Miquel Pagès - Parlar al món des de l'escola

Pel que fa a l’àmbit pedagògic, aquell on els docents hi podem dir millor la nostra, exposa el plantejament pedagògic de tot el projecte atenent a les necessitats educatives actuals i als àmbits, dimensions i competències bàsiques del currículum escolar, així com a un model de projecte que hem volgut que fos col·laboratiu, interetapes, internivells i amb especial atenció a l’avaluació. Un autèntic projecte d’escola.

Com dèiem més amunt, la televisió ens permet el miracle de veure més enllà; l’educació ens ha de donar la possibilitat d’anar més lluny, sempre molt més lluny.

I, finalment, en un altre ordre de coses, volem afegir que, impulsar un projecte com aquest, veure’l néixer i fer-lo reeixir és un molt bon motiu per estar satisfets. La tasca ha estat ingent però la persistència i la il·lusió per dur-lo a terme han esborrat per complet de les nostres ments els moments difícils i estressants que en alguna ocasió ens ha tocat viure.

Tot i la nostra responsabilitat en el disseny i la realització d'aquest projecte, cal dir que aquesta empresa no hagués estat possible sense la implicació de l’equip directiu, especialment per part de l’Agustí Olivares (aleshores director de l’etapa de primària i ara director de l’escola) que, des del primer moment, va creure en el projecte i va esmerçar molts esforços perquè es pogués implementar de manera efectiva. I en el mateix sentit, tampoc hauria estat possible sense en Carles Duarte, Director General de la Institució Cultural del CIC, i el seu suport a la publicació d’aquest llibre.

El nostre reconeixement també als membres del Consell audiovisual que, en la difícil etapa inicial del projecte, van ajudar a implementar-lo: la Mar Pujadas, la Judit Espert, en Santi Gris, la Mar Arbonés, en Marcos Martínez i la Marga Bescós. I als membres actuals del Consell: en Marc Vila, la Clara Dausà, en Jordi Biosca, en Carles Galdón i la Mireia Vallès. Sense la seva indispensable col·laboració no s’hagués pogut consolidar de manera eficient aquest projecte.

A més, volem destacar i agrair de manera especial la tasca i la implicació de tot el professorat de l’escola amb els seus alumnes en la motivació i creació de les produccions audiovisuals.

També volem agrair el suport tècnic que ens han ofert en Josep M. Comas i l’Eduard Janué; i l’impagable ajut que ens han prestat en Pere Buhigas i en Toni Costa (pares de l’escola) a l’hora de pensar, imaginar i definir el projecte que aquí us presentem.

Finalment, volem reservar un lloc d’honor en aquest capítol d’agraïments als autèntics protagonistes del projecte, els nostres alumnes. Seria de justícia citar-los a tots i totes, un per un, els mil tres-cents. La seva imaginació, el seu treball, l’entusiasme i la responsabilitat que han mostrat en tot moment han fet i faran de Thau TV un projecte de qualitat.

Gràcies a tots i totes per fer possible aquest projecte, per fer possible Thau TV.

Tot es va començar a gestar per casualitat, com passa en tantes coses de la vida, quan un fet en porta un altre. A partir d’una formació sobre les possibilitats educatives d’aplicacions de la tauleta iPad que es va fer a l’escola, vam anar experimentant amb diversos recursos d’edició d’imatge i de vídeo, a banda d’altres sobre treball col·laboratiu, cooperatiu, classe invertida…

Al llarg del curs ens vam animar a fer tota mena de proves i assajos (i errors, evidentment), fins a tenir un cert domini de les principals aplicacions, però sobretot obrint la ment a les possibilitats que ens oferien.

Va ser un procés que entre nosaltres vam anomenar «obrint finestres» (potser els professionals en dirien working in process ), de manera que la formació ens va permetre lligar caps, relacionar conceptes, interactuar des de diversos àmbits i, al final, tenir una pensada.

I la pensada no va ser una altra que imaginar la possibilitat de crear un canal de televisió escolar.

La idea en un principi ens va fer basarda. Ens va semblar molt fort això que dèiem. «No us en sortireu», van dir alguns companys; «Ja teniu prou feina», «Potser la Direcció no ho veurà clar», deien encara altres. I no sense raó un seguit de núvols foscos es perfilaven a l’horitzó amenaçant la proposta tot just acabada de néixer.

De seguida, però, vam arremangar-nos; som gent de fer feina. I de la idea vam començar a passar al paper escrit, a l’esborrany de la proposta.

Hi va confluir fàcilment i de forma natural una altra preocupació que teníem en ment des de feia molt de temps, diríem potser que des de sempre, inherent, pensem nosaltres, a la condició de mestres, que no és altra que l’estimació per la llengua.

El nostre amor per la llengua, la voluntat de capacitar els alumnes d’una manera motivadora i significativa en la comunicació oral, en l’enriquiment del vocabulari, la desimboltura davant del públic… són també un element cabdal de l’origen del projecte.

La preocupació per la llengua, com hem dit, hauria de ser inherent a la feina de mestre. La comunicació oral és a la base de la relació que s’estableix entre alumne i professor. Qualsevol possibilitat de millorar-la, enriquir-la i aprendre-la hauria de ser explorada pels docents. Estimar la llengua vol dir al capdavall fer-la servir bé. En els seus diversos registres, amb les seves immenses possibilitats. Gaudir la llengua.

Estimar la llengua vol dir també conèixer quants més idiomes millor. Totes les llengües del món tenen cabuda a l’escola i totes han de ser estimades de la mateixa manera.

Un canal de televisió a l’escola facilitaria el treball globalitzat de moltes dimensions educatives, a més de les competències lingüístiques, com ara la creativitat i la capacitació digital dels alumnes a través de projectes interdisciplinaris.

A això s’hi afegiria, vam adonar-nos de seguida, la motivació extraordinària que comporta el projecte. Els alumnes, ja en les primeres proves que vam realitzar, amb pocs recursos i materials —encara recordem un senzill paper verd d’embalar penjat amb agulles d’estendre per fer de fons croma—, ens van mostrar una il·lusió i unes ganes de fer, de ser autònoms i creatius, de córrer lliures més enllà, que no sempre podem veure en el dia a dia escolar.

Havia arribat l’hora de pensar-hi seriosament si volíem fer una proposta a la Direcció. Calia escriure, asseure’s i reflexionar. Entre les primeres reflexions havia de quedar clar què seria i què no seria una televisió escolar. De vegades, saber el que no vols t’ajuda a concretar el que faràs.

Actualment totes les escoles disposen de dispositius per enregistrar imatge i vídeo. De la mateixa manera, totes disposen d’una pàgina web institucional. La pràctica docent arreu comporta avui en dia tenir presents tots els aspectes relacionats amb la difusió de les activitats escolars (podríem afegir també tot allò que té a veure amb les xarxes socials), per això la pàgina web de cada centre pot esdevenir de manera clara un aparador de les mateixes.

Al mateix temps, és d’allò més habitual que els docents enregistrin tota mena d’imatges i vídeos de les activitats que es porten a terme en les seves aules, a la seva escola i fora d’ella.

Tanmateix, el fet de disposar i tenir enregistrades tota mena d’activitats i de penjar-les a la web de l’escola no implica ni de bon tros l’existència d’una televisió escolar.

Una televisió escolar no és una lloc web on, sense més, es pengen els vídeos fets, tan per mestres com pels mateixos alumnes. Cal aclarir d’entrada i de forma molt planera aquest aspecte per entendre l’abast real d’un projecte de televisió escolar.