Jaume I - Com vaig arribar a ser rei

El rei no s’entreté a explicar sentiments i defuig els raonaments llargs: relata fets, recorda els noms dels amics i els enemics (o diu, de vegades, que no se’n recorda) i deixa constància dels seus projectes i de les disputes en què ha participat. Però, en aquesta prosa tota coses, res no hi té un aire burocràtic, de registre formal: hi ressona una veu profundament implicada en el que diu, la veu de qui s’hi ha jugat la vida, el poder, el sentit de tot. A mesura que explica les traïcions que va sofrir de petit, el rei va consignant l’edat que tenia en cada moment. Em van fer això, i tenia sis anys. Em van fer allò altre, i tenia nou anys. Em vaig trobar enmig d’una guerra i encara no podia decidir res. Justament entre tantes dades concretes, aquests recordatoris omplen l’obra de dramatisme. Tenen aquella suggestió dels moments prenyats d’un sentit que no cal desplegar. Com quan el rei es troba davant un moribund i diu que l’home no li va parlar, «només ens mirava a la cara». És d’aquelles coses que no s’obliden quan es viuen i que impressionen quan s’expliquen amb aquesta sobrietat.

El que trobareu en el volum que teniu a les mans és tota la part inicial del Llibre dels fets , els anys de maduració i aprenentatge (paràgrafs 1-33), essencial per comprendre la imatge que el monarca volia donar de si mateix.

El pròleg presenta tot el que es relatarà com un seguit d’obres acomplertes amb l’ajuda de Déu i com un exemple del que pot aconseguir qui hi té fe. De tot el llibre, aquesta part és la que sembla que ha d’haver comptat amb una intervenció més profunda dels escrivans del rei, per les frases sagrades en llatí i l’elaboració dels raonaments; però no hi falten els trets personals que situen el lector cap a la fi de la vida del monarca. El vell sobirà, agraint a Déu tots els anys que li ha donat, proclama que vol abandonar la pròpia voluntat per lliurar-se a la del Senyor, i així ens fa pensar en la seva decisió de fer-se monjo cistercenc. Veiem un autor que ja se’n va del món i tot seguit recula fins al començament, fins a allò que justifica la posició de qualsevol monarca medieval: la seva genealogia.

El rei Jaume la descriu amb unes giragonses aparentment guiades per una mà més alta. En el rerefons de la història hi ha una princesa bizantina real, Eudòcia Comnena, neboda de l’emperador de Constantinoble Manuel I Comnè, que s’havia de casar amb Ramon Berenguer IV de Provença, el germà del monarca catalanoaragonès Alfons el Cast, però que al final van maridar amb Guillem de Montpeller. La versió del Llibre dels fets és més lineal: una filla innominada de l’emperador Manuel s’havia de casar amb Alfons el Cast mateix, l’avi de Jaume I, però a l’últim moment el rei es va decantar per prendre per muller Sança de Castella. Aleshores els nobles que acompanyaven la dama van acceptar de casar-la amb Guillem de Montpeller a condició que el fruit d’aquell matrimoni, tant si era fill com si era filla, heretés la senyoria de Montpeller. De la dama i el senyor occità en va néixer Maria de Montpeller, que es va unir amb Pere el Catòlic, amb qui va tenir el futur rei Jaume. Així, tal com ho descriu el Llibre dels fets , l’incompliment de l’avi Alfons va ser reparat pel seu successor del Casal de Barcelona, i d’aquesta manera el rei Jaume va quedar directament emparentat amb l’emperador de Constantinoble, «el millor dels cristians», com si Déu volgués envoltar aquell infant d’una aura gairebé miraculosa. A més, quan va néixer, tot de senyals meravellosos van anunciar que aquell «besnet de l’emperador» estava destinat a acomplir grans fetes: en el precís moment en què feien entrar el nadó a l’església de Santa Maria, sonava un tedèum, himne cristià d’acció de gràcies; en el precís moment en què passava la porta de l’església de Sant Fermí, entonaven el Benedictus dominus Deus Israel , el càntic que celebra el naixement de Joan Baptista: unes paraules que li diuen que serà profeta de l’Altíssim, vindrà a portar el coneixement de la salvació, il·luminarà aquells que viuen en les tenebres de la mort i els durà pel camí de la pau. A aquests dos atzars significatius se n’hi afegeix un de buscat: per decidir com es dirà l’hereu, Maria de Montpeller posa els noms dels apòstols a dotze espelmes idèntiques i les encén; la que dura més és la que porta el nom de Jaume. És una escena d’atmosfera artúrica, que deixa les decisions que afecten el futur rei a les mans de la voluntat divina.

En tot això també es manifesta la preeminència de la mare i l’àvia bizantina en la presentació que fa el rei de si mateix. Al seu pare, Jaume li dedica un parell d’elogis protocol·laris per sortir del pas, però el descriu com un dilapidador i un faldiller irresponsable que, després de passar tota la nit prèvia a la batalla decisiva de Muret batallant dins el llit amb una amant, l’endemà no s’aguantava dret davant els croats francesos; si va morir als trenta-cinc anys i va posar fi a la presència catalana al nord va ser pels seus propis pecats.

La lloança de la mare, en canvi, no té res de rutinari. El sobirà recorda que, quan un fill de Guillem de Montpeller va voler usurpar-li la senyoria, Maria va anar en persona a Roma per defensar-se i reivindicar els drets del seu fill. S’erigeix com una dona forta i admirable, transfigurada pel vague record que en devia tenir el vell Jaume, que la va perdre quan encara no tenia sis anys; una dona que, un cop enterrada a l’església de Sant Pere de Roma, és proclamada santa arreu del món i obradora de miracles.

Després del naixement providencial, esclata la lluita pel poder, paral·lela a la maduració del petit rei orfe. De primer captiu de Simó de Montfort, després reclòs dos anys i mig al castell templer de Montsó, és un nen que no pot decidir res. El veiem sotmès a les resolucions del seu consell, format pels nobles que l’envoltaven, perquè encara no sabia «guiar la terra». Veiem que el casen amb Lionor de Castella als dotze anys i ell encara no podia fer «allò que han de fer els homes amb la seva muller». I no es tracta d’una simple i lògica situació de regència durant la minoria d’edat del sobirà; els consellers reials mateixos conspiren contra ell. Pero Ahonés, Rodrigo Liçana, Pero Ferrandes d’Albarrasí, Guillem de Montcada, tots se’n distancien, l’enganyen, s’hi enfronten; el besoncle Sanç amenaça de cobrir de sang (de «tela vermella») cada pam de terra aragonesa que trepitgi el petit Jaume, l’oncle Ferran es posa al capdavant de l’alçament aragonès; quan el rei surt a assetjar els revoltats, el seu exèrcit mateix es confabula amb els enemics («com que nós érem tan jove, no sabíem què fer-hi»). Un remolí de conspiracions, violències i disputes enfonsa les terres de la Corona en el caos. Aquí el relat es torna confús i sorprenent com ho devien ser els fets i els records del rei.

El setge de Les Celles (la vila aragonesa de Lascellas, entre Osca i Barbastre), on Jaume s’enfronta als revoltats que segueixen el partit del seu oncle Ferran, és un moment decisiu en aquesta història de maduració. Quan arriba la notícia que s’acosta Ferran amb les tropes d’Osca i de Saragossa, un conseller fidel al rei, Pero Pomar, li recomana que pugi a un turó proper per demanar ajuda a les viles del voltant. I és en aquest punt que, per primer vegada, el rei Jaume no fa cas del consell dels homes més experimentats que l’acompanyen. Decideix esperar els enemics a la vila perquè està convençut que defensa la justícia, i que Déu l’ajudarà, i a l’últim les tropes no venen i ell pot prendre el castell.

Així arriba la seva maduresa, amb la fe en la bondat de la seva posició i en l’assistència divina. El moment fa pensar en una ordalia: el rei s’abandona a la voluntat de l’Altíssim i els fets li donen la raó. La seva maduresa no consisteix a desenganyar-se i tornar-se cínic, sinó que es contraposa a tots els enganys dels qui l’han traït; alhora, no s’identifica amb la prudència, sinó amb la valentia de llançar-se al perill i de confiar en la victòria de la causa bona. És a partir d’aquesta revelació de la gràcia divina que es precipita el final de la revolta. L’oncle Ferran i Guillem de Montcada confessen els seus errors i se sotmeten finalment a l’autoritat del jove monarca, que ja voreja els vint anys.