Joan Barceló i Cullerés - Pare de rates

Baixes les escales il·lusionat per les aventures que t’han de passar al curset i al seminari, et veus heroi i home fet. Te n’has convençut, de la fermesa del teu acte, sobretot quan les amigues de la teva mare s’han desfet en lloances del teu gest: el primer capellà del poble! No cabies a la pell, aquesta tarda. Per això ara, després de sopar, has quedat amb la teva trepa per donar voltes pel poble. T’han convidat: volen acomiadar-te sorollosament. Per primer cop confies en els teus amics d’infantesa i creus que no et jugaran cap mala passada. Te’ls trobes enriolats i animosos. De primer penses que en deuen portar alguna de cap, però de seguida el futur esperit missional et fa riure amb ells. Giravolteu el poble, caceu granotes, jugueu al futbolín, els companys et donen la sorpresa, l’obsequi de comiat: una entrada al teatre que faran aquest vespre a la sala del cine del poble. Ja has dit a casa que no hi aniries fins ben tard i, d’altra banda, tampoc no tens res contra el teatre. Però quan veus el cartell anunciador se’t regira l’estómac: la companyia de Fina Rafetti presenta el seu espectacle de varietats. Tot de noies mig vestides, provocatives, semblants a aquells dibuixos d’ànimes en pena del catecisme, devorades per les flames. No dius res i entres. Un de la colla esclafeix a riure. Us asseieu al primer pis, sou els únics que l’ompliu i des d’allí contempleu l’espectacle del públic, molt més divertit que el que s’iniciarà quan s’alci el teló. Des dels vells més ressecs fins a les criatures de llet no s’han estat de veure la funció: pots veure-hi mares amb el cotxet del nen, noietes de la teva alçada que s’inicien en l’art de la provocació, l’alcalde, el metge, el mestre i fins tot el quarter de la Guàrdia Civil, i el teu pare, que no para de riure... Si et veia! Demanes als teus amics que mirin d’amagar-te i de no moure gaire fressa. Et són còmplices. La companyia de cuixes importades representa en sessió única les sorts i dissorts d’un sexe reprimit, intuït sota gruixudes lones de roba espessa fins que... s’obre el teló! Comença la representació amb un acudit dolent, molt dolent, tan dolent que et cau l’ànima als peus, en el qual l’estrella de la revista explica com l’alcalde l’ha rebuda i li ha ofert tres pomes de la collita. La resta de l’espectacle es compon de cançons de poca substància, seguit de facècies que tracten d’invertits, d’impotents, de meuques... Tot un nou món que se t’obre amb aires de festa i que t’espanta i t’atreu. Més i més cançonetes indecents. Però aguantes fins al final i, quan els actors canten a cor l’última tonada, t’esmunys amb la trepa cap a fora. Un d’ells t’ha demanat perdó. No li contestes, només rius per sota el nas i els dius que tot això ja ho tens superat, que no ho vols tastar perquè tu tens una veu més fonda que et crida. I se’n van convençuts, fermament segurs, que tu ets molt més important que ells perquè aniràs a ciutat a estudiar, perquè no et deixes endur per allò que més endavant sabràs que s’anomena passions . Quan tornes a casa, la mare t’espera i et besa el front abans d’anar-se’n a dormir. Et despulles a poc a poc: dormiràs sense roba perquè no suportes la calor d’aquest xafogós agost. Quan aconsegueixes d’adormir-te tens les mans a l’entrecuix, apegaloses, i un neguit inexplicable t’amara el cos de suor freda. Saps que no ho havies de fer.

Els pantalons de vellut de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.

Renyien molt, el pare i l’oncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb l’oncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb l’ampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.

I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.

Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.

(El tinent de l’asil 2)

Se’m comença a fer verdet a la cadira de rodes, sí. Ho noto, tot i que no pugui acotar gaire el cap perquè cada cop aquestes formigues m’escampen la paràlisi amb més ràbia a les venes... Quan va ferir-me la bala les vaig conèixer, les formigues. Ens hem hagut de fer amics per força, què hi farem. Van esclatar-me en bocinets de metall i jugaven amb les meves cèl·lules, amb la meva sang, amb els meus nervis. I han substituït des del front els meus nervis de mig cos. Hi tinc formigues que pensen per mi, que em fan moure l’altre tros de carn encongida, cada cop més raquítica... Però què m’empatollo, ara? Ja diu mossèn que em vaig fent vell i que si no em trec les manies, l’esperit també se’m paralitzarà i l’hauré d’arrossegar amb una cadira de rodasses fredes... Que divertit, aquest mossèn jovenet que ha vingut de fa poc! Fins es posa a riure quan el Tano acaba d’evacuar davant seu i li diu, no us amoïneu, home de Déu, que això són els pecats que us surten, ja els esteu purgant. Però a fe que jo m’estimava més l’altre, el vell, el del barret ample i dur, d’ulls de jutge que coneix i perdona i passa comptes. Va ser ell qui em va fer obrir els ulls a l’únic camí veritable. A cada parenostre em treia una burxa del cor, tot i que no m’espantava cap de les formigues de metralla. Les burxes de la Margarida, d’aquell estiu, i és que encara les imatges em rebroten als budells, la primera i última vegada que vaig fer-ho amb una dona... Al front, quan em llançava pit enfora, tenia clavada la calitja d’aquell agost i el combat em semblava un joc de titelles comparat amb el que duia al cor... Gràcies al mossèn jutge, veu acostumada a predicar la veritat, que em va dir en veure’m a l’hospital, convulsionat: Déu sempre fa miracles, tinent; el miracle en vós és que estigueu viu per donar-li gràcies, el miracle és la vida de cada minut...! Em vaig acostumar a agafar-m’hi, enfollit, a les seves paraules, m’eren la salvació. Jo podia rebre el perdó i conformar-me a viure paralític la resta de la vida si el creia, si em creia cada gest del mossèn front de llum, mans beneïdes... Però els anys m’han fet passar les ganes de miracles, la fe...? No, no, em deia el mossèn, ja pare espiritual meu, al llarg dels anys, el vostre cas no és la manca de fe, sinó la saviesa de la vida... És manca de joventut física i no de vida, tinent. I jo m’ho creia, quan m’ho deia a casa del meu germà. Però quan em van traslladar en aquest asil i ell em va visitar i va veure la humitat d’aquestes parets, les cares de retornats de la tomba dels companys, les madres que sembla que volin amb les seves toques i la pudor que fa cada bocí d’edifici, quan va venir a veure’m aquí, fa més de quinze anys director espiritual meu, crec que va ser ell qui va perdre la fe. La fe en mi i en les seves paraules d’ànim... Aquest capellà jovenet d’ara que el substitueix? No crec que es pregunti què és la fe, però sí que ens injecta vida.