Guillem Turró - Més enllà de l'espectacle mediàtic

De la mateixa manera, encara que l’esport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències d’obertura esportiva no han deixat d’avançar. Així, el panorama esportiu actual preveu l’existència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna –amb el seu dret a la diferència i al pluralisme– ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.

També a Catalunya es va consolidant el reconeixement d’un esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en l’esport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra d’això són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació d’esportistes amb discapacitats psíquiques.

Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, l’individu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, l’autoexpressió i l’autorealització, que refermen l’individualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat d’esbargiment a l’aire lliure, desig d’expansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig d’integració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les pràctiques ve acompanyada, aparentment, d’un nou humanisme esportiu, d’una ètica més focalitzada en l’individu, en el seu benestar, en la seva aparença, que no pas en els grans principis de la moral esportiva tradicional, de manera que es produeix un desdoblament en la moral esportiva: certs valors administren la pràctica individual, mentre que altres concerneixen l’univers de l’esport d’alt nivell.»

Si fins als anys seixanta del segle passat l’esport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada –hiperindividualista– que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és l’esport aristocràtic dels orígens, sinó l’esport moda a la carta, la promoció accelerada dels “productes-esport”, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de l’animació; ja no la formació moral dels joves de l’elit social, sinó l’entusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»

Durant la postmodernitat, el ventall d’activitats esportives s’eixampla considerablement. No només existeix una gran varietat d’esports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun d’ells pot ser practicat des de nivells diferents. L’esport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si d’una nova societat en què l’oci és molt important. La cultura del lleure fa de l’esport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de l’esport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.

En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.

D’altra banda, fàcilment trobarem tendències com l’estetització de la vida, la cultura egoica, l’individualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones s’inscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. L’esport d’elit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «L’esport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»

Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb l’esport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, l’esport no només és presentació d’un mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem d’acord amb Lipovetsky (1998, 112): «L’esport s’ha alliberat del lirisme de les virtuts, s’ha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, l’esport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de l’experiència d’un mateix: després de l’esport disciplinari i moralista, vet aquí l’esport-oci, l’esport-salut, l’esport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració d’un mateix i evasió, “línia” i relaxació; la virtut ja no és el que legitima l’esport, ho fa l’emoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»

Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan l’esport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en l’èxtasi del cos. L’esport participa activament de l’anomenada «societat de vivència», segons l’expressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en l’autocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb l’aparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de l’esperit a la religió del cos.

Alguns experimenten l’esport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i l’abundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. L’esport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode d’extasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «L’home tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el “rendiment” de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de l’abundància, a aixecar “illots d’ascètica”, i aquí veig jo la funció de l’esport: l’esport no és la catarsi moderna, sinó que és l’ascètica moderna. Fins i tot quan l’home és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara d’aquesta tendència és l’èxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.