Martí Sales - Aliment

»Feia moltes hores que no mirava enlaire i em va costar girar-me per veure què passava. Gairebé al damunt tenia dos soldats apuntant-me amb els fusells i cridant-me. Com que no entenia què deien, vaig preguntar-los en serbi què passava. Un dels dos semblava que en sabés:

—¿Què hi fas aquí?

—Soc un estudiant, estic dibuixant una granota que no està catalogada.

No devia entendre-ho perquè m’ho va tornar a preguntar:

—¿Què hi fas aquí?

—Sóc iugoslau, de Belgrad, he vingut a estiuejar amb la meva família.

—No t’he preguntat qui ets, sinó què hi fas aquí.

—Ja l’hi he dit.

—Això és Albània.

—M’ho he imaginat en sentir-los.

No sé si em va entendre.

—Això és zona militar. D’Albània. ¿Com hi has entrat?

—Ja l’hi he dit.

Cop de culata al cap. Menjo fang. Escupo. La granota ha tocat el dos. Em cago en tot. Torno a mirar-los, des de baix, primer les botes desmesurades, després els fusells allargassats i, al capdamunt, les mirades amenaçadores.

—¿Com hi has entrat?

—Sóc naturalista amateur, perseguia una espècie de granota no catalogada per dibuixar-la i donar-li nom científic.

—Això no s’ho creuria ni un imbècil.

—És la veritat.

Cop de culata. Al mateix lloc que l’anterior. Noto la sang calenta que em baixa per la cara.

—¿Em dius mentider? ¿Em prens per imbècil?

—No. Jo només li he explicat què he fet.

Els ensenyo els fulls amb els esbossos.

—Aquí no hi ha cap animal dibuixat, tros de quòniam. Només hi ha gargots tacats de merda.

Me’ls torna. És cert. No s’entén res. Devia haver estat dibuixant tota l’estona al damunt dels apunts anteriors, a les fosques devia haver confós el dret pel revés i ho havia espatllat tot. No servirien per a res. I ara aquest merder.

—La frontera és un camp de mines, xaval. ¿Ens vols fer creure que l’has travessat de quatre grapes seguint una granota? ¿Fem pinta d’idiotes o què?

—No.

—Doncs digues qui ets i què hi fas aquí.

—Ja els ho he dit: soc naturalista...

Cop de culata.

—Aquest paio és imbècil.

Cop de culata. Patada.

—Es creu que ens mamem el dit.

Patada. Cop de culata.

—¿Què et penses, que ets una mena de Déu, que no necessita cap mapa per travessar un camp de mines, o què? Espia de merda.

Cop de culata. Patada. Patada. Cop de culata. Cop de culata. Perdo la consciència.

»El malson va començar quan em vaig despertar. El sol fet d’haver travessat la frontera minada sense haver mort em convertia instantàniament en un espia iugoslau, els únics que sabien els llocs exactes on eren les mines antipersona i com esquivar-les.

»Al cap de quinze dies em van enviar aquí, a la presó d’alta seguretat de Burgu. Fa dos anys i mig que hi sóc. La meva família no sap res de mi. No tinc motius d’esperança. Encara me’n queda. No sé com ni per què. Tinc vint-i-dos anys. Potser és això. Per la cara que fas sé que tu tampoc no em creus. A hores d’ara m’és igual. Segurament ets un pres polític i deus pensar que estic sonat. És el que pensa tothom. Digues, ¿és així?

—No ho sé.

—¿I tu per què no dius res?

—No tinc res a dir.

—Des que compartim cel·la que no has obert la boca.

—¿Per dir què?

—No ho sé, qualsevol cosa, per passar l’estona, per matar el temps!

—No tinc res a dir.

—Inventa-t’ho, doncs!

—Jo la meva vida poc que te l’explico i d’inventar no en sé, l’únic que sé fer bé és cuinar, així que com a molt puc explicar-te una rondalla. Ara que hi penso, és com una recepta: hi ha part de tradició i part d’innovació, calen uns certs ingredients, una manipulació concreta, alguna mena de foc i un temps de cocció precís. Te l’explicaré tal com me la van explicar però potser hi afegeixo alguna cosa, com sempre que em poso a cuinar, que si no, no té gràcia.

