Marion Brunet - L'estiu circular

—¿Tu?

—Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?

—¿I què penses fer?

—La cosina d’en Patrick m’ha parlat d’un bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.

La Jo s’enfonsa a l’aigua. Sent la Céline, el riure de la Céline, i uns sons estirats com un eco, però sense capir les paraules. S’hi està una estona, amb el cap engorronit sota l’aigua.

Aquest joc el va començar fa temps, un joc secret que no coneix ningú, ni tan sols la seva germana: juga a negar-se. A fer veure que es mor. Es queda sota l’aigua tanta estona com pot, fins que el cor li batega tan ràpid i tan fort que el nota a punt de rebentar. Llavors sacseja el cap i li fa un efecte estrany: dolorós i agradable. Quan està al límit, al límit de tot —o el que ella s’imagina que ho és—, surt a respirar, encesa per la idea que ha estat a punt de morir, que domina aquesta cosa, aquest inefable. La primera glopada d’aire és extraordinària, gustosa. La sang batega furiosa dins del cos com si hagués de rebentar les venes, nota els cops als polsos, a la gola, al sexe que de cop se li ha inflat com de desig. I li agrada. Sí, més viva que de costum.

Puja a la superfície, sense buf. No ha jugat a fons, no està sola.

—¿Què deies?

—Deia que per fer de cambrera et falta estil.

—És un bar associatiu, no una disco.

—¿Quina diferència hi ha?

—Són artistes els que hi van, actors, músics. Gent que va al teatre.

—Tampoc tens edat. I, a més, ¿ja ha vist els ulls que tens, la cosina d’en Patrick?

—Mala puta.

—¿Ja ho sap, que els clients faran veure que no et veuen?

—Vés a la merda.

—En canvi, si treballes al camp a cal iaio, els temporers són tan lletjos que no et trobaran rara.

—Jo potser sóc rara, però no vaig follant-me a tothom. I si follo faig servir condó.

—Mala puta tu.

La Céline es tira a sobre de la seva germana i li enfonsa el cap amb tot el pes. La Jo lluita i riu abans de colgar-se, agafa la Céline per la cintura i l’estira. S’enfonsen plegades a l’aigua. Els cossos s’emboliquen en un ballet alentit. Piquen amb els talons a terra i pugen com dues fletxes, escupen i reprenen l’alè.

—¿M’ho diràs, a mi, qui és el tarat que s’ho va fer amb tu? ¿El que t’ho ha fet?

A la Céline se li escapa una rialla i s’empassa aigua clorada sense voler.

—Tant hi fot.

—¿Què vols dir?

—Que tant hi fot qui és. Fins i tot a mi se me’n fot.

—No saps qui és!

—Clar que sí.

—Estàs fatal.

—Sé molt bé qui és.

A la Jo li comença a venir l’atac de riure.

—Hòstia puta, Céline...

Els seus riures esclaten a batzegades, reboten contra les parets de pedra del xalet. Els cabells enganxats al cap, les cares molles, les boques obertes amb aquest riure que rugeix i s’infla en la nit. El rímel s’escorre sota els ulls de la Céline, el ventre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat d’ofegades magnífiques.

Val més que no triguin gaire a tornar, que l’endemà tenen classe.

Asseguda a la terrassa del Café de France, la Séverine s’espera. Està neguitosa i això l’empipa, ha de venir la Charlotte, només la Charlotte, no té per què estar masegant les claus i deixar capolat el conill blanc enganxat a l’anella. Tampoc té per què estar comprovant amb el reflex del vidre com porta els cabells, ni fumar quatre cigarros i acabar esclafant-los al cendrer mig consumits. Per sort, l’amo del bar la repassa somrient, això li agrada, ja no té vint anys, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Va tenir els seus anys de glòria, la Séverine, fa vint anys —vint anys! Amb la seva amiga Sabrina, al Privilège, l’única disco dels voltants, sabien com posar-s’hi. Era tan fàcil, tothom a l’abast del cos. Existien en carn i corrent elèctric —se les donaven d’inaccessibles. No hauria calgut gran cosa per guanyar-se-les d’una altra manera. Una mica de tendresa i quatre afalacs, una mica d’interès per elles, potser.

