Martí Sales - Aliment

—El turista, suposo, vés a saber, però quan la va veure se’n va encaterinar i la va seguir fins a casa seva i no va parar fins que li va fer cas. A la família encara ens en fem creus, perquè la veritat és que era una noia musulmana sense cap gràcia. I no només això: es veu que els seus pares havien col·laborat amb els nazis en les matances d’ortodoxos i cristians als camps de concentració.

—Ostres! —jo estava fascinat: era una rere l’altra!

—Amb els anys ens hi hem acostumat, quin remei. Tampoc va anar tan malament: van tenir dues filles, les teves cosines que veus tan poc, tenia una bona feina fixa a les forces aèries iugoslaves, tot bé. Fins fa poc, que li ha tornat una d’aquelles dèries que li fan perdre el cap i s’ha instal·lat a casa nostra, com si no en tinguéssim prou amb les cosines sonades de ton pare!

Sé que no te’n recordes, oncle Zoran, estimat espectre, de res del que explico. Per això ho escric. Les teves filles m’han dit que ja no les reconeixes i que vagues per la residència com una ànima en pena. Tu, oncle Zoran, que has tingut una vida trepidant, que t’has reinventat un i altre cop, no pot ser que no sàpigues qui ets. Eres el meu heroi d’infantesa, l’oncle aventurer, l’oncle assilvestrat, capaç de tot. El que sempre se’n sortia. El que desarmava a tothom amb les seves pensades al·lucinants. El que no sabies mai per on tiraria. Si no recordes res, jo ho explicaré. Jo t’escriuré.

Ens vam conèixer el 1984 quan vivíem a Neumarkt, a la vora de Nuremberg, amb els meus pares, la meva germana gran, la Maja, i les cosines birmanes del pare. Ell havia fundat el primer hospital de medicina oriental a Alemanya i li anava molt bé. Més que això: s’estava fent d’or. Vivíem en una mansió de cent quinze habitacions. Jo tenia una ala sencera de la casa i per això tu t’havies instal·lat allà. Havies deixat la família a Belgrad i t’havies posat a treballar dia i nit en la teva patent. Vas gastar-te tots els estalvis i vas endeutar-te amb el meu pare i amb tots els amics que tenies per poder construir el motor a mida real i patentar-lo. Vas anar a l’oficina de registre de Nuremberg i quan vas tornar, va començar l’espera.

En aquella època, aquesta mena de burocràcies tècniques eren enrevessadíssimes i podien trigar mesos. Tu mataves el temps com podies, cada dia més fibrat, cada dia més maniàtic, cada dia més obsessionat amb l’èxit del teu projecte, que, ens havies dit mil i una vegades, havia de revolucionar la tecnologia moderna i canviar el món dels transports i el negoci de l’energia a escala mundial. La veritat és que la sola idea d’un motor que funcionés amb aigua i d’unes ales d’avió fetes a semblança de les d’una mosca provocava la més gran de les incredulitats a tothom.

Al cap de set mesos i mig, una tarda freda de dimecres que jo tornava de col·legi amb la bufanda fins al nas, vas rebre la trucada. Primer va ser la frontera, després el pont, ara el telèfon. Sempre una intersecció espaitemporal poc previsible, un cúmul desgavellat de circumstàncies que cristal·litzaven al teu voltant sobtadament, com l’aigua quan es glaça, i t’atrapaven en un nou sentit, o potser eres tu qui et dirigies, conscient o inconscientment, cap una nova sotragada que no sabies si seria de les bones o de les dolentes. T’imantaves, t’exposaves, obries la caixa dels trons buscant qui sap què entre el terrabastall i les conseqüències més funestes.

La conversa no va ser gaire llarga. Tu no havies estat mai algú que es pogués llegir fàcilment. Tenies l’expressivitat d’un llangardaix amb el món interior d’un formiguer descomunal, disciplinadíssim i incontrolable alhora. Quan vas penjar, les formigues se t’havien menjat la cara. Tenies l’ànima al descobert, fosca i brillant, desconsolada. Cridaves. Cridaves en una llengua pretèrita, d’abans d’aprendre’n cap. Cridaves des d’abans del llenguatge, cridaves des d’abans del teu primer crit, com si fessis servir les cordes vocals per primer cop. No hi eres i hi eres més que mai. Jo vaig entrar a la teva habitació, més que espantat, desconcertat. Gairebé no et vaig reconèixer. La trucada t’havia desfigurat. No vas respondre a cap de les preguntes que et vaig fer. Havies destrossat el telèfon d’un sol cop d’auricular. Em va semblar més prudent deixar-te sol.

Més tard, al vespre, quan dormies com un soc després d’haver-te pres un grapat de calmants, el pare m’ho va explicar. Havies rebut una trucada d’algú que deia que representava la petrolera Exxon. Molt amablement, en primera persona del plural, t’havia felicitat per la patent, que segons les seves paraules és “un dels descobriments més importants que s’han fet en matèria d’energia i transport”. Després de fer-te quatre preguntes banals com qui vol adquirir una familiaritat i una confiança impossibles en tan poc temps, et va dir que “ens agradaria comprar-li i estaríem disposats a pagar-li la suma de dos milions de marcs alemanys”. Tu estaves molt sorprès: ¿com podia ser que una patent registrada a Nuremberg hagués acabat en mans de l’empresa que havia fundat Rockefeller l’any 1870 a Ohio? ¿Com era possible que ja t’estiguessin trucant per fer-te una oferta de compra? ¿Qui els havia passat la informació? Els vas haver d’explicar que per a tu aquest projecte no tenia preu, que no ho havies fet per diners, que es tractava d’una revolució científica de primer ordre, com bé havien remarcat ells mateixos i que volies explotar-la tu mateix, la patent. “Moltes gràcies, però no.” Si l’oferta t’havia deixat astorat, el que va venir després sí que et va trastocar: “Em fa l’efecte que no m’ha entès bé: li ho repetiré una altra vegada. Represento la companyia petrolífera més important del món i volem comprar-li la patent que va registrar fa set mesos i mig a l’oficina de Nuremberg, just abans de conduir cinquanta-tres minuts en el seu Volkswagen Rabbit GTI vermell matrícula F-MM 695 cap a casa de la seva germana al número trenta-sis del carrer Heideweg de Neumarkt i trucar a la seva dona Mediha a Belgrad per explicar-li el que per fi havia fet. Les seves dues filles, la Katarina i la Zorica, que acabaven de sopar, també van voler parlar amb vostè i explicar-li com els havia anat la setmana. Un cop acabada la conversa, vostè va sortir a córrer els deu quilòmetres habituals de cada vespre. Havia nevat. Li encanta córrer quan ha nevat. No va sopar perquè estava massa esverat i li va costar dormir. Li oferim la remarcable suma de dos milions de marcs i és una oferta que ens sembla que no pot refusar. O creiem que, després de tot el que li he dit, no seria sensat refusar: com vostè ho prefereixi.”

L’endemà eres un altre. Tot se t’havia ensorrat. En un mateix moment havies triomfat i ho havies perdut tot. No te’n sabies avenir. No m’ho puc imaginar ni de lluny. A partir d’aquell moment tot se’n va anar a la merda. Tu estaves fora de si, et vas barallar amb tothom, amb la teva germana, amb el meu pare, amb la teva família. Estaves acorralat, tocat i enfonsat, no tenies opció. ¿Abandonar el somni més gran de la teva vida, llençar-lo a les escombraries i començar de nou? Impossible. ¿Tirar endavant i arriscar-ho tot? Encara menys. I seguien trucant-te, cada dia, el mateix home, la mateixa primera persona del plural, la mateixa contundència inexorable com una excavadora que avança segura per derrocar el que toca.

Fins que vas perdre completament els estreps i vas amenaçar el meu pare amb un ganivet. Et va fer fora de casa. Jo ja et tenia por i et vaig dir adéu de lluny, des de la finestra de la meva habitació. Va ser l’últim cop que et vaig veure, oncle Zoran. No crec que ho recordis. A Belgrad tampoc aixecaves cap, tot plegat t’havia embogit. La Mediha estava tipa de tu: no treballaves, tot el dia a casa sotmès als canvis d’humor més extrems i esgarrifosos, passaves de la depressió més absoluta a la violència més insospitada. De voler fotre’t un tret o no tornar-te a aixecar mai més del llit a cremar-ho tot i emborratxar-te sobre les restes. La situació era insostenible. Vas desaparèixer que no havien passat ni tres mesos de la primera trucada. Sense deixar rastre. Sense ni una sola nota. Sense una sola explicació. Com feia precisament trenta anys. Aquell cop et van buscar menys, sabien com eres, de què eres capaç. També sabien de què eren capaços els altres i que no hi havia res a fer. O almenys això deia sempre la Mediha. D’allò també en fa trenta anys i tu ja en deus tenir més de vuitanta.