Martí Sales - Aliment

»La Margarideta, a la cuina del castell que l’havia vist créixer, es passa una setmana sencera preparant tota mena de delícies com ara fogassa de greixillons, becada rostida, oca amb prunes i salsa d’ametlla, espatlla de moltó farcida, panada d’aucells o porcell amb almadroc. Tot sense posar-hi ni un pessic de sal. De vegades, una recepta o una rondalla és especial pel que hi manca, no pel que hi poses: pel que no dius. De les seves olles i graelles en surt una flaire tan saborosa i especiada que a tot el castell se li fa la boca aigua.

»Arriba el dia de la celebració i la sala principal, guarnida amb domassos de tots colors, acull més de set-cents comensals, els nobles i clergues més poderosos del regne, que festegen en taules més llargues que un dia sense pa. Del tiberi se n’escriuran cròniques. El rei fa algun mos, desganat, sense sortir de la tristor i l’apatia.

»Al final del banquet, quan les filles criden la cuinera per felicitar-la, la Margarideta torna la pregunta al pare: “¿Li ha agradat?” El rei, sense aixecar la vista, diu que hauria estat més que excel·lent si hi hagués posat sal, perquè el menjar sense sal no val res. Només cal que la Margarideta es tregui el mocador i que el seu pare alci els ulls i la reconegui a l’instant per adonar-se del terrible error que havia comès en desterrar-la per una resposta, al capdavall, tan sensata, tan honesta, tan vertadera. I és com si s’obrissin les comportes del plor: les llàgrimes comencen a rajar-los galtes avall. La sala immensa i els seus més de set-cents comensals fan silenci mentre pare i filla ploren d’emoció, i retronen els aplaudiments quan s’abracen i es rescabalen de l’ensopegada que tanta tristor els havia causat.

»Ei, ¿ara ets tu qui no diu res? Si t’he fet venir gana, em sap greu. I si he posat el dit a la nafra, que no t’avergonyeixin els ulls humits: una mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.

Hola espectre, hola oncle estimat:

Et recordo perfectament: nerviüt i atlètic, cara llarga i grans celles rosses, la veu una mica aguda i sempre els mateixos pantalons grisos, mocassins negres i camisa blanca amb la butxaca plena de bolígrafs. L’estiu del 1984 vam compartir habitació perquè tu havies vingut al país per la patent. Jo tenia deu anys. Tu, quaranta llargs. Et passaves el dia treballant, incansable, amb un munt de llibres d’entomologia, d’arquitectura i d’hidrodinàmica. També de nit: jo em queixava que no podia dormir amb el llum encès i tu com si sentissis ploure. Fins que et preguntava què feies, era com si no hi fossis. Llavors se t’il·luminaven els ulls, se t’engrandien, un doll d’entusiasme et recorria de cap a peus i tot el teu cos s’omplia d’una energia insòlita.

“¿Saps com funciona l’ala d’una mosca?”, em vas dir un dia. Et vas posar a gesticular exageradament, t’aixecaves, tornaves a seure, reies, canviaves de veu, baixaves a la meva alçada i em xiuxiuejaves a cau d’orella algun detall que jo no entenia, com si fos la clau de l’univers. Deies que l’havies estudiat a fons amb els coneixements propis d’un enginyer i que les ales dels avions estaven mal fetes, s’hi haurien d’assemblar molt més. “Les mosques”, m’explicaves, “tenen les ales peludes i això és molt important: són aquests pèls els que creen la tensió elèctrica que dóna consistència al tel primíssim”. I llavors feies esquemes i diagrames, “¿així, ho entens?”. I jo no hi entenia ni un borrall però feia que sí o de vegades, per un instant, ho entenia tot, la curvatura de les ales i els punts de fricció, l’estalvi energètic i la potència relativa de vol, m’imaginava avions amb ales de mosca, peluts com ales de mosca, transparents com ales de mosca i amb els culs dels passatgers a l’aire, uns artefactes molt estranys que solcaven el cel i omplien els aeroports com si fossin un got de vi, trossos de carn podrida o tifes de vaca.