La seva especialitat, amb la Sabrina, era ballar enganxades. Clàssic però eficaç com un porno que comença. Amb els cabells que els tapaven els ulls i les espatlles nues, es movien sota els llums cada dissabte al vespre. Els pares de la Séverine la deixaven fer. Ja passarà, la joventut. La mare patia una mica per la carretera de nit: de la finca agrícola fins a la disco, a la zona industrial a prop d’Avinyó, hi havia uns trenta quilòmetres. Comprovava l’estat del conductor abans de deixar-la sortir, però no és mai a l’anada que el conductor va torrat. Es presentaven a la casa de pagès amb ferum de gel o de perfum, les dents i la cadeneta brillants, la boca plena d’educats “bona nit”. La mare deixava sortir la filla. El pare es quedava a la perifèria, com si no fos cosa seva. De vegades, de manera brutal i arbitrària, li deia que pugés a canviar-se si la veia massa provocativa. Però gairebé sempre tenia alguna altra cosa a fer just quan ella tocava el dos —caixes de pomes que s’havien de comptar una altra vegada, un treballador per esbroncar, la sulfatadora que s’havia d’arreglar.

I això que n’hi va haver, d’històries. Una nit, en David i el seu cosí Jérémy se la van fotre a la cruïlla de l’accés a l’autopista cap a Marsella i l’enllaç cap a Cavaillon. El cotxe va xocar contra el parapet i va acabar a les ribes del Roine. Els bombers van trigar hores a treure’ls d’allà. En David, al cap de sis mesos en coma, es va despertar fet un vegetal. Fa vint anys que baveja amb la boca torta, s’ho fa a sobre tan tranquil. Al principi la mare el treia a passejar amb cadira de rodes, però feia uns esgarips que ho va deixar córrer. El posa davant de la tele i ell va fent grunys d’esverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy l’anava a veure regularment. Ell ha tingut més sort, s’ha recuperat de les fractures. Seia al seu costat i hi parlava una mica, no massa, tot fumant un peta —parides, qui s’ho havia fet amb qui o alguna pel·li divertida. Les bromes es marcien als peus del cosí, uns peus torçats cap endins amb vambes noves, que es quedarien així per sempre. Va deixar d’anar-hi per la tieta, ja no suportava de veure’l. Aquella mirada plena de retrets i tristesa el feia tornar boig —conduïa ell, borratxo perdut. En el fons va quedar descansat de no haver-hi d’anar més. La Séverine recorda que, després d’això, va marxar a treballar a Marsella. No l’ha tornat a veure des de fa anys. I això que li queia bé. No tant com en David, però era simpàtic.

Quan els nois venien a buscar-la —els que tenien edat de conduir— baixaven el volum al començament del camí de la finca. Anaven una mica menys ràpid, també. Feien callar l’excitació, les ganes de bramar que els tocava a ells, provar sort aquella nit i guanyar a la rifa, fer-se la Séverine o la Sabrina. Despullar l’una o l’altra als seients del darrere. De tant imaginar-s’ho es posaven frenètics i bramaven d’eufòria dins del cotxe ple de fum. Es posaven d’acord, “tu quina agafes”, com si poguessin decidir res. A les envistes de la casa s’havien de calmar per força. Tornaven a ser els “fills de”, adolescents avergonyits que demanaven permís. De vegades n’hi havia un que se sortia amb la seva. L’afortunat en parlava durant setmanes, o simplement caminava arrambat a una d’elles, amb una mà al cul, com si en fos l’amo.

I després hi havia la Charlotte, que corria amb la Séverine i la Sabrina. Un trio mortal. Els tios ho tenien més difícil amb la Charlotte, massa dura, havia arribat en plena adolescència, no era d’allà de tota la vida i notaven de sobres que no sempre comprenia els seus codis. Amb ella eren menys senyors, se sentien provincians. Com que els pares de la Charlotte no eren de la màniga ampla, s’havia d’escapar per anar amb les amigues. Era més aviat feréstega, i per més que els nois se la imaginessin despullada als seus braços, s’hi arriscaven menys. Eren inseparables, aquelles tres, fumaven cigarros amb un aire glamurós al mig de la pista o sortint de l’institut, es reien de tot, fotetes com hienes. Més tard, la Charlotte va marxar a estudiar a Aix. Això ho va canviar tot.