Joseph Conrad - La follia d'Almayer

Totes aquestes escenes, la Nina les presenciava impassible. Podria haver estat sorda, muda, sense cap sentiment, pel que feia a l'expressió d'una opinió. Això no obstant, sovint, quan el seu pare se n'havia anat a buscar refugi en les grans cambres polsoses de la «Follia d'Almayer», i la seva mare, esgotada pels esforços retòrics, s'asseia fatigosament sobre els talons amb l'esquena contra la pota de la taula, la Nina se li acostava encuriosida, vigilant de no embrutar-se les faldilles amb el suc de bètel que esquitxava el terra, i se la mirava com hom podria mirar el cràter inactiu d'un volcà després d'una erupció destructiva. Els pensaments de la senyora Almayer, després d'aquestes escenes, s'encarrilaven habitualment cap als records d'infantesa, i els verbalitzava en una mena de recitatiu monòton —lleugerament inconnex, però que generalment descrivia les glòries del Sultà de Sulu, la seva gran esplendor, el seu poder, el seu gran coratge; i la por que paralitzava els cors dels homes blancs en veure els seus veloços velers pirates. I aquestes afirmacions mussitades sobre el poder del seu avi es barrejaven amb fragments de records més tardans, on la gran lluita amb el bergantí del «Diable Blanc» i la vida conventual a Semarang ocupaven el lloc principal. En aquell punt normalment perdia el fil de la narració i, traient una petita creu de llautó que duia sempre penjada al coll, la contemplava amb un respecte supersticiós. Aquell sentiment supersticiós, connectat amb unes vagues propietats de talismà del petit tros de metall, i l'encara més boirosa però terrible noció d'alguns jinns 9dolents i d'esgarrifosos turments —inventats per la bona Mare Superior, pensava ella, per castigar-la especialment a ella, en cas que perdés l'esmentat amulet—, eren l'únic bagatge teològic de la senyora Almayer per al tempestuós camí de la vida. La senyora Almayer tenia almenys alguna cosa tangible a què agafar-se, però la Nina, criada sota l'ala protestant de la respectable senyora Vinck, no tenia ni tan sols una petita peça de llautó que li recordés l'ensenyança passada. I escoltant el relat d'aquelles glòries salvatges, d'aquells combats bàrbars i d'aquelles festes salvatges, així com la història d'actes de valor, encara que una mica sanguinaris, en els quals els homes de la raça de la seva mare brillaven molt per damunt dels Orang Belanda, la Nina se sentia irresistiblement fascinada, i veia amb una vaga sorpresa com l'estret mantell de civilitzada moralitat amb què una gent ben intencionada havia embolcallat la seva jove ànima, li queia i la deixava tremolosa i indefensa com si fos a la vora d'un abisme profund i desconegut. El més estrany de tot, però, era que aquest abisme no l'espantava quan estava sota la influència d'aquell ésser semblant a una bruixa a qui anomenava mare. Semblava que, en un entorn civilitzat, hagués oblidat la seva vida anterior al moment en què en Lingard l'havia segrestada, per dir-ho així, de la passarel·la. D'aleshores ençà havia rebut una doctrina cristiana, una educació social i un bon besllum de la vida civilitzada. Malauradament, les seves mestres no havien entès la seva natura, i la seva educació va acabar amb una escena d'humiliació, amb un esclat de menyspreu per part de gent blanca per la seva sang mesclada. N'havia tastat tota l'amargor, i recordava clarament que la indignació de la virtuosa senyora Vinck no estava dirigida tant contra el jove del banc com contra la innocent causa de l'enamorament d'aquell jove. I tampoc no hi havia cap dubte en la seva ment que la causa principal de la indignació de la senyora Vinck era la idea que una cosa com aquella ocorregués en un niu blanc, al qual les seves colometes immaculades, les dues senyoretes Vinck, tot just havien retornat, arribades d'Europa, per trobar refugi sota l'ala maternal, i on esperaven l'arribada dels homes irreprotxables que els estaven destinats. Ni tan sols el pensament dels diners dolorosament esgarrapats per Almayer, i tan puntualment enviats per a les despeses de la Nina, podien dissuadir la senyora Vinck de la seva virtuosa resolució. La Nina va ser despatxada, i el cert és que la noia també volia anar-se'n, encara que una mica espantada per aquell canvi imminent. I ara feia tres anys que vivia vora el riu, amb una mare salvatge i un pare que caminava entre esculls, amb el cap als núvols, feble, irresolut i infeliç. Havia viscut una vida desproveïda de totes les decències de la civilització, en unes condicions domèstiques miserables; havia respirat una atmosfera de sòrdides conspiracions per obtenir guanys, de no menys fastigoses intrigues i delictes per cobdícia o diners; i aquestes coses, juntament amb les bregues domèstiques, eren els únics esdeveniments de tres anys d'existència. No es va morir de desesperació i de fàstic el primer mes, tal com esperava i gairebé desitjava. Al contrari, al cap de mig any li semblava que no havia conegut altra vida. Com que, amb ben poca traça, a la seva jove ment li havia estat permès d'entreveure coses millors, per tornar-la a llançar a continuació en el pantà desesperant de la barbàrie, ple de passions fortes i incontrolades, havia perdut el poder de discriminar. A la Nina li semblava que no hi havia cap canvi i cap diferència. Tant si comerciaven en magatzems de totxo o a la fangosa riba del riu; tant si s'hi esforçaven molt o poc; tant si festejaven a l'ombra dels grans arbres o a l'ombra de la catedral, al passeig de Singapur; tant si ordien plans per als seus propis fins sota la protecció de la llei i d'acord amb les normes de la conducta cristiana, o si buscaven la gratificació dels seus desitjos amb l'astúcia salvatge i la ferocitat desfermada de natures tan ignorants de cultura com els seus propis boscos immensos i ombrívols, la Nina hi veia tan sols les mateixes manifestacions d'amor i d'odi i de sòrdida avarícia encalçant el dòlar incert en totes les seves formes múltiples i evanescents. Per al seu temperament resolut, tanmateix, la ruda i intransigent sinceritat de propòsit mostrada pels seus paisans malais li semblava, al capdavall, preferible a la untuosa hipocresia, a les educades disfresses, als virtuosos fingiments d'aquella gent blanca amb la qual havia tingut la desgràcia d'entrar en contacte. Però, després de tot, era la seva vida i seria la seva vida; i amb aquest pensament queia cada vegada més sota la influència de la mare. Buscant, en la seva ignorància, un millor costat a aquella vida, escoltava amb avidesa les històries que contava la vella de les glòries passades dels Rajàs, de la raça dels quals descendia, i es va tornar gradualment més indiferent, més despectiva, cap al costat blanc de la seva ascendència, representat per un pare dèbil i sense tradició.

Les dificultats d'Almayer no es van veure disminuïdes de cap manera per la presència de la noia a Sambir. L'enrenou causat per la seva arribada s'havia extingit, és cert, i en Lakamba no havia renovat les seves visites; però més o menys al cap d'un any de la partida dels vaixells de guerra holandesos, el nebot d'Abdal·là, Sayyid Raixid, va tornar del pelegrinatge a la Meca, tot content amb la jaqueta verda i amb l'orgullós títol de Hadji. Hi va haver una gran explosió de coets a bord del vapor que l'havia portat, i un gran redoblament de tambors tota la nit al clos d'Abdal·là, mentre el banquet de benvinguda es prolongava fins a altes hores de la matinada. En Raixid era el nebot favorit i l'hereu d'Abdal·là, i aquell oncle amorós, en trobar Almayer un dia vora el riu, el va aturar educadament per intercanviar cortesies i per demanar-li solemnement una entrevista. Almayer va sospitar d'algun intent d'estafa, o en tot cas d'alguna cosa desagradable, però naturalment hi va consentir amb una gran mostra d'alegria. Així doncs, al vespre següent, després de la posta de sol, Abdal·là va arribar acompanyat per diversos ancians més i del nebot. Aquell jove —d'una aparença viciosa i dissipada— va simular la més gran indiferència per com es desenvolupava tot plegat. Quan els portadors de les torxes s'havien agrupat al peu de les escales, i els visitants s'havien assegut en diverses cadires ranques, en Raixid es va quedar a part, a l'ombra, examinant amb gran deteniment les seves mans aristocràticament petites. Almayer, sorprès per la gran solemnitat dels visitants, es va asseure en un extrem de la taula amb una característica manca de dignitat, ràpidament notada pels àrabs amb greu reprovació. Però llavors va parlar Abdal·là, mirant més enllà d'Almayer cap a la cortina vermella que penjava a la porta d'entrada, on un lleuger tremolor revelava la presència de les dones a l'altre costat. Va començar complimentant hàbilment Almayer pels llargs anys que havien viscut plegats en cordial veïnatge, i va demanar a Al·là que li donés molts més anys per alegrar els ulls dels seus amics amb la seva benvinguda presència. Va fer una educada al·lusió a la gran consideració que li havia mostrat a ell, Almayer, el Commissie holandès, i de la qual va treure l'afalagadora inferència de la gran importància d'Almayer entre la seva gent. Ell, Abdal·là, també era important entre els àrabs, i el seu nebot Raixid seria l'hereu d'aquella posició social i de grans riqueses. Ara en Raixid ja era un Hadji. Posseïa diverses dones malaies, va continuar Abdal·là, però era hora que tingués una esposa favorita, la primera de les quatre permeses pel Profeta. I, parlant amb una educada cortesia, va explicar a l'atònit Almayer que, si consentia l'aliança de la seva descendència amb aquell creient i virtuós Raixid, ella seria la mestressa de totes les esplendors de la casa de Raixid, i l'esposa primera del primer àrab de les Illes, quan ell —Abdal·là— fos cridat a la glòria del Paradís per Al·là el Misericordiós.