»Els ingredients són un rei a les acaballes i tres filles per repartir. ¿Què en fem, com els espellem, com els tallem, com ho macerem? La clau és la pregunta que els fa el pare per decidir quina part del reialme pertoca a cadascuna: “¿Quant m’estimeu?” La més gran li diu dir que l’estima tant com tot l’or del món, com un tresor de maragdes i robins, com un diamant gegantí, com totes les riqueses de tots els reialmes aplegades. Davant d’aquella muntanya altíssima i encegadora, diu, es girarà i abraçarà el seu pare estimat. El rei, visiblement emocionat, la petoneja i li concedeix tots els castells i terres que tenien a la riba del riu cabalós que travessava el regne i l’omplia de vida. La resposta de la filla mitjana no és menys hiperbòlica: li diu que l’estima tant com el sol i la lluna i tots els estels del firmament, com la gran dansa dels astres i la llum primigènia que ens arriba travessant tot l’univers per donar-nos la vida. El rei, amb llàgrimes als ulls, l’abraça fort i li dóna la capital del regne sencera, amb la gran catedral i les estances i jardins reials.

»No sé el nom del rei ni el de les dues filles grans. El de la petita sí, perquè és l’essència del plat. Es diu Margarideta. Quan li arriba el torn, el rei, feliç de la resposta de les altres dues, li agafa la mà i li pregunta: “Filleta estimada, alegria del meu cor, ¿fins a quin punt m’estimes?” La Margarideta, molt seriosa, li respon: “Jo t’estimo com la sal.” El rei, estupefacte, es frega els ulls, se’n fa creus. “¿Com la sal? ¿Estàs segura que aquesta és la teva resposta?” “Sí, pare.” “Doncs si aquesta és la mesura del teu amor per mi, no puc sinó recompensar-te amb la mateixa moneda: amb el cor encongit de la decepció terrible que tinc per culpa teva, t’ordeno que abandonis el meu reialme immediatament i no tornis mai més, sota pena de mort.” La Margarideta, pàl·lida, tremolosa, però sense vessar una llàgrima, tota digna, se’n va. Les seves germanes no triguen ni un obrir i tancar d'ulls a fer-se amb la seva part de l’herència i el pare queda sumit en una profunda depressió.

»Ja tenim els ingredients preparats, assecats, farcits, trossejats, llestos per a la cocció, que es farà per separat, perquè en els anys del xup-xup, mentre el rei esllangueix i les germanes viuen despreocupadament a les seves terres, la Margarideta es refugia al regne de Nàpols. Es guanya la vida precisament fent d’ajudant de cuina i malgrat la seva desgràcia, s’esmerça a aprendre fil per randa tot el que li ensenya el mestre Robert, cuiner del rei Ferran, i comença a fer-se un nom. Arriba el dia que el seu pare fa seixanta anys. De la pena sembla que en tingui vuitanta. Viu tancat en un recambró, no li toca mai la llum del sol, com a nosaltres, i l’absència de la filla petita se’l menja per dins. S’ha emmagrit considerablement i la seva còrpora, abans d’anomenada, és tota pell i ossos; la cabellera esplèndida, rossa i enrullada, ara són quatre clapes de blanc en una clepsa pelada. Les filles, que són molt de la gresca i els fastos, corren a organitzar una festa de tres dies amb tots els luxes possibles: torneig de cavallers, exhibició d’animals exòtics portats de les contrades més llunyanes, balls i danses i música, fires d’artesania i un tiberi pantagruèlic com a culminació de la celebració. Senten a dir que al regne de Nàpols hi ha una cuinera que fa uns plats que hi canten els àngels, així que la fan venir. La seva germana petita, ben disfressada, no la reconeixerien encara que se la miressin, cosa que no fan ni un sol cop.

»Amb tot cuit, al punt, ara només cal que cada textura assolida amb exactitud esclati per contacte amb les altres en la preparació final, que és la resposta a la pregunta inicial, com la picada que apuja el gust de la cassola i l’acaba de lligar.