Marion Brunet - L'estiu circular

—¿Fa molt que m’esperes?

—No, no massa.

La Charlotte estampa tres petons a l’amiga de tota la vida i es deixa caure a la cadira tot sospirant. Les ulleres de sol se li mengen la cara, però quan se les treu el maquillatge és perfecte. Ni massa ni massa poc, de bon gust. És per aquest tipus de detalls que la Séverine no la suporta. Mala puta. Mala puta perfecta .

—Estàs radiant.

—Què dius, semblo un vampir. Sort que em quedo uns dies a cals pares, renovaré les energies.

Energies de què, pensa la Séverine. A part del Sorgue verdós i el mercat dels diumenges ple a petar de turistes, no hi veu el què. Això és la seva vida, no pas un balneari. Energies, i una merda. Parlant de merda, el cul de la Charlotte segueix igual de ferm i apreciat, a l’amo del bar no se li escapa, es presenta immediatament a la taula, afabilíssim.

—¿Què us poso, noies?

—Vi blanc. Dues copes —demana la Charlotte.

La Séverine s’empassa saliva, pensa en el seu propi silenci i després, tant li fot, què li importa si sempre ha estat així, ¿per què hauria de canviar?

La Charlotte decideix, la Charlotte imposa, amb aquesta naturalitat que no deixa espai a l’ofensa, al combat. Ho té guanyat d’entrada. Ja era així abans, però des que va marxar encara és pitjor. Hauries pogut pensar que hi perdria alguna cosa marxant, seguretat o avantatges, però al contrari: ella va avançar i les altres dues es van quedar aquí, bloquejades a la tecla repeat com el tema de la Taràntula. Quan la Charlotte ve, és sempre com si fos una turista, està de pas. Sempre més o menys soltera. Va viure un temps amb un dels seus profes de la universitat, després n’hi va haver d’altres, però no van durar gaire.

La Séverine escolta com la Charlotte li explica el seu últim idil·li, un tio que va conèixer a un cafè concert i que balla com un déu. Aquí els homes no ballen. No es mouen de la barra. O si ballen és per arrambar-se a una dona, no pel gust del moviment, pel plaer solitari del cos fins al vertigen. Això és cosa de ties. Mentre es beu a glopets la copa de vi blanc, la Charlotte fa cares i belluga els ulls, torna a fer els gestos de l’adolescència. Al final, acaba demanant què hi ha de nou. La Séverine força la veu, el riure, insisteix en la felicitat familiar. Parla de la feina, una mica de les filles. Encara no sap si dir-li això de la Céline. I llavors la Charlotte clava aquests ulls tan bonics i perfectament maquillats en els seus, els acluca lleugerament tot inclinant el bust cap endavant, com quan era joveneta i estava a punt de dir una veritat o una confidència. Lentament, amb un gest estudiat, sacseja el cap i es despentina el serrell amb la punta dels dits.

—No sé pas com t’ho fas: dues nanes adolescents i el mateix tio des de fa vint anys. Jo no podria, de veritat.

Hi ha aquesta mena d’impuls interior de la Séverine, com una onada. Sense perdre el somriure fals a matar, explica a aquesta bruixa que li agrada la vida que fa, que no la canviaria per res, però la veu li tremola una mica quan esclata de riure.

—I amb en Manuel —conclou amb un petit somriure que busca complicitat— la cosa està tan animada com al principi.

La Charlotte sacseja el cap. Sense caure —¿o sí?— en la crueltat de l’associació d’idees que fa, demana:

—I de la Sabrina, ¿en saps res?

La Sabrina, l’altra peça del trio de ties bones que feien tronar i ploure el 1992, ara vegeta en un bloc de protecció oficial a Monclar. Sense ni cinc, amb tres criatures de tres tios que vés a saber on paren, va haver d’acceptar el pis que li van assignar. La Charlotte sap perfectament que es passa la vida escrivint a l’administració, cartes de reclamació, insults, cartes paranoiques sense cap ni peus. Que els serveis socials se saben de memòria la seva vida i miracles. Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s’han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc.

