Ignasi Llorente - Els robots prefereixen el jazz

Un cop em va explicar que el més inquietant no va ser sentir dir-li al doctor «intubació respiratòria», ni «traumatisme cranioencefàlic», ni tan sols «pronòstic molt dolent». El pitjor va ser el «potser permanent». Ella, que sempre volia tenir-ho tot controlat i odiava les situacions caòtiques o imprevistes, per petites que fossin, com la del bed & breakfast de la senyora Molly, havia de conformar-se que una cosa tan important com l’estat de l’home que estimava i pare de la seva filla fos «potser permanent».

El doctor Greenfield, però, no podia ni volia precisar més. La seva experiència com a cap de neurologia del Johns Hopkins Hospital li recomanava no concretar mai els pronòstics dels seus pacients, encara que això inquietés, comprensiblement, familiars i amics. Molts cops havia mirat de fer entendre als parents de les persones en estats vegetatius que el cos humà, i especialment el cervell, no són una màquina de funcionament binari amb només dos possibles estats, encès o apagat. Mirava de fer-los entendre que el cervell dels humans estava de fet múltiples estats, concretament tretze segons l’escala de Glasgow, que anava de tres, el més baix possible, fins a quinze, que corresponia a una persona sana i desperta en plenes facultats mentals i cognitives.

Provava d’explicar-los de forma comprensible que els estats per sota de Glasgow-8 eren de difícil recuperació, però no impossible. Hi havia prou casos documentats de persones amb valoracions molt baixes en aquella escala que havien recuperat la consciència per usar l’expressió «potser» abans del terme «permanent». Aquests casos, poc habituals però estadísticament apreciables, eren talment com un tauló de fusta per a un nàufrag, i la majoria de familiars de persones en el mateix estat que el meu pare s’hi aferraven amb totes les seves forces. Almenys durant un cert temps. Mentre els quedava prou esma per fer-ho.

També eren habituals, però, els casos de familiars de pacients que no es conformaven amb aquesta explicació. No podien entendre que la ciència i la tecnologia, o els diners, no poguessin anar més enllà d’un pronòstic aproximat i tan ambigu com «potser permanent». Hi havia qui acabava perdent la confiança en l’equip mèdic del doctor Greenfield i es refugiava en creences a les quals no exigia el mateix nivell de rigor ni, per descomptat, de concreció.

Fins i tot, en alguns casos, quantitativament poc representatius, arribaven a l’extrem de buscar uns tractaments alternatius a la neurologia del segle XXI que, tot i servir per tranquil·litzar la seva consciència, es mostraven absolutament inútils per modificar l’estat del pacient. Però la manca de resultats rarament solia fer-los perdre la confiança en els mètodes alternatius que havien escollit. Sovint les persones que no confien en el mètode científic són, paradoxalment, les que li demanen, li exigeixen, uns resultats més precisos.

En quin moment s’ha de perdre tota esperança? Quant temps ha de passar abans de fer-se càrrec que aquella situació és irreversible? Suposo que així com no hi ha dos pacients iguals, tampoc hi ha dues famílies iguals, però que qui més qui menys acaba fent-se aquestes mateixes preguntes. Al final tot es resumeix a saber fins quan s’ha d’esperar. Durant quant temps cal mantenir una mínima esperança, per petita que sigui, i quan cal deixar de fer-se il·lusions. Però, com se sap que ha arribat el moment de passar pàgina?

M’esgarrifa pensar que la meva mare es devia fer aquestes preguntes gairebé cada dia. Sense arribar a cap conclusió, ja que durant aquell any va ser incapaç de trobar-ne la resposta. Potser no era una qüestió de temps. Potser només havia d’esperar que passés alguna cosa que canviés l’empat aparentment infinit entre vida i mort en què es trobava el meu pare.

Recordo que va provar d’explicar-me sempre la situació real en què es trobava. Va provar de fer-me entendre que el cervell humà podia «apagar-se» com si fos un ordinador i després ser incapaç de reiniciar-se. Segurament va pensar que per a una nena del segle XXI era preferible fer servir una comparació usant de referència algun element electrònic quotidià que no pas recórrer a la fantasia o al misticisme.

