Joan Barceló i Cullerés - Pare de rates

(La Maria de cal Xona l)

Posa-me’n dues de mig i tres panets... No, aquelles no, que estan massa crues, així, torradetes, que a l’home li agrada la crosta... Sí, sí, apunta-m’ho, que ja t’ho pagaré demà. La nena? Bé, guaita, ara farà quart de Químiques... Treballa a les tardes en un laboratori. Hi fa d’escarràs, però se’n sap valer i en treu per anar-se pagant la carrera. Oi que sí? Ja m’ho han dit, que és molt pinxa! Si fins el Pere de l’Orfeneta va tenir la barra de dir-l’hi a la cara... Es veu que anava força begut, per la festa dels quintos, tot era dir que volia ballar amb la nena, el molt malparit, Jesús!, Déu me perdoni... Ella, com et pots suposar, el va engegar per ballar amb el fill del metge. Ningú de casa nostra no es deixarà mossegar pel verí de ca l’Orfeneta! Oh, i ella es va fent la maula amb una rialla de pallasso quan em troba a cal Miquelet! Me la van fer grossa, ben grossa!... No, no, Maria, no ho puc oblidar, són d’aquelles cosasses que de tant en tant et retornen per dins i et fan pujar el fel a la gola, un coragre intermitent; ...que ho tinc desat ben viu a dins, dona, i sempre que passo per davall de la figuera de vora el camp de blat se’m regira l’estómac mentre palpo les xacres de metralla que a l’escorça de l’arbre...! Em cauen unes llàgrimes com préssecs, Maria... Oh, per què et penses que la Margarida i el Pere —qui sap si germans de debò!— acaben de comprar la propietat de cal Sabater? Encara els dura la bossa del bagul. Maleïda!... Com? No, no ho creguis pas: dels diners que ella va robar se’n va quedar un bon pessic, tot i que en va haver de donar als qui diuen que la van veure per la seda, com se’ls enduia la repodrida... Si ho sap tot el poble! Va amagar els diners a la seda en un pot de llauna i ella va sortir pel davant com si res, amb el menjar que sempre li donaven els soldats... Però, veus?, mal profit li ha fet!... Matar-me un fill! Un pobre fill innocent que feia guàrdia, a divuit anys! Plorava, ho sents?, plorava i repetia «mare, mare!» abans que l’afusellessin... I avui seria precisament el seu sant... No ho puc oblidar de cap de les maneres... Déu me perdoni, però l’escanyaria, si pogués! La sang només es renta amb sang. Tant de bo la figuera l’engrapés amb les arrels que van xuclar els cossos del meu fill i els altres morts per culpa seva, i la degolli fins a fer-li treure els budells per la boca... Sí, porta’m la bossa, que potser sí que m’excito massa... oh, i les barres són calentetes!... No soc jo qui ha de jutjar aquests que es queixen de massa tips, ben segur que no...

(La vella de cal Mata-rucs l)

No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. D’on li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble s’han ajaçat amb ella, a l’època de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a l’estat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, d’on els ha tret? Corre la brama que s’emportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo m’ensumo alguna cosa més. Cregui’m que l’he vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me l’havia de trobar al pas perquè ja venia de l’era i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no me’n desdic... Jo les ensumo d’una hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja se’n pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no m’ho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que l’orfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixi’s, però, que mai no vindrà a combregar: s’asseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I s’ha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta d’avellaner... Encara vol més proves per negar-li l’entrada a l’església?... Sí, rigui-se’n, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa d’ella: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adoni’s que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, s’han salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? D’allò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, cregui’m... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!

Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri d’endreçar el galliner. T’ensinistra, talment drapaire de naixement, en l’art de treure palades, rítmic el pols, neguitós l’alè. Palades de fem cap a l’hort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, s’encarrega de regirar-ho tot i s’endú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per l’hort, on ha instaurat un cementiri d’ossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se t’enganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets l’encarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una d’aquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç d’esquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de l’hort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori d’infecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures d’herois de patufet, se’t dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no se’n vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates d’heura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat d’antuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols n’eixirà un pam de verdor. Però s’acabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, t’enlairaràs, t’amagaràs en els patufets fent d’heroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i t’espanta; tot seguit se t’apareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que t’arrabassarien —si no fos per la teva heroïcitat— el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a l’armari. Olor d’església, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessa’t.