Judith Butler - Problemes de gènere

El capítol 2, «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», ofereix una lectura selectiva de les explicacions de l’estructuralisme, la psicoanalítica i el feminisme sobre el tabú de l’incest com a mecanisme que intenta imposar identitats diferenciades i coherents internament dins el marc heterosexual. La qüestió de l’homosexualitat s’associa invariablement, en algun discurs psicoanalític, amb formes d’inintel·ligibilitat cultural i, en el cas del lesbianisme, amb la dessexualització del cos femení. D’altra banda, els usos de la teoria psicoanalítica per explicar les identitats de gènere complexes es fa mitjançant una anàlisi de la identitat, la identificació i la mascarada en Joan Rivière i altra bibliografia psicoanalítica. Un cop s’ha sotmès el tabú de l’incest a la crítica de Foucault sobre la hipòtesi repressiva d’ Histoire de la sexualité , s’evidencia que aquesta estructura prohibitiva o jurídica estableix l’heterosexualitat obligatòria dins una economia sexual masculinista i, alhora, permet un desafiament crític a aquesta economia. La psicoanàlisi és una recerca antifundacional que afirma el tipus de complexitat sexual que desregula efectivament codis sexuals rígids i jeràrquics?, o manté un conjunt de supòsits no reconeguts sobre les bases de la identitat que treballen a favor d’aquestes mateixes jerarquies?

L’últim capítol, «Actes corporals subversius», comença amb una consideració crítica de la construcció del cos maternal en Julia Kristeva per mostrar les normes implícites que governen la intel·ligibilitat cultural del sexe i la sexualitat a la seva obra. Tot i que Foucault s’ocupa de fer una crítica de Kristeva, si s’examinen atentament algunes obres del mateix Foucault es revela una indiferència problemàtica a la diferència sexual. La seva crítica de la categoria de sexe, tanmateix, ofereix una reflexió sobre les pràctiques reglamentadores d’algunes ficcions mèdiques contemporànies destinades a designar un sexe unívoc. La teoria i la ficció de Monique Wittig proposen la «desintegració» dels cossos constituïts culturalment, i suggereix que la morfologia mateixa és conseqüència d’un esquema conceptual hegemònic. La part final d’aquest capítol, «Inscripcions corporals, subversions performatives», considera la frontera i la superfície dels cossos construïda políticament, partint de la feina de Mary Douglas i Julia Kristeva. Com a estratègia per desnaturalitzar i ressignificar les categories corporals, descric i proposo un conjunt de pràctiques paròdiques basades en una teoria performativa dels actes de gènere que són disruptives amb les categories de cos, sexe, gènere i sexualitat, i en provoquen la proliferació i la ressignificació subversiva més enllà del marc binari.

Sembla que tots els textos tenen més fonts de les que poden reconstruir en els seus propis termes. Són fonts que defineixen i informen el llenguatge mateix del text de tal manera que caldria desembullar exhaustivament el text mateix per entendre-les, i evidentment no hi hauria cap garantia que s’acabés de desembullar mai. Tot i que per començar aquest prefaci he explicat una història d’infantesa, és una faula irreductible als fets. De fet, l’objectiu més general aquí és detectar com les faules sobre el gènere estableixen i fan circular noms inadequats dels fets naturals. Està clar que és impossible recuperar els orígens d’aquests assajos, localitzar els diversos moments que han fet possible aquest text. Els textos s’han reunit per facilitar la convergència política del feminisme, les perspectives gais i lesbianes sobre el gènere, i la teoria postestructuralista. La filosofia és el mecanisme disciplinari predominant que mobilitza actualment aquesta autora-subjecte, tot i que rarament, si és que es dona el cas, apareix separada d’altres discursos. La recerca pretén reforçar aquestes posicions sobre els límits crítics de la vida disciplinària. L’objectiu no és continuar sent marginal, sinó participar en la xarxa o en les zones marginals que sorgeixin d’altres centres disciplinaris i que, conjuntament, constituïm un desplaçament múltiple d’aquestes autoritats. La complexitat del gènere requereix un conjunt de discursos interdisciplinaris i postdisciplinaris per poder resistir-se a la domesticació dels estudis de gènere o dels estudis feministes dins l’acadèmia i radicalitzar la idea de crítica feminista.

S’ha pogut escriure aquest text gràcies a unes quantes formes de suport institucional i individual. L’American Council of Learned Societies va atorgar una beca de recerca per a doctorats recents el semestre de tardor de 1987, i l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton va oferir una beca de recerca, allotjament i converses provocadores durant l’any acadèmic 1987-88. La beca de recerca de la Universitat George Washington també va donar suport a la meva recerca durant els estius de 1987 i 1988. Joan W. Scott ha estat una crítica incisiva i valuosíssima durant diferents fases del manuscrit. El seu compromís amb el repensament crític dels termes pressuposicionals de la política feminista m’ha suposat un repte i una inspiració. El «Seminari sobre gènere» organitzat a l’Institut d’Estudis Avançats i dirigit per Joan Scott m’ha ajudat a aclarir i elaborar les idees gràcies a les divisions importants i provocadores en el nostre pensament col·lectiu. Per tant, dono les gràcies a Lila Abu-Lughod, Yasmine Ergas, Donna Haraway, Evelyn Fox Keller, Dorinne Kondo, Rayna Rapp, Carroll Smith-Rosenberg i Louise Tilly. Els estudiants del meu seminari «Gènere, identitat i desig», ofert a la Universitat Wesleyan i a Yale el 1985 i el 1986, respectivament, van ser imprescindibles perquè estaven molt disposats a imaginar mons amb altres gèneres. També agraeixo la varietat de respostes crítiques que he rebut en presentacions de parts d’aquest treball al Princeton Women’s Studies Colloquium, el Humanities Center a la Universitat Johns Hopkins, la Universitat de Notre Dame, la Universitat de Kansas, l’Amherst College, i la Facultat de Medicina de la Universitat Yale. També compten amb el meu reconeixement Linda Singer i el seu radicalisme persistent valuosíssim; Sandra Bartky, per la feina i les oportunes paraules de suport; Linda Nicholson, pels consells editorials i crítics, i Linda Anderson, per les intuïcions polítiques agudes. També dono les gràcies als següents individus, amics i col·legues, que han anat formant el meu pensament i hi han fet costat: Eloise Moore Aggar, Inés Azar, Peter Caws, Nancy F. Cott, Kathy Natanson, Lois Natanson, Maurice Natanson, Stacy Pies, Josh Shapiro, Margaret Soltan, Robert V. Stone, Richard Vann i Eszti Votaw. Dono les gràcies a Sandra Schmidt per la gran feina en ajudar-me a preparar aquest manuscrit, i a Meg Gilbert per l’ajuda. També dono les gràcies a Maureen MacGrogan per encoratjar aquest projecte i d’altres amb el seu humor, la seva paciència i el seu bon guiatge editorial.

Igual que anteriorment, dono les gràcies a Wendy Owen per la seva imaginació incansable, la crítica entusiasta i la provocació de la seva feina.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.