Alguns amics i familiars, en canvi, li havien suggerit altres explicacions més properes a les faules que em llegia moltes nits abans d’anar a dormir. La situació que havia de suportar ma mare ja era una càrrega prou feixuga per, a sobre, afegir-li més pressió fent-la dubtar de quina versió havia d’explicar-me, i en diverses ocasions va haver d’avortar aquest tipus de raonaments irracionals abans no em fessin mal.

Potser ho feien amb la millor intenció de totes, però sovint he pensat que aquestes opcions estaven més pensades per tranquil·litzar la consciència dels adults que no pas per atendre els qüestionaments d’una nena. Eren raonaments que no cercaven el confort de qui havia fet la pregunta sinó la comoditat de qui donava la resposta.

Jo potser no vaig acabar d’entendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar d’explicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i l’equip mèdic que l’atenia.

Una de les primeres converses amb ell va consistir a fer-me perdre la por al respirador artificial i a la resta d’aparells on estava connectat el meu pare i amb els quals em vaig anar familiaritzant ràpidament. Alguns encara no he pogut oblidar-los, però almenys allò va servir per poder passar força estones amb el meu pare, o el que en quedava.

La veritat és que no em va resultar gaire complicat relacionar-me amb tots aquells aparells. No és que fos una nena precoç en aquest aspecte, però havia après a conviure amb tota mena de ginys electrònics des de ben petita, fins i tot per sobre de la mitjana d’una generació especialment digitalitzada. La passió per la tecnologia del meu pare i els invents de la seva empresa n’eren els principals responsables. Sempre havia viscut envoltada de tota mena d’eines i experiments robòtics, alguns exitosos i altres no tant.

Jo mateixa vaig haver d’incorporar una tecnologia que quan me la van implantar semblava de ciència-ficció, encara que avui dia ja sigui d’ús habitual. Des de ben petita, tant que ni ho recordo, vaig haver de dur una pròtesi ocular per substituir un ull que vaig perdre en un accident domèstic. Mai em van voler donar gaires detalls de com va passar. En qualsevol cas, sempre he gaudit d’una visió normal, de fet millor que la de qualsevol persona de la meva edat. El meu ull biònic es pot distingir de l’orgànic si es mira de ben a prop, però sempre l’he dut amb tanta naturalitat que de petita tenia dificultats per recordar si era el dret o l’esquerre. Ara ja no em costa gens recordar-ho: quan no duc les ulleres posades, l’ull «bo» és l’ull amb què hi veig malament.

A banda d’aquest fet, del qual només me’n recordava un cop l’any, quan tocava revisar l’ull sintètic, vaig créixer envoltada de tota mena de prototips tecnològics. La mateixa casa on vivíem n’era un bon exemple. Va ser un habitatge pioner en la domotització de llars. El meu pare, ja d’adolescent, havia demostrat ser un fanàtic de la tecnologia puntera. A ningú del seu entorn, doncs, el va sorprendre que volgués que la casa on aniria a viure amb la seva companya incorporés tots els nous avenços en domòtica. Així, amb el temps, ma mare i jo, però sobretot ella, ens vam acabar convertint en els conillets d’Índies de tota mena d’eines més o menys útils i eficaces.

D’entre tots els aparells i ginys automàtics de casa, però, el que més sorprenia els visitants era la unitat central domotitzada, capaç d’ocupar-se de tot sense cap intervenció humana. S’encarregava de tota mena de tasques, des de regular les pautes de temperatura segons les nostres necessitats i hàbits fins a fer la compra online sense que haguéssim de pensar què feia falta. Podia contractar serveis per a petites reparacions o per al manteniment del jardí, i sol·licitava pressupostos per a les intervencions més complexes. Portava l’agenda personal dels meus pares, encarregava el sopar si arribaven tard, em buscava un cangur, i fins i tot ens avisava quan l’autobús escolar girava per la cantonada del nostre carrer.