Aurora Bertrana: Tres presoners

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Aurora Bertrana

Postfaci de Marta Pasqual

Títol original: Tres presoners

1 aedició: gener del 1957, Albertí Editor

1 aedició en aquesta col·lecció: novembre del 2006

2 aedició amb postfaci: setembre del 2017

© hereves d’Aurora Bertrana, 2006, pel text de la novel·la

© Marta Pasqual, 2017, pel postfaci

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves d’en Cimany, 2 - 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

eISBN: 978-84-7329-264-1

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense la prèvia autorització de la marca editorial.

Tres presoners

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

Postfaci de Marta Pasqual

El delegat del Govern havia tingut paraula: tres presoners de guerra procedents del camp de concentració d’Hayau arribaren a Hugel per ajudar els camperols: Franz Thorn, Linsa Wurm i Kòstia Blitzau. Portaven l’uniforme de reglament d’un to verdós amb una W i una P de pam traçades amb pintura blanca al bell mig de l’esquena.

El sergent que els acompanyava digué en to de facècia a Anselm Saunier, alcalde del poble d’ençà de l’alliberació:

—En nom del Govern us faig present d’aquestes tres joies. El comandant en persona els ha triat. Puc afirmar que són la flor i nata de la soldadesca concentracionària.

Deixà de banda el to jocós i la rialla mofeta.

—No els tracteu amb massa miraments; treballen amb poca voluntat, sabeu? Cal espavilar-los, si voleu que rendeixin.

—No sé qui s’encarregarà d’espavilar-los —respongué Anselm Saunier—. A Hugel, no hi ha quedat ni un sol home jove. L’únic que galleja ací, ara com ara, és un foraster, el marit de la pubilla Gray. Els altres som vells, dones i criatures.

—Ja cal que vigileu les dones, doncs —digué el sergent, reprenent la rialla i el to faceciosos—, deuen estar afamades d’home i aquests tres bordegassos…

—Què dieu? —saltà Anselm, perdent un poc la seva calma habitual—. Abans s’aparellarien amb un ós. D’ençà que els afusellaren els marits i els promesos viuen sempre abrandades d’odi.

El sergent arronsà les espatlles com si dubtés de la consistència dels odis femenins.

Quan se n’hagué anat, l’alcalde s’adreçà als tres presoners i els demanà si coneixien la llengua del país. Dos d’ells respongueren amb un no ràpid i decidit; el tercer brandà la testa sense moure els llavis. Així Saunier no pogué esbrinar si no la sabia o si no volia parlar-la. Es tractava de l’anomenat Franz Thorn, el qual, pel seu aspecte, semblava el més capacitat de conèixer llengües estrangeres. El camperol s’havia fixat en ell tot seguit i el preferia als altres. Demostrava uns trenta-tres o trenta-cinc anys, era de mitjana alçada, miop i un poc calb. Caminava lleugerament encorbat, com un home que ha passat les millors hores de la seva vida estudiant o escrivint.

Mentre el sergent parlava amb Saunier, Franz Thorn romania amb els braços plegats i les mans entaforades sota les aixelles. Tot d’una les descobria i les examinava amb gran atenció i, bruscament, tornava a amagar-les. Anselm havia observat que eren elegants i ben conservades. I aquesta observació li confirmava el que ja sospitava: el presoner era un intel·lectual. La seva gran admiració envers els homes instruïts feia que Anselm oblidés que el que calia als seus camps, mig abandonats d’ençà de l’afusellament del noi, eren braços joves i ferms i no intel·ligència i saviesa.

Anselm Saunier xampurrejava la llengua dels presoners; digué a Franz Thorn que l’esperés a la Casa de la Vila mentre ell anava a acompanyar els altres.

Linsa Wurm era alt i prim, gànguil i lànguid; Kòstia Blitzau més aviat baix, musculat, feixuc i rabassut. Aquests dos tipus tan oposats caminaven l’un prop de l’altre com dos bous junyits al mateix jou, amb la sola diferència, en favor dels homes, que ells seguien el mateix ritme i avançaven amb la mateixa cama: dreta, esquerra, dreta, esquerra, sense descompassar-se ni equivocar-se mai.

Tot passant, Saunier féu la presentació del presoner Blitzau a la vídua Rott i tot seguit se n’anà, amb Wurm, cap a casa de la pubilla Gray. Wurm caminava arrossegant els peus calçats amb botes de sola gruixuda i ferrada, deixava anar els braços, prims i desmanegats, pengim-penjam igual que si no formessin part de la seva persona. Seguia l’alcalde unes passes enrera, com si un obstacle invisible, però poderós, els separés. Quan Saunier s’aturava a esperar-lo, l’altre s’aturava també, de manera que la distància que els separava era sempre la mateixa. I cada cop que Saunier intentava escurçar-la, veia com es reflectia l’esverament en els ulls de Wurm. Fins que el vell camperol arronsà les espatlles i abandonà qualsevol intent d’aproximació.

Aviat foren a lloc.

La finca de la família Gray era la més opulenta del poble, l’única que, tot i trobar-se un bon xic abandonada d’ençà de la guerra, tenia aspecte senyorívol. Les parets eren de pedra, gruixudes i sòlides, i la porta, de fusta envernissada, amb panys i argolla de bronze.

L’entrada era oberta i Anselm, seguit de Linsa Wurm, s’hi endinsà sense cerimònies. A la cuina trobaren la mestressa: una camperola jove i ben plantada, vestida de dol de cap a peus. Anselm li presentà el presoner i ella crispà els llavis amb una repugnància invencible. L’home es veié llavors amb els ulls d’ella i es sentí trist i humiliat. L’uniforme que duia era deslluït, esquifit i balder alhora. Els pantalons li arribaven un poc més avall dels genolls, descobrien els turmells, ossosos i esmerlits. La jaqueta li flotava al voltant del cos, prim i enfonsat, i de les mànigues, massa curtes, sortien les mans envermellides que no paraven de masegar i fer voltar la gorra verda.

—Coneix la nostra parla? —demanà Lluïsa Gray a Saunier.

—Ni un borrall.

Lluïsa arrufà el nas i les celles.

—Com ens entendrem, doncs?