El teu gran descobriment va ser el motor d’aigua. “Sí, amb l’optimització energètica no calia cap derivat del petroli per enlairar la màquina”, m’explicaves sense parar quiet, “he fet les proves necessàries i funciona, serà la revolució tecnològica més gran de la humanitat després de l’electricitat”. Un dia em vas dir que t’acompanyés. Vas agafar el prototip i et vaig seguir fins al jardí de casa nostra. Jo em pensava que faria llufa i que deixaries anar quatre excuses i seguiries amb el teu deliri, però no: el petit model d’avioneta, amb les ales i el motor modificats —les ales semblaven pètals transparents amb un circuit integrat— va aixecar el vol gràcilment, fins ben amunt, i li vas fer fer giragonses amb el comandament a distància mentre callaves, absolutament hipnotitzat per la teva creació. Després de sentir-te donar explicacions tantes vegades, accelerat, enquimerat, veure’t concentrat i en silenci, més enllà de la satisfacció i la plenitud, em va convèncer que el que tenies entre mans era important i que no eres cap sonat.

Sempre t’aixecaves abans que jo, ben d’hora, i feies deu quilòmetres corrents. Al vespre, deu més. Feies exercicis gimnàstics perquè deies que el cos havia d’estar tan en forma com la ment, que si no res funcionava com cal. La teva dieta em fascinava i em repugnava alhora: cada dia menjaves el mateix, espaguetis blancs, sense salsa, clares d’ou batudes i pit de pollastre. Deies que aquella alimentació pura era l’única que hauríem de seguir, que la resta només creava putrefaccions i càncers i entorpia la maquinària perfecta del cos humà. Jo et vaig preguntar si no trobaves a faltar el gust dels altres aliments que no prenies mai, el rahmschnitzel fabulós que preparava la meva mare o els curris birmans que cuinaven les cosines del pare. Tu em vas dir que la disciplina i la força de convicció eren el més important, que només et feia falta veure una fotografia d’algun altre menjar ben sucós i atractiu per notar-ne el gust a l’instant. Així que dinaves aquelles menges insípides a part, davant d’una revista de cuina oberta amb plats descomunals de guisats estratosfèrics, plates de caça amb salses divines i muntanyes de dolços de mil colors i textures. Amb la vista et convencies i rebies el gust del que no et menjaves, en un estranyíssim procés de sinestèsia quotidiana. Jo no m’ho podia creure: Zoran, quin un!

—El teu oncle és com si fos d’una altra família —deia la mare—. O d’un altre planeta, més aviat. Com ens va fer patir els cinc anys que va passar a la presó de Burgu... I ell que no baixava del burro i anava repetint com un lloro la història de la punyetera granota. Ara, espia, mon germà, segur que no.

—¿Com? ¿L’oncle Zoran era un espia? —la meva admiració es tornava veneració per moments.

—¿Que no ho sabies, que va ser en un suposat intercanvi d’agents secrets entre Albània i Iugoslàvia, que va tornar a Belgrad? Però això el nostre govern tampoc s’ho va creure, el va prendre per un agent doble i el van tancar dos anys més en una presó nacional fins a aclarir-ho. Sí, sí —quins ulls devia fer jo—, n’hi ha per llogar-hi cadires. En Zoran sempre ens ha fet anar de corcoll. Després, com si no hagués passat res, va fer la carrera d’enginyer. Ah, i tota la història amb la tia Mediha, també déu-n’hi-do.

—¿Per què? ¿Què va passar? ¿Ella també és una agent secreta?

—Hahaha! No, rei, no. La Mediha és moltes coses però això no. En Zoran sempre explica que la va veure per primer cop al pont més famós de Sarajevo, allà on el 28 de juny del 1914 Gavrio Princip va matar l’arxiduc Franz Ferdinand i la seva esposa encinta Sophie. Això t’ho han ensenyat a escola, ¿oi?

—Em sona, sí —no en tenia ni idea—, però ¿què va passar? ¿Què hi feia, en aquell pont?