969 amb la foto de Pla a la plaça Roja.

La polèmica —a la qual es va incorporar l’escriptor Miquel Arimany— em donaria l’oportunitat d’exercir el dret a rèplica. Per negociar-ho vaig visitar la redacció d’El Correo ubicada a la Rambla dels Estudis 114, davant del Teatre Poliorama. Em va rebre Josep Morera Falcó, fotògraf d’esports reconegut i un entranyable culer. Jo era un periodista de comarques sense carnet, un “aficionat”, com m’havia qualificat Serrat.

Permeteu-me un parèntesi. Parlant sobre Pla, a qui vaig entrevistar en diverses ocasions, sempre recordaré la seva resposta a una pregunta que li va formular la meva mare Carme Tané. En una ocasió el meu oncle Albert Tané, que s’havia casat amb la filla d’un constructor de Palafrugell, i que s’havia fet amic de l’escriptor —que va esmentar aquesta amistat en més d’una ocasió en els seus dietaris—, el va portar de visita turística a la Garrotxa. Vam dinar escudella i carn d’olla al popular Hostal dels Ossos, situat al terme de Batet de la Serra i a l’entrada del que seria anys més tard el Parc Natural de la Zona Volcànica. “El meu fill vol estudiar arquitectura o periodisme. Què li recomanaria vostè senyor Pla? “, li va preguntar la meva mare. La resposta de l’escriptor de Llofriu va ser tan precisa com mordaç, com era de costum en ell. Sense aixecar la mirada del plat, va respondre: “Si tenen vostès patrimoni el seu fill pot ser periodista. No es morirà de fam i serà lliure. Si no en tenen serà millor que es dediqui a l’arquitectura que avui dóna molts diners. Però ha d’anar molt bé de matemàtiques i física”.