Ignasi Llorente - Els robots prefereixen el jazz

Però la unitat que teníem a casa no era com les altres. Va deixar de ser-ho a partir del moment en què el meu pare i en Frank Soto, el seu soci, van instal·lar-hi un dels darrers invents de Lahun Biotech, l’empresa que havien creat conjuntament ja al darrer any de la carrera.

La nostra va ser la primera casa on es va instal·lar un sistema que van batejar com a «àngel de la guarda». Era un programa pioner capaç de detectar productes caducats o en mal estat a l’interior de la nevera i avisar-nos per evitar que els consumíssim. Periòdicament recollia mostres de la saliva que llençàvem a la pica del lavabo després de rentar-nos les dents i les enviava a un laboratori on les analitzaven. Ens programava revisions al metge o al dentista, estudiava la nostra dieta i ens feia recomanacions si algú, sobretot el meu pare, es desviava dels estàndards. Monitoritzava la qualitat de l’aire condicionat i podia filtrar les partícules més nocives si en detectava un augment per sobre dels nivells recomanats per l’OMS. Fins i tot podia fer un seguiment la meva temperatura corporal mentre dormia i avisar els meus pares si tenia febre. La llista era inacabable, i tots ho vàrem anar assumint amb normalitat, encara que al principi costés una mica.

Durant l’any posterior a l’accident del meu pare, però, no vam tenir més remei que acostumar-nos-hi. La meva mare no arribava sempre a tot i, suposo que amb el temps va anar descobrint els avantatges d’una llar intel·ligent, encara que no crec que ho reconegui mai. Tenir «algú» que l’ajudés a casa amb les tasques més quotidianes, però també amb mi, devia ser força útil mentre el pare estava ingressat a l’hospital. Alguns cops m’he preguntat si la convivència amb aquell sistema no va servir-li d’entrenament per a un futur que ningú podia imaginar-se aleshores.

Alguns cops, quan hi penso, m’adono que durant aquell període tots els membres de la família teníem una vida més o menys dependent de la tecnologia puntera. Jo necessitava un ull sintètic per veure-hi bé; la meva mare es recolzava cada cop més en l’«àngel de la guarda» i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren l’única cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat se’n podia dir estar viu.

Ha plogut molt d’aleshores ençà. A dia d’avui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des d’aleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després d’aquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no s’ajusta gens al cas dels meus pares.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.