Magí Camps - Parla'm amb estil

Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no s’ha dit en castellà s’acabi dient en aquesta llengua. L’objectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.

Els partidaris d’allò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar l’opció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols s’acostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no s’aconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.

L’ús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de l’espectre monolingüe l’únic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de l’Espanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó d’Espanya se’ls posi malament el tallat de mig matí.

Un company que sovint confonia periodisme i militància –un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols– em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en l’edició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans , per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos , que era el nom del partit d’abast estatal.

Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals s’expressen en castellà en l’edició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista ; el Partido Popular / el Partit Popular ; Ciudadanos / Ciutadans .

Quan va aparèixer el Partit Demòcrata Europeu Català, el logotip no es corresponia amb la bona escriptura de les sigles ni els acrònims: PDeCAT. La e minúscula semblava que volgués amagar el mot Europeu . Seguint la norma, els periodistes l’hauríem hagut d’escriure així: PDEC. Però com que la pronúncia que es va popularitzar va ser «pedecat», vam optar per escriure PDECat, intentant ajustar-nos parcialment a la norma d’escriptura de sigles i acrònims. En cap moment no ens vam plantejar fer-ho com al seu logotip.

El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts –sempre interessades en els seus propòsits, lògicament– en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.

Els polítics i els empresaris, sobretot quan s’enfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha d’interpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.

De vegades són termes que es diuen en anglès per fer l’interessant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs . Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines . Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no se’ls veu el llautó.

Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial , per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial ; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals , franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic , guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica , el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts , de franja ocupada , de víctimes d’atacs propis , de terrorisme d’estat i de genocidi , conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.

Vivim en una societat d’extrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit d’elements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.

Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que se’n va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.

L’entrada bomber , que es definia com a «Home que forma part d’un cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera , i aquell home es va convertir en persona . En altres casos, la definició antiga no deia home , sinó el qui . Era el cas de polític : «El qui s’ocupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política : «Persona que s’ocupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.

Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa , però també amb altres sufixos, significant ‘dona o muller de’; quan el corresponent masculí fa referència a un nom d’ofici». Era el cas de alcaldessa , que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, ‘dona de l’alcalde’.

Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes d’homes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.

Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española , i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.

Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si s’ha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. D’entrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.