Pere el Cerimoniós - La guerra contra el rei de Castella (1356-1366)

Pere el Cerimoniós

Aquesta edició ha rebut un ajut de:

TAST DE CLÀSSICS, 16

Primera edició: juliol de 2019

© de l’adaptació i de la introducció,

Raül Garrigasait, 2019

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, SA

Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 859

Edició i revisió de l’original: Raquel Parera

Correcció de proves: Natàlia Cerezo

Preimpressió: Tono Cristòfol

www.tonocristofol.myportfolio.com

Dipòsit legal: B. 16069-2019

ISBN: 978-84-7226-840-1

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

LA GUERRA CONTRA EL REI DE CASTELLA (1356-1366)

Preàmbul

Els desencadenants de la guerra amb el rei de Castella

Els preparatius de la guerra

Història abreujada d’Enric de Trastàmara

La mediació papal i l’inici de les hostilitats

La treva negociada pel legat papal

Arribada de l’infant Ferran, germanastre del rei

Cerca de finançament i continuació de les hostilitats

La ruptura de la treva

Incursió del Cerimoniós a Castella i batalla naval de Barcelona

Desplaçament de la guerra a Mallorca

Convocatòria de corts catalanes

Continuació de les hostilitats a Aragó i signatura de la pau

Arribada de tropes franceses de mercenaris

Desplaçaments de la família reial per fugir de la pesta

Ruptura de la pau i convocatòria de corts generals

Desplaçament de la guerra al regne de València

Empresonament i mort de l’infant Ferran

Trobada amb el rei de Navarra i traïció de Bernat de Cabrera

El setge de la ciutat de València

Continuació de la guerra al regne de València

La condemna de Bernat de Cabrera

Els moviments de tropes al voltant d’Oriola

Nova convocatòria de corts catalanes

Recuperació de diversos llocs del regne de València

La vinguda de les grans companyies de França

Recuperació de les terres de Pere el Cerimoniós

L’ascens d’Enric de Trastàmara al tron de Castella

El matrimoni de la infanta Elionor

Conclusió

ARBRE GENEALÒGIC DE LES DINASTIES DE CASTELLA-LLEÓ I DE CATALUNYA-ARAGÓ

INTRODUCCIÓ

La Crònica del rei Pere el Cerimoniós és la quarta i última de les grans cròniques catalanes medievals. Com la de Jaume el Conqueridor, redactada uns cent anys abans, és escrita en una primera persona on es fonen les figures del monarca, el narrador i el protagonista. Des d’aquest punt de vista, com a llibre on es plasma la personalitat d’un actor històric de primera magnitud, constitueix una obra única en l’Europa occidental del segle xiv. Les lluites de poder, les ànsies de legitimar-se amb paraules, la violència i les lleis de l’honor i l’art de l’engany: tot s’hi explica amb una cruesa sofisticada que impressiona.

El cos del llibre consta de sis capítols. Comença amb uns quants episodis de la vida d’Alfons III, el pare del Cerimoniós, i continua amb la narració de l’accés de Pere al poder l’any 1336. Tot seguit tracta extensament de la reintegració a la Corona d’Aragó —per mitjà del dret, l’astúcia i la força— del regne de Mallorques i els comtats de Rosselló i Cerdanya, que el testament de Jaume I havia adjudicat a una altra branca del Casal de Barcelona. Després s’expliquen les revoltes que van esclatar a Aragó i al regne de València quan Pere va voler reconèixer com a hereva del tron la seva filla Constança, frustrant les esperances de l’infant Jaume, el germà petit del rei. A continuació venen l’aliança amb els venecians per combatre els genovesos i l’ex­pedició a Sardenya per sufocar-hi una altra revolta. L’últim capítol exposa la guerra amb Pere el Cruel de Castella, llarga i plena de giragonses. En conjunt la Crònica abraça un període que va aproximadament del 1319 al 1375.

