Ángel Castiñeira - Valors tous en temps durs

Però la diferència entre l’estudi espanyol i el català prové de l’altre clúster situat en el pol de la implicació social. Mentre que en la societat espanyola és el clúster que anomenem “compromès, modern”, a l’estudi català és el que hem anomenat “neomodern”. Els components del clúster espanyol, tot i mirar al futur, estan plenament ancorats en el present, són el motor de la societat espanyola, els qui porten les regnes del poder decisori a l’Espanya d’avui, a la fi del primer decenni del nou segle. És la generació mitjana, formada majoritàriament per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, als quals donen suport, des de la distància, les persones de la generació antecedent, que, sovint, tenen la sensació d’haver estat lleument bandejades. Mentrestant, les generacions més joves, que encara no han arribat als 35 anys, estan cercant una feina segura i responsable.

A Catalunya les coses s’esdevenen d’una manera una mica diferent. La ge- neració mitjana, la formada per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, sembla oculta, arraulida en la seva privacitat, sense més rellevància i visibilitat social, en un lloc d’ staff important, però subaltern, com en un entrepà entre l’edat adulta que li va al davant i que segueix mantenint, després de més de 30 anys al poder, les regnes de la capacitat decisòria, i la generació creixent, que ja està pensant i actuant en el futur i es vol desempallegar del present, perquè li sembla excessivament dependent i enfonsat en el temps i en les maneres de fer dels seus “avis”. Aquests “avis”, protagonistes de la Catalunya postfranquista, encara en són en gran mesura, fent de tap a la generació que els segueix i servint de model a l’actual generació jove. Un model radicalment insuficient, però un model (a causa de la seva gran implicació amb Catalunya), tot i que els joves el voldrien més audaç, tant en el seu vessant polític (fent l’ullet a l’Estat català), com en el seu vessant social, ja que voldrien una orientació clarament d’esquerres (malgrat que, de vegades, als qui són de la cultura del 68, els recordin els de la “gauche caviar de la rive gauche” de la dècada dels seixanta del segle passat, però amb iPod o iPad, tant li fa). [4]

[2]Nota dels editors: El clúster “neoconservador” representa per si sol un tarannà tradicionalista orientat al manteniment de l’ordre social, a una autoritat social forta i a la preeminència de valors i símbols tradicionals (de caràcter religiós, patriòtic, etc.), mentre que alhora refusa el liberalisme de drets i en els costums i defensa lligams comunitaris com la família i certes pertinences col·lectives d’adhesió forta. En canvi, els clústers “individualista cívic” i “neomodern” permeten una agrupació que hem denominat “neomodernitat” (en sentit ampli), basada en un individualisme sobretot orientat al liberalisme de drets i en els costums, conciliable amb la prevalença d’uns valors col·lectius de sensibilitat comunitarista (com el civisme, la justícia social, la lluita contra les desigualtats, etc.), per bé que admet una relativament àmplia variabilitat interna en funció de si es posa més l’accent en l’individualisme o en els postulats més comunitaristes. Per últim, l’agrupació que rep el nom de “postmodernitat” es caracteritza per un clar individualisme (liberal o no) que perd bona part dels lligams col·lectius, té una baixa sensibilitat comunitària i es pot orientar tant a l’interès propi de l’individu com directament al gaudi del moment i a l’aprofitament dels avantatges que hom pugui obtenir per al seu benestar personal, tarannà coronat per actituds sovint entre oportunistes i pragmàtiques, força desproveïdes d’un sentit ètic o d’uns mínims valors col·lectius.

[3]Al gràfic per a Catalunya hi hem afegit el·lipses que situen els clústers dins de tres possibles macroposicions tendencials que hem anomenat “tradició”, “neomodernitat” i “postmodernitat”. Entenem que té una actitud tradicional aquell que és partidari d’un comunitarisme cohesionador, favorable a l’ordre i a l’autoritat forta; defensa valors i institucions tradicionals, i és contrari al liberalisme en la dimensió social (però no al liberalisme econòmic). En canvi, definim la neomodernitat com l’herència adaptada dels valors de la modernitat després de la seva crisi: comunitarisme emancipador; individualisme, però implicació en la societat; liberalisme, però no radicalment de mercat; racionalisme enfront de l’autoritat tradicional, i defensa dels valors col·lectius humanistes, com ara la igualtat, la solidaritat, la justícia social i la preservació del medi ambient. Finalment, en la postmodernitat hi predomina un individualisme hedonista, gradualment egocèntric, sovint oportunista, que trenca vincles amb tot allò col·lectiu i que, per tant, pot esdevenir o bé pragmàtic (s’integra socialment, però pel propi interès) o bé anòmic, amoral i asocial. La implicació social es redueix al mínim, es desvalora la feina (que passa a ser merament instrumental) i hom es manté al marge de les causes i lluites socials, així com de tot tipus de causa comunitària. Hem optat per aquesta divisió triàdica en comptes del continu materialisme-postmaterialisme d’Inglehart perquè entenem que té més matisos, amplia la panoràmica social i dóna més joc en una combinació de trets característics tan extensa com la que integren els diferents grups sorgits dels clústers.

[4]Nota dels editors: Malgrat que la vocació d’aquest capítol no és fer una comparació exhaustiva del clúster tipològic català amb el clúster tipològic espanyol, sí que creiem rellevant remarcar que, si bé els “compromesos, moderns” i els “tradicionals, familistes” espanyols són relativament equiparables, respectivament, als “neomoderns” i “neoconservadors” catalans, en el camp de les opcions individualistes no passa el mateix. És cert que els “gaudidors postmoderns” i els “oportunistes pragmàtics” espanyols serien equiparables als “individualistes egocèntrics” i als “individualistes pragmàtics” catalans, respectivament, però apleguen un 33,6% de la població a Espanya, mentre que a Catalunya en són un 27,2%. D’altra banda, a Espanya surt un subtipus d’individualista autoritari que tendeix a ser conservador, subtipus que a Catalunya no apareix i que, en tot cas, quedaria subsumit en alguns dels components del clúster “individualista pragmàtic”, que està molt menys orientat al passat. Però el factor diferencial més prominent és que a Catalunya apareix un clúster “individualista cívic”, molt important en nombre (abraça el 24,4% dels catalans), que conjuga amb un cert equilibri l’individualisme amb el civisme –que és un valor col·lectiu–, de tal manera que representa un individualisme moderat no desproveït d’un cert sentit cívic. Curiosament, aquest subtipus és absent en el clúster espanyol, on a més l’individualisme és més acusat que a Catalunya (el 52,4% dels espanyols són clarament individualistes, mentre que només ho són el 27,2% dels catalans) i no hi ha el clúster equilibrant dels “individualistes cívics”. Creiem que aquest factor diferencial explica en bona part algunes distincions sociològiques entre la societat catalana i l’espanyola. Així, tot i la prevalença a Catalunya d’un tarannà individualista (en el 51,5% de la població), l’assumpció simultània de valors cívics fermament arrelats per part de prop de la meitat d’aquest percentatge explicaria des de la major moderació política i en els debats socials, fins al major dinamisme de la societat civil, passant per la major receptivitat de la ciutadania a certs reptes i pertinences col·lectius, tot derivant-se un equilibri més ponderat entre les tensions individualistes i les comunitaristes. En canvi, a Espanya, la ruptura entre un i altre pol apareix més nítida i més extrema, alhora que menys orientada cap al futur (és a dir, amb un tarannà més conservador i menys progressista).