Juan Carlos Dalmau Lliso - Una introducció a l'economia pública

La regulació pública estudia les possibilitats del sector públic de millorar la configuració concreta del mercat que pateix aquesta deficiència i les formes de fer-ho. De tota manera, en aquest punt sí que cal destacar que la deficiència no està tant en el reduït nombre d’empreses que pot haver-hi en un mercat, com en l’existència de barreres reals a l’entrada de noves empreses. Si aquestes no existeixen, un mercat amb poques empreses o fins i tot amb una de sola, pot tenir preus de competència perfecta i l’empresa instal·lada minimitzar costos evitant la ineficiència en els seus processos productius, pressionada per l’amenaça d’en-trada de noves empreses.

Finalment, cal destacar que en el món real no sempre és fàcil decidir si es produeix la imperfecció d’absència de competència real en un mercat. Quan saltem del model teòric al món real, ens adonem que aquesta imperfecció depèn moltes vegades de l’escala o de l’àmbit del mercat considerat. Allò que pot ser considerat com un mercat competitiu en l’àmbit de la Unió Europea, pot esdevenir una situació oligopolística o monopolística en mercats regionals o locals dins el mateix mercat constituït per la Unió Europea.

1b ) Monopolis naturals.

En aquest cas, la deficiència rau en el fet que alguns processos productius exhibeixen costos marginals –i mitjans– decreixents, a causa de l’existència d’uns costos variables per unitat de producte insignificants en relació amb els costos fixos requerits per la infraestructura necessària per al subministrament d’aquests productes. Les empreses de distribució d’aigua, gas, electricitat, telefonia o fer-rocarrils, estan entre els exemples històrics d’aquest cas.

El cