Ignasi Llorente - Els robots prefereixen el jazz

Ignasi Llorente

(Barcelona, 1973) Malgrat haver estudiat Medicina (URV), ha dedicat la major part de la seva trajectòria professional a la comunicació, especialment en el terreny de la divulgació científica. Actualment col·labora amb diverses entitats, universitats i organitzacions amb conferències i publicacions al voltant del paper que el mètode científic ha de jugar en la nostra societat més enllà del camp estrictament científic. Recentment ha publicat La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle, 2018; tres edicions) i el conte infantil Mai no oblidaré el teu nom (Cossetània, 2018), on explica al públic més jove un dels moments més importants de la revolució neolítica. Anteriorment havia publicat A la recerca del benestar (Angle, 2012).

Larry Stem i el seu soci, Frank Soto, desenvolupen tecnologies capdavanteres sobre la memòria i la conducta humanes: algoritmes, òrgans biònics, hologrames... Quan en Larry pateix un accident i queda en estat vegetatiu, tot està prou avançat per intentar que tornia la «vida», a una insòlita forma d’existència digital. La seva dona Megan i la filla dels dos, Janis, hauran d’enfrontar-se a la nova realitat, al «nou Larry». Narrada des d’una mirada coral, la novel·la d’Ignasi Llorente ens transporta a un futur proper en quèels canvis tecnològics transformaran la manera comels humans afrontem les malalties i, fins i tot la mort, dels nostres éssers més estimats. Potser caldrà assumirque la «vida» i les relacions personals poden continuar després d’allò que, ara, anomenem «mort».

«Soc un algoritme. Un conjuntd’instruccions gravades en un xip de silici [...]. Soc en Larry Stem. Soc el teu pare. Socel company de la Megan. L’amic d’en Frankie. El fill de l’Elaine i en Clifford.»

ELS ROBOTS PREFEREIXEN EL JAZZ

Capital Books

21

© 2021 Ignasi Llorente

© Marina Troshenkova / Alamy,

per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edició

Capital Books

c. Mallorca, 314, 1r 2a B • 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

info@capitalbooks.cat

www.capitalbooks.cat

Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-121479-6-4

Producció de l’ePub: booqlab

Tots els drets reservats.

ELS ROBOTS PREFEREIXEN EL JAZZ

IGNASI LLORENTE

1. El meu amic, en Larry Stem

2. «Hi vas tu, Larry?»

3. El bucle de la Megan

4. Els algoritmes que em van seduir

5. El test de Turing

6. «Bona nit, amor meu»

7. Juntes, altre cop, i soles, per primer cop

8. 11111101100

9. L’ull de la Janis

10. Un accident inesperat

11. La biblioteca Coleman

Codi font (source code): conjunt de línies de text escrites per un programador amb les instruccions que ha de seguir una computadora per executar un programa i que abans hauran de ser traduïdes a un llenguatge comprensible per la màquina, com per exemple el llenguatge binari.

No sabria dir quan va començar tot. Se’m fa molt difícil situar l’origen d’una cosa així en el calendari i assenyalar una data concreta afirmant amb pedanteria: «Aquell dia em vaig adonar del que estàvem fent.» No. No és el meu cas. Ni, sincerament, crec que sigui el de ningú que hagi viscut una revolució d’aquesta magnitud.

Als humans sempre ens ha resultat molt més fàcil predir el passat que no pas el futur. Un cop tot s’ha precipitat resulta senzill, gairebé infantil, adonar-se de la seqüència dels fets i de quin rumb prendrien situacions que en el moment de viure-les semblaven anècdotes sense importància. És com quan t’expliquen la solució a un trencaclosques o et desvelen el secret d’un truc de màgia i dius: «És clar! Que burro. Però si ho tenia davant del nas.» Doncs això és el mateix que em passa cada cop que em pregunten com i quan va començar tot.

Vaig compartir tantes estones amb en Larry que podria haver trobat desenes, potser centenars, d’anècdotes, converses o projectes que servirien per fixar l’origen d’aquella idea. Però no seria real, ja que cap dels dos, ni tan sols ell, sospitava en aquella època com acabaria tot plegat. Una cosa així no neix en un instant determinat, sinó que es va gestant durant anys, i és ara, quan ho mires amb perspectiva, que aprens a donar valor a cada detall. Fins i tot als més petits o insignificants.

En tot cas, ja fa temps que quan em pregunten com i quan va començar tot explico que un dels primers cops que em vaig adonar de cap a on encaminaríem en Larry i jo les nostres vides professionals va ser a Nova Orleans, la primavera del 2005, tot i que la data exacta no la recordo. El que sí que recordo és que feia molta calor. Calor i xafogor. Era el primer cop que visitava aquella ciutat i les prediccions sobre el seu clima que m’havien fet alguns amics i familiars es van quedar curtes.

Hi havíem anat amb tot l’equip de robòtica de la Universitat de Maryland per participar a la RoboCup que aquell any organitzava la Carnegie Mellon University de Nova Orleans. De fet, érem un equip reduït, no crec que fóssim més d’una desena de persones, comptant-hi algun professor.

La RoboCup era un campionat de futbol exclusiu per a robots autònoms, és a dir que no podien ser controlats per cap humà durant els partits. La feina, doncs, s’havia de fer amb antelació. Durant mesos, de fet. El repte consistia en el disseny i la programació d’aquells androides en funció de la categoria en què participessin. El resultat, i no és un tòpic dir-ho, era el que menys importava.

Aquella competició no feia gaires anys que se celebrava. Havia començat a Nagoya el 1996. Ho recordo bé perquè precisament aquell mateix any l’ordinador Deep Blue havia aconseguit derrotar el campió mundial d’escacs, Garri Kaspàrov. En Larry i jo vàrem seguir aquella partida amb delit, i suposo que en certa mesura ens va ajudar a decidir sobre el nostre futur acadèmic i professional.

Va ser una passada. Per primer cop un ordinador sense supervisió humana guanyava el campió mundial. I no un campió qualsevol, sinó un dels millors mestres d’escacs de tota la història. En qualsevol cas, devien ser molts els fanàtics de la tecnologia i de la intel·ligència artificial de tot el planeta que, com nosaltres dos, van veure que el futur, el futur en majúscules, ja el teníem a la cantonada de casa.

Aquest clima d’eufòria i confiança en la IA és el que devia fer que els organitzadors de la RoboCup, inspirant-se en el món dels escacs, llencessin un repte durant la primera edició de la competició: desafiaven la selecció de futbol campiona del mundial de l’any 2050 a enfrontar-se a un equip format íntegrament per robots autònoms.

Quan hi penso... Si en aquella època els androides amb prou feines sabien caminar sobre dues cames! Francament, aleshores ningú, absolutament ningú, ni els mateixos organitzadors, ni els més ferms apassionats de la robòtica, teníem cap mena de dubte que el partit, en cas de celebrar-se, seria un passeig victoriós per als humans. Ara, en canvi, no sé si ningú s’atreviria a fer cap pronòstic. Com deia abans, és molt més senzill predir el passat que el futur.