Gemma Sardà Llavina - Mudances

La discoteca va ser la gota. L’última nit de disco ha estat la gota que li ha tornat a destarotar la vida i l’ha obligada a canviar de trajecte. Ara la parada és en un poble enmig de la serra. Ha llogat un antic coniller que la mestressa ha fet arreglar. El primer cop va ser quan es va morir la mare. La primera motxilla. Tenia deu anys, es va canviar el nom i a tirar milles endavant. Es feia dir Pili, com la mestra de cinquè.

Quina bestiesa és aquesta de dir-te Pili?, li va preguntar l’àvia mentre li desembolicava l’entrepà quan sortia de ballet. És la persona que em cau més bé de tot el món. I ara em dic com ella.

Dient-se Pili se sentia protegida. Perquè a l’escola van començar a dir que la Lívia era òrfena. Jo no he fet res. Quina culpa en tinc, jo? Per què m’insulten? Àvia, diuen que soc òrfena del tot. Com que no té pare i sa mare s’ha mort, és òrfena, la Lívia. És òrfena per totes bandes. Ara em dic Pili i si no, no contesto. No s’atreviran a dir la Pili és òrfena, perquè la Pili és una altra. Soc jo però amb una altra closca. Com un cargol, el cargol Pili, i que no em diguin res. Només sortiré de la closca quan jo vulgui. Perquè no serveix de res fer el que no vols fer. Els grans diuen el que hem de fer i també s’equivoquen. Perquè no ho saben tot. I la mare s’ha mort igual. Doncs a partir d’ara trio jo. I a mi que no em diguin res.

La Lívia als deu anys es va buscar un nom nou on arrecerar-se i allà va començar a fer la motxilla. No havia tingut temps de pensar que la seva habitació deixaria de ser-ho. Que no saludaria mai més en Leo per l’escala. Primer va anar a viure a cals avis. I sempre més ha dut la casa a sobre. També es va dir Consol, a l’institut. I Kathy, a l’època de Londres. A la motxilla de supervivència sempre hi posa les mateixes coses. Una muda perquè tant és si agafes un cotxe de línia per anar a un poble a menys de cent quilòmetres o si agafes un avió per anar a l’altra punta de món. No saps mai què et pot passar ni on aniràs a parar. Unes calces, uns mitjons, una samarreta, uns texans i un jersei. Les botes de muntanya lligades a fora. La part de baix del biquini. Hi fica el portàtil, la novel·la que està traduint i la funda de plàstic amb les quatre fotos. La resta, roba, llibres, música i la cadira japonesa, ho ha empaquetat en caixes i els de la mudança les duien aquest matí al coniller.

A la Diagonal, on es va acabant la ciutat, agafa l’autobús cap al poble a les sis de la tarda. La majoria dels passatgers són joves amb pinta d’estudiants i quatre vells amb pinta d’haver anat al metge. La Lívia, tota sola en un seient de dos, va mirant el paisatge. No el podia denunciar. No em faran cas i diran que és culpa meva.

Així que deixen l’autopista, tot són camps, a banda i banda. Una carretera amb revolts suaus que ressegueix la plana, Montserrat va quedant cada vegada més lluny, la terra és cada cop més vermella, la vinya verdeja i, a la cruïlla de la benzinera, l’autobús s’enfila per la carretera que va serra amunt i dibuixa uns revolts més tancats. Entre el blat i la vinya, hi ha camps on s’hi fan plaques solars. La Lívia va amb el nas enganxat al vidre mirant uns arbres que no sap que són alzines, pins i castanyers, com tampoc no sap que la creu de pedra que veu és la Creu del Pla. D’aquí quatre dies, quan surti a caminar cap a la cova, hi passarà per davant i ja ho sabrà. El poble que surt de la muntanya és el que ha triat per viure-hi.

És un indret camí d’enlloc. Hi moren tres carreteres i el comitè de recepció és un molí eòlic, un de sol plantat enmig d’un camp, ben dret el gegant solitari, i a la Lívia li fa l’efecte que deu produir prou energia per endollar el seu portàtil. De moment, el sol baix enrogeix el castell i li regala una postal ben bonica de benvinguda.

L’Adela l’està esperant al pedrís de la font de la Mandra, allà on s’atura el cotxe de línia. Saluda a tothom que en baixa i per eliminació:

—Tu deus ser la Lívia. Au, som-hi.

S’hi agafa de bracet i se l’endú cap a casa.

—Aquí hi estaràs molt bé. Hi ha poques botigues, però tenen de tot. Hi ha jovent de la teva edat, que hi pots fer colla.

La Lívia fa que sí amb el cap, però ella no és de fer colla.

—El mes que ve és la festa major. El poble s’omple de gom a gom. Ara quan arribem a casa et donaré uns ous i així ja tindràs sopar. De les meves gallines. I quatre mongetes de l’hort. —Arriben al coniller.— Això és casa teva. Per a l’hivern tens foc a terra. Ja demanarem la llenya. Ara hi he posat un senatxo amb flors seques per fer bonic. Tens feina?

La mestressa vol saber si ha de patir pel lloguer.

—Sí, soc traductora.

A la Lívia li ha caigut bé la vella, però ja en té prou de conversa.

—Ah, l’internet. Ho tens tot a punt. Jo també el faig anar perquè la meva neta gran viu als Estats Units i xerrem per l’skype... —La Lívia va dir als del pis que res de skype, que passava d’estar pendent dels horaris de l’Arnau a Nova Zelanda. Watsaps i avall.— ...M’envia fotos dels menuts, que jo soc besàvia... oi que no ho sembla? Jo penso com tu, que quan t’hi has acostumat, ja no pots viure sense. Va molt bé. I per buscar receptes...

L’Adela li ensenya com va tot i la Lívia es fixa en els llençols ben plegats en una punta del llit, tovalloles a l’armariet del lavabo, plats, gots, tot a punt a la cuina. I una espelma per estrenar enmig d’un prestatge buit.

—És d’olor. Duren molt. —Li posa el joc de claus a la mà i li clava un parell de petons amb rebregada de galta inclosa.— Res que necessitis, casa meva és aquí davant.

La Lívia ha triat el coniller pel preu, perquè té internet i perquè no hi ha discoteca a prop. La resta tant li és. Tant se li’n fot viure aquí com a la Xina o a la Selva Negra. Si no hi ha gaire soroll, millor. I aquest poble sembla tranquil.

No se n’ha adonat i se li ha fet fosc. Es treu els pantalons, amb l’índex ressegueix la branca de cirerer florida que li puja per la cama, s’estira de través al llit sense fer i s’adorm pensant que ha fugit. I què si fujo, qui n’ha de fer res? No el podia denunciar. No soc valenta. Que no em diguin res. Aquí no em diran res.

Demà serà un altre dia. De bon matí obrirà les caixes i ho posarà tot a lloc.

Amb tant de silenci, la Lívia ha dormit com un soc fins que la claror l’ha despertada. Es lleva, salta unes caixes per anar a pixar i rentar-se la cara. Vol un cafè amb llet urgent i endreçar les seves coses per no tenir-ho tot pel mig. Però, esclar, no té ni llet ni cafè. N’haurà d’anar a comprar o esmorzar al bar. Em dutxo i surto.

Ara ves i endevina en quina caixa hi ha el gel i el xampú! I comença a llegir els requadres amb les lletres majúscules que diuen roba, llibres, música, papers... Ei, ei, que no és la meva lletra. Si ni tan sols va identificar les caixes, ara que ho pensa. No es va dedicar a escriure roba, llibres, música... Ara ja no està buscant el xampú, ara agafa un ganivet del calaix dels coberts de la cuina i talla la cinta adhesiva d’una caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me d’un atac d’ordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.

Repeteix l’operació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba d’estiu. És roba d’home ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.