Joan Barceló i Cullerés - Pare de rates

L’obra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació d’idees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual d’un estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company d’estudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions d’aquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi s’entreveuen a l’horitzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a l’amor lliure, l’ateisme i el consum d’LSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, l’argument de l’obra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló s’enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i l’experimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí s’hi nota l’ombra de William Burroughs a l’hora d’atrapar dins la pàgina escrita les sensacions d’aquesta droga), i el trencament amb l’herència catòlica per endinsar-se en l’orientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.

Pare de rates és una novel·la d’autoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi d’omplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot s’hi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young —ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid—, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor d’una literatura més domesticada & digerible.

Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de l’oblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració d’intencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa d’aquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des d’aquest present que sempre roman absent.

Max Besora

Sant Quirze de Besora,

25 d’agost de l’Any Zero dC

Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple d’amor inutilitzat .

T. ZIN

Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que s’hi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia .

RABELAIS

L’home es desvetlla quan s’adona que no va enlloc i que no sap on anar .

GURDJIEFF

(El tinent de l’asil l)

No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui —ja em queda poc, a fe— la xafogosa tarda d’agost en què vaig perdre l’honra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he d’envellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he d’esperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple l’aire d’aquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se m’aparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig d’allò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des d’aleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que l’home que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record d’ulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que s’ho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa m’embafava i m’enganxava l’uniforme a la pell. No me’l podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia d’empassar-me la calor d’aquell maleït poble, en ple secà rostit d’estiu, pastat de terrossos ardents i d’un estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... L’arribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot l’estat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità l’enviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre s’eixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; d’ací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir l’ordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se n’adona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina l’hem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida s’acomiadaren tots plegats perquè l’enviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot d’insurgència no sé pas on... Què m’empesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla d’aquesta estufa de gas butà que em mareja i m’asfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I la tarda s’adormia per entre els finestrons que donaven a la plaça Major, amorfa, terriblement emmandrida quan, de sobte, vaig veurela venir. Com cada dos dies ens venia a netejar la casa pairal requisada que ens feia d’estat major i de quarter. Me la menjava amb els ulls, la Margarida. No li va costar gaire al capità de trobar una minyona per escombrar i fer-nos la calderada als quatre militars. L’hi pagàvem bé i, a més a més, s’enduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que l’hi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner d’aventura llarga, l’abandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava l’adoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans d’ençà que ella arribà i no parava de pensar en l’instant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Se’m presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum d’agost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta d’òrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa d’una barjaula... Sí, m’estimaria més haver quedat del tot paralític des d’aleshores i no com ara, mig cos és mort i l’altre he d’arrossegar-lo amb la cadira de l’estufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell d’una dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a l’escot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat m’endolcia el paladar quan el sol ja s’ajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel m’esperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs d’un sol malaltís. Em va fer formar amb tot l’estat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici d’ahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx d’un en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res d’allò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot d’un tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila d’influències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre m’ha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia l’ull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat se’m va desplomar d’una sotragada com de canó esbudellat. M’asseia al pedrís de la plaça Major i guaitava l’infinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel m’agafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes m’embafaven, m’embafaven, m’embafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra s’allargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat n’ha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic d’asil estatal, d’aquesta estufa de gas que m’estaborneix...