Jaume I - Com vaig arribar a ser rei

JAUME I EL CONQUERIDOR

Aquesta edició ha rebut un ajut de:

TAST DE CLÀSSICS, 19

Primera edició: octubre de 2020

© de l’adaptació i dels comentaris,

Raül Garrigasait, 2020

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, SA

Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

www.editorialbarcino.catEdició núm. 866

Disseny de coberta: Duró Studio

Il·lustració de coberta: Gravat de Jaume I, dins Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentiae, cum historia cristianissimi regis Iacobi ipsius primi conquistatori , Lluís Alanya, València 1515 Edició: Marta Marfany Regularització del text original del Llibre dels fets : Marta Marfany Correcció de proves: Guillem Cunill Preimpressió: Tono Cristòfol Producció de l'ePub: booqlab

ISBN: 978-84-7226-857-9

Pròleg

Jaume I el Conqueridor. Com vaig arribar a ser rei

Llibre dels fets , capítols 1-33

Pròleg

El llinatge del rei

Concepció i naixement del rei

El rei Pere i la reina Maria

Lluites amb Simó de Montfort

Trasllat del rei a Montsó

Els bàndols entre els nobles d’Aragó

La sortida del castell de Montsó

El setge de Liçana

El setge d’Albarrasí

El casament amb Lionor de Castella

Desavinences entre Guillem de Montcada i Nuno Sanxes

Pacte entre Guillem de Montcada i Nuno Sanxes

Reclusió del rei al palau de Saragossa

L’intent d’evasió

La treva amb els sarraïns de València

La persecució de Pero Ahonés

La revolta de l’infant Ferrando

La presa de Les Celles

Intent de detenir el rei

Reconciliació amb els nobles

Relats paral·lels de Bernat Desclot i Ramon Muntaner

Bernat Desclot, capítol 4

Ramon Muntaner, capítols 3-6

Versió original en català antic

Llibre dels fets del rei en Jaume , capítols 1-5

Al començament de la literatura catalana es veuen dues grans muntanyes: la massa d’escrits teològics de Ramon Llull i la crònica del rei Jaume. Un discurs sobre Déu i un discurs sobre el poder. Si Llull va fer una obra que es ramifica per tots els sabers del seu temps i no s’acaba mai, el rei va dictar unes memòries extenses que dibuixen la seva figura pública de monarca i en fan un exemple per a la posteritat.

Quan el 1208 va néixer el futur rei Jaume, el seu pare, Pere el Catòlic, dominava els comtats catalans i el regne d’Aragó; també era senyor de Montpeller i la seva autoritat s’anava imposant a altres territoris occitans. El sobirà d’aquell conjunt de terres escampades a banda i banda dels Pirineus aviat va topar amb una fúria que baixava del nord, la croada contra els càtars, i amb la croada també baixava la potència expansionista dels francesos, amb Simó de Montfort al capdavant, amant de les aparences catòliques i de mutilar els enemics derrotats. El 12 de setembre del 1213 Pere el Catòlic s’hi va trobar cara a cara a Muret, a prop de Tolosa de Llenguadoc, i va morir al camp de batalla.

Jaume tenia cinc anys. En feia dos que era captiu de Simó de Montfort: el seu pare l’hi havia lliurat com a penyora, en un acte diplomàtic temerari que intentava resoldre el conflicte sense guerra. Hi hagué guerra igualment, i el francès es resistia a deixar anar el nen, l’únic fill legítim del difunt Pere el Catòlic. Va caldre una intervenció del papa Innocenci III perquè, mig any més tard, Simó de Montfort l’alliberés. Del petit se’n va fer càrrec el mestre de l’orde del Temple, Guillem de Montrodon, a Montsó. Però a aquell monarca de sis anys dos parents seus de cinquanta-tres i vint-i-cinc anys aspiraven a prendre-li la corona: el besoncle Sanç o Sanxo, comte de Rosselló, i l’oncle Ferran o Ferrando. Aviat els seguidors de cadascun d’ells es van enfrontar amb les armes.

