Santiago Vilanova - L'explosió de Capità Arenas

El 25 d’abril el jutge va aixecar el secret del sumari. A partir d’aquell moment i a través del lletrat Caturla coneixeria, en comptagotes, els dictàmens dels perits i el contingut de les declaracions dels testimonis. Catalana de Gas seguia sense manifestar-se i es justificava amb l’article 301 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que impedia a les parts revelar el contingut del sumari, especialment a la premsa, sota penes de suspensió i multa als advocats com preveia el seu article 367. Estava prohibit filtrar conclusions dels peritatges fins el dia del judici oral. La veritat, com a periodista mai vaig complir aquesta llei. No em semblava lògic que una conclusió pericial de la qual estava pendent l’opinió pública i milers d’usuaris del gas hagués de ser ocultada fins el judici oral. Els usuaris del nou producte energètic tenien dret a saber ràpidament si hi havia risc en utilitzar-lo. Per principi de precaució i per dret a la informació.

El lletrat Caturla em va avançar que el sumari número 27 de Capità Arenas defensava la hipòtesi del gas. Així que vam negociar una nota que ell havia redactat i que deia: “A la vista del contenido del sumario podemos significar que la fantasía no tiene lugar en los hechos que nos ocupan; vulgares, por muy desagradables e importantes que hayan sido las consecuencias”.

No hi havia lloc per a fantasies i fets vulgars. Eren al·lusions als rumors que corrien sobre els suposats explosius atribuïts a una cèl·lula d’extrema dreta.

El 30 d’abril, després de consultar-ho al meu director, vam publicar el dictamen dels perits. Una conclusió contundent: “No hay rastro de explosivos”. La declaració la signaven tres perits militars de la Mestrança: Luís Herrero Urbano, tinent coronel d’Artilleria; Rafael Sáenz de Cabezón, tinent coronel d’Enginyers i Ramón Bultó Llevat, comandant enginyer d’Armament. Els altres sis perits que ratificaven el dictamen eren Eusebio Casanellas, enginyer industrial; Alejandro de Churruca Blasco, enginyer de mines; Arturo Arnal Guasch, enginyer industrial i els també enginyers Jordán Casaseca, Rovira Abella y Mañá Reixach, representants de la Delegació Provincial d’Indústria.

Els cinc punts de l’acord pericial eren els següents:

1 L’accident havia estat motivat per una explosió que va tenir lloc al quart pis de l’edifici sinistrat.

2 Dels fets assenyalats en l’informe es descartava, “amb reserves pròpies d’una raonable prudència”, la presència de substàncies explosives no gasoses en l’origen i desenvolupament del sinistre.

3 Amb la ventilació adequada a les habitacions on hi havia els aparells consumidors de gas, era pràcticament impossible assolir la concentració òptima perquè es produís una explosió de característiques importants. Circumstància no probable en aquest cas.

4 A conseqüència de l’explosió, probablement el sostre i les parets de càrrega de l’habitació en què va tenir lloc es van ensorrar; el pes dels pisos superiors, al faltar-los el suport, va provocar l’esfondrament total de l’edifici.

5 La delegació d’Indústria, que havia autoritzat la conversió de gas ciutat a gas natural, descartava els explosiu a través dels seus perits, encara que, també, amb “reserves pròpies d’una raonable prudència”.La reacció de Duran Farell va ser fulminant:Nosaltres ens hem presentat com a part en el sumari per defensar el gas natural com a producte. Aquest dictamen dels perits no serà resolutori perquè en el seu dia portarem els nostres estudis realitzats a l’estranger per la societat internacional gasista. Estic convençut que no va haver gas per enlloc.Quan l’empresari va fer aquestes declaracions, un mes després de la tragèdia, ja sabia que, durant les primeres setmanes d’abril, per tota la zona de Capità Arenas / Santa Amèlia es va ensumar a gas, creant una nova alarma a tot el veïnat. Tan aviat vaig conèixer aquella informació uns veïns em van demanar que tornés al lloc dels fets i vaig comprovar com s’estaven canviant amb urgència les canonades que subministraven gas ciutat. Vaig preguntar als operaris d’Hispània, una filial de Catalana, la raó d’un canvi tan ràpid. “Eren unes canonades velles i s’estaven donant casos de fuites”, em va contestar un d’ells.

1La meva afició als pinzells la va despertar les classes pràctiques, à plein air, que em va impartir el meu avi Jaume Tané que havia treballat als tallers de l’Art Cristià d’Olot, fundats pels germans Vayreda. A l’òpera m’hi vaig aficionar durant els anys 80 i era alumne de l’acadèmia Marshall.

5. El contraatac

El 3 de maig, després de comprar el diari —la propietat no oferia cap subscripció gratuïta als seus treballadors— vaig baixar a esmorzar, com cada matí, a un bar-restaurant del Putxet. En obrir-lo em vaig indignar. Al bell mig del meu resum dels successos que havíem anat publicant durant l’últim mes, el director havia decidit col·locar un requadre amb una nota al centre de la pàgina que deia:

Aclaración al peritaje de la explosión de la Calle Santa Amelia: En la edición de este “Diario” del pasado domingo, día 30 de abril, se publicó un artículo en la sección de sucesos, referente al derrumbamiento de la calle Santa Amelia. Consecuentemente con la objetividad y el respeto que siempre ha distinguido al “Diario de Barcelona” y no queriendo, por tanto, que ninguna información de este “Diario” pueda crear confusión en el procedimiento sumarial que al efecto se instruye, ni en el ánimo de nuestros lectores, hemos de reiterar que la opinión de los colaboradores no tiene por qué representar la de este “Diario”. En este sentido, hemos de puntualizar que tenemos noticia cierta que el señor Duran Farell no ha hecho las manifestaciones que en dicho artículo se le atribuyen y que, además, el dictamen de los peritos se ha publicado sólo parcialmente, con lo que la interpretación puede conducir a error sobre las causas del siniestro.

Era una nota humiliant. Portava mesos en nòmina com a redactor i era tractat com un col·laborador extern. Havia contrastat les fonts de la declaració del president de Gas Natural i eren fidedignes. I previsibles. El redactor en cap no havia posat en dubte les declaracions abans que anessin a platines1. I ara el meu propi diari em desmentia i a sobre el director col·locava la nota en la meva secció sense informar-me’n. En aquell instant em vaig adonar del risc que assumia si seguia investigant sobre el tema.

Si tant havia molestat a la companyia de gas el dictamen dels perits que per majoria descartaven la presència d’explosius, la Llei de Premsa franquista (l’anomenada Llei Fraga de 1966), oferia a Catalana de Gas la possibilitat del dret de rèplica. Però en comptes d’exercir-lo la companyia va preferir pressionar el diari mitjançant la propietat, potser directament a Miquel Mateu2 , president del consell d’administració i vocal de Catalana de Gas i d’Hidroeléctrica de Cataluña (Hidruña), empreses presidides per Duran Farell. Encara no m’explico com Josep Tarín-Iglesias no va oferir a la companyia afectada, com li corresponia, el dret de rèplica.

Aquell mateix matí jo tenia dues opcions: dimitir com a redactor, quedant-me a l’atur, o seguir investigant fins al final en defensa de la llibertat d’informació. Vaig optar per la segona solució i em vaig empassar el gripau. Vaig decidir aturar uns dies les investigacions sobre Capità Arenas i dedicar-me a seguir l’affaire de Bruay-en-Artois, el cas d’un notari francès, Pierre Leroy, inculpat per assassinar la jove Brigitte Dewère. Aquell succés va aconseguir distreure l’enuig per uns dies.

El 21 de maig es va publicar una pàgina de publicitat de Gas Natural al Brusi en què s’assegurava que el producte era “seguro, potente, manejable y no tóxico”. El missatge tornava a mentir. El 28 de maig un anunci de la Junta General de Catalana de Gas y Electricidad resumia la intervenció del president del consell d’administració sobre el sinistre de Capità Arenas en aquests termes: