Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Julià de Jòdar

El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany —l’ Aurèlia : una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, l’ímpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava...— em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos , un muntatge de l’escola que s’havia de representar a Olot al cap de dos dies —en el paper de Dull, jo havia de sortir de l’escenari, en un moment determinat de l’obra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu—. Si algú que no fos l’Aurèlia m’hagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a l’instant, perquè jo no servia per a actor. Però a l’Aurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat n’era l’arsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. L’Aurèlia era una dona d’interlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i l’ús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany . (Quan tornàvem d’Olot amb l’autocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això m’has hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne d’una llibertat que no cal demanar!)

L’any següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones —devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que m’interessava més— amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de l’Aurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força s’ha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal d’aquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de l’economia moral d’un món d’homes mesquins —els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»...— que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne l’arquetip, una de les persones que habitaven l’Aurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en l’Aurèlia més castissa ): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada —d’aquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història d’Esther , per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa—. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès l’Aurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, l’any mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por ) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets ), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l’«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, l’arribisme: no suportava l’Ivan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, l’esnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada d’una actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona —no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».

Una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l’única manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura , sinó apropiant-se de la cultura : una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec. Enfront d’una situació familiar i d’un moment històric caracteritzats per la inseguretat, la cultura, si no bastava amb l’herència rebuda de la família, proporcionava la seguretat de qui està en condicions de defensar-se i d’imposar els seus raonaments per fer-se respectar. Però el desassossec proporcionat per la cultura tenia dos vessants: a banda de la crònica existencial present en aquest llibre, hi ha, fonamentalment, el de la dona que es troba sola, mal vista, posada en dubte, i, si cal, bescantada pel fet de gosar viure com un ser humà lliure. I penso que l’Aurèlia va pagar a consciència el preu d’aquesta llibertat. Em centraré en dos temes: els homes i els diners. Pel que fa als homes, sempre he cregut, basant-me en l’observació immediata, que no la van saber entendre ni poc ni molt —excepte per part de dos d’ells, que citaré oportunament amb noms i cognoms—. Podria semblar un tòpic, però, en el cas de l’Aurèlia, la intel·ligència analítica, el tarannà emprenedor i l’absència d’autocompassió dissimulaven amb traça l’ànsia de tendresa, amagada rere el geni, la decisió i la verbositat, que dos homes amb qui va mantenir relacions menystenien tan olímpicament com sistemàtica fent com qui sent ploure: el primer era rígid i arrogant; el segon era arrogant i malcriat. Els dos la van tractar, segons moments i circumstàncies, a baqueta. N’hi toleraven la llibertat en la mesura que no els disputés la funció tutelar (l’ auctoritas patriarcal). Però sense el dinamisme, la convicció i la constància de l’Aurèlia, el primer no hauria pogut dur a terme el seu gran projecte artístic i, finalment, personal. I sense la paciència, les atencions i la lleialtat de l’Aurèlia, el segon hauria estat, senzillament, un erudit amargat i solitari. Si, entre les dones, l’Aurèlia podia ser una «reina de les amazones» —la seva capacitat d’arrossegar voluntats era mítica; des d’una Maria Tubau fins a una Montserrat Roig passant per una Carme Sansa o una Maria Jesús Andany—, amb el tracte amorós amb els homes podia caure fàcilment en el desesper abandonista d’una Dido: no és que ella fos procliu a immolar-se per un home («Jo només m’obro de cames al llit»), però només amb molta força de voluntat —i en tenia molta— podia tolerar la falta de tendresa dels homes envers ella. (No sé pas fins a quin punt una dèria juvenil de casar-se i tenir fills feia aflorar la intuïció que, anant per lliure, no trobaria l’escalfor que necessitava.) A l’Aurèlia li devia passar com a la Marlene Dietrich amb el Jean Gabin, que, segons ella, no la volia com a dona corrent al servei de l’escalfor de la llar, sinó únicament en la imatge de la Marlene mítica i fatal —la fatalitat de l’Aurèlia era que fumava amb autoritat i que opinava en veu alta d’allò diví i d’allò humà: ja ho he dit, la seva llibertat—. O també se li podria aplicar, potser, aquella frase que citava la demògrafa Anna Cabré, en el sentit que l’Aurèlia era una dona que cercava un home que encara no existia mentre que ella havia deixat de ser la dona que els homes cercaven.