—Està bé.

—¿Encara us veieu?

—Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.

La Charlotte de sobte s’anima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.

—¿Te’n recordes, del dia que el pare d’en Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?

La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només s’aguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.

—Me n’he d’anar.

—¿Tan aviat? ¿De veritat?

—M’ha agradat veure’t.

S’abracen com abans, petons sonors, i la Charlotte es queda a la terrassa amb un llibre i les ulleres de sol imponents, com una parisenca.

La Séverine s’allunya a poc a poc, ensopega amb les llambordes, accelera, renega, accelera. Estreny el bolso. Es repeteix a si mateixa que no tornarà a quedar amb la Charlotte. Passa per davant de la botiga de roba que normalment li agrada, però ara mateix l’odia. De cop i volta, tot el que hi ha li sembla caspós. La venedora la saluda però se sent incapaç de tornar-li el salut. Hauria volgut viure en una ciutat tentacular on ningú conegués a ningú, una ciutat immensa on cap venedora es recordés de com es diu, on ningú sabés que als trenta-quatre anys serà àvia. Una ciutat que no fos un poble.

Al pàrquing, el pit li puja i baixa massa fort amb les sotragades de la respiració. Sense voler-ho, fa uns ronquets com de cadell apallissat. Li cauen les claus a terra. S’ajup, posa una mà damunt l’asfalt, amb el palmell obert, respira fondo. Amb la dreta toca el dofí que duu al coll. Al final veu el cos del conill i les claus, els recull amb ràbia.

Una ciutat gegant on no hagués crescut. Una ciutat on no hagués tingut mai dotze anys, ni setze ni vint. Una ciutat on no hagués marcat cada banc, cada paret de pedra amb la seva joventut insolent. Quan s’instal·la al volant, no arranca de seguida. Acarona llargament el ventre del conill decapitat, per tornar-se a calmar.

En Saïd ha aparcat el cotxe al pàrquing de la partició de les aigües. Recolzat a la porta del davant, s’eixuga les mans un cop i un altre, i encara un altre. Li suen. No és que tingui por, però ves per on. Mira la roda de ferro, flonja d’algues i molsa, que va girant a l’aigua, s’enfonsa a contracorrent i torna a pujar tota regalimant. Comprova l’hora al mòbil, se l’entafora a la butxaca dels texans. Té els ulls empetitits per la llum del matí, que ja és massa crua, i l’estómac se li remou a cada cotxe que passa aixecant polseguera. Quan el d’en Manuel arriba al pàrquing, en Saïd s’aixeca sense esverar-se. Si és per això que ha vingut. El pàrquing encara no està ple a petar: és diumenge, dia de mercat i d’encants a l’Isle-sur-la-Sorgue. Tothom aparca al centre o a prop. Aquí encara s’hi està tranquil, els parisencs vindran més tard, a fer el tomb a la vora del riu, prendre una copa i comparar les troballes que han pagat a preu d’or. Les mans li tremolen. Se les posa a les butxaques. Els ànecs sembla que li riguin a la cara, una dotzena que es foten d’ell movent el cul, li vénen ganes de tirar-los rocs. En Manuel aparca de biaix davant de la berlina, apaga el motor. Mentre surt del pick-up, en Saïd es posa les ulleres de sol i s’acosta una mica. Estan cara a cara, a una distància respectable. Fan la mateixa alçada, només que en Manuel és una mola i en Saïd abrinat com una liana. És ell qui pren la iniciativa —és més fàcil xerrar que afrontar el silenci.

—¿Tens alguna cosa per a mi?

En Manuel remuga unes paraules inaudibles, però amb un moviment del braç assenyala la caixa del pick-up. En Saïd es relaxa. S’acosta i deixa que el paleta aixequi la lona a poc a poc.