Així va començar a veure el món aquell nen que pujava dins el castell templer de Montsó: empresonaments, lluites entre bàndols, el neguit de voler manar sense tenir la capacitat de fer-ho, la sensació que la seva legitimitat indiscutible no tenia cap valor si no se la sabia guanyar. Amb una precocitat forçada pels fets, al cap de pocs anys va imposar-se als seus contrincants dins les terres de la Corona; amb el nord barrat després de la derrota de Muret, es va fer a la mar per conquerir Mallorca, Menorca i les Pitiüses, va avançar cap al sud per apoderar-se del Regne de València, va sufocar revoltes dels nobles aragonesos i catalans i dels sarraïns sotmesos, va intentar una expedició a Terra Santa. Als seixanta-vuit anys, malalt, va abdicar i va decidir fer-se monjo de l’orde del Cister; des del Regne de València va voler dirigir-se al Monestir de Poblet, però va morir a Alzira o pel camí, el 27 de juliol del 1276.

Amb aquesta trajectòria n’hi havia prou perquè el rei Jaume adquirís una aura mítica. Les fronteres de les terres que va conquerir delimiten, a grans trets, l’àrea geogràfica de la llengua catalana. Remota i transfigurada, la violència de les seves campanyes és la cosa més semblant que hi hagi hagut a una violència fundacional dels Països Catalans. Però aquest fet, que només es pot interpretar així a posteriori, tan sols és un aspecte de la seva mitificació. Perquè aquell monarca tot inclinat a l’acció va deixar un llibre impressionant en què ell mateix es mitificava, el Llibre dels fets .

L’obra és excepcional per diverses raons. La primera és històrica: a l’Europa occidental del segle XIII cap altre sobirà no va deixar unes memòries comparables, escrites en primera persona. Si ampliem una mica el focus, fins al segle XIV, sí que trobaríem una autobiografia que s’hi acosta: la Crònica de Pere el Cerimoniós. Però les diferències entre l’una i l’altra són tan fondes que ens ajuden a entendre millor l’obra del rei Jaume. El llibre del Cerimoniós té un estil cancelleresc, de vegades enumeratiu, de vegades alambinat, inclou còpies de documents oficials que fan olor de despatx mal ventilat de notari, deixa intuir la maquinària dominadora de la monarquia amb l’escriptura com una extensió seva; de punta a punta fa sensació de professionalitat. El Llibre dels fets és tot un altre món.

És just aquí la segona raó del seu caràcter excepcional. Probablement, Jaume I gairebé no sabia llegir ni escriure. Sembla que va dictar el llibre cap al final dels seus dies, o que almenys en va revisar les parts ja dictades per fer-ne un tot unitari. L’obra té un aire de memòria viva, d’històries explicades en veu alta, de vegades confuses però sempre aferrades als fets. Des de la cultura totalment alfabetitzada d’avui, amb la nostra ment modelada pel llenguatge normativitzat i estandarditzat, al Llibre dels fets hi veiem una tensió entre paraula oral i escriptura que li dona una aparença venerable de text primigeni.

El llibre és ple de rastres d’oralitat: repeticions, anacoluts, paràgrafs desmanegats, frases simples que de vegades costen d’entendre de tan simples que són. Tot plegat té interès per als historiadors de la llengua, però encara més per al lector, perquè aquests trets contribueixen poderosament a crear una imatge literària de l’autor reial. Un home vell, indocte i segur de si mateix, que quan mira enrere veu les amargors i les ferides però sobretot les seves victòries innegables, la Corona que ell ha estès mar i terres enllà, un home que ja té el cim de la vida al darrere i es retira per lliurar-se al Déu que creu que l’ha acompanyat sempre; aquest home dicta amb els ulls humits i un got de vi a la mà, explica com li ha costat tot a la vida i diu l’alegria de tot allò que ha aconseguit. Aquesta és la figura que s’alça de l’obra i del seu estil únic.