Així, es pot afirmar que el llibre gira al voltant de tres grans temes. El primer és la lluita del Cerimoniós per fer prevaldre l’autoritat reial a les seves terres: el sobirà s’enfronta a les ambicions dels seus germanastres —especialment de l’infant Ferran, el més gran—, i a nobles, ciutats i viles que lluiten per preservar i am­pliar els seus espais de poder o de llibertat, mentre que alguns consellers del rei defensen una visió de la monarquia que ja anuncia l’absolutisme que ha de venir. El segon tema és la voluntat d’afermar la presència catalana a la Mediterrània: el Cerimoniós s’apodera de Mallorca, es confedera amb els venecians, s’alia amb els grecs, consolida el domini sobre l’illa de Sardenya. El tercer tema és l’amenaça que representa el veïnatge del regne de Cas­tella, és a dir la vella i novíssima qüestió de l’hegemonia peninsular.

Per comprendre d’on surt la Crònica va bé tenir al cap alguns aspectes de la personalitat del rei Pere. Gran orador, interessat en l’astronomia i el dret, el monarca va compondre versos i va promoure traduccions i obres originals, va impulsar la redacció de la versió definitiva del Llibre del Consolat de Mar, el codi legal marítim català, i també les Ordinacions de la Casa i Cort, unes disposicions àuliques que van contribuir a formar un cos de funcionaris competents. En aquests cercles funcionarials es va forjar un nou estil de prosa cancelle­resca que va impregnar la literatura catalana de l’època, dins i fora de la cort.

Però, per sobre de tot, al rei Pere li interessaven la història, la memòria i l’ús polític que se’n pogués fer. Ell, que llegia les cròniques dels seus predecessors i dels regnes veïns, va fer instal·lar al palau reial divuit estàtues d’alabastre que representaven els seus avantpassats del Casal del Barcelona; dret a la vora de les escultures, el monarca es mostrava com la viva continuació d’una tradició que el legitimava i li donava autoritat. Una de les seves iniciatives amb una repercussió històrica més profunda va ser l’organització rigorosa de l’arxiu reial. El Cerimoniós fins i tot es preocupava perquè s’hi emprés un tipus de paper que resistís bé el pas del temps. Els arxivers no solament havien de conservar els documents del passat, sinó també facilitar-ne al rei perquè en po­gués treure partit políticament. A Pere li agradava fer referència a la història de la casa reial en els seus par­laments i també s’hi inspirava a l’hora d’emprendre accions. Passats els seixanta anys, va encarregar a l’abat de Poblet que construís al monestir una biblioteca per conservar-hi tots els seus llibres. L’edifici havia de ser de pedra tallada, «que fos honor de Déu e nostra», i el monarca volia que «ab bones letres e grosses» s’hi llegís: «Aquesta és la llibreria del rei En Pere III». El sobirà tenia una aguda consciència de la imatge que volia deixar a les generacions futures.

La Crònica sorgeix d’aquesta concepció de la monarquia. D’entrada, cal dir que és fruit de la col·laboració de diversos oficials de la cancelleria reial, a alguns dels quals podem posar nom: Bernat Descoll, Arnau de Torrelles i, amb un paper menor, Ramon Descavall. Però tenim ben documentada la feina de supervisió que va dur a terme el Cerimoniós mateix, que s’interessava cons­tantment pel progrés de l’obra i en controlava l’estructura i els detalls. El rei, a més d’imposar un ordre crono­lògic estricte, exigia màxima precisió en el relat. En molts moments retrobem en la Crònica l’estil característic dels seus discursos, i sovint s’hi relaten anècdotes que preserven o representen l’experiència del monarca, com quan explica que unes figues massa madures li van fer mal o que una nit de novembre, abans d’anar-se’n a dormir, llegia el Llibre dels fets del rei Jaume. Per això, tot i la feina burocràtica que hi ha al darrere, l’obra té una evident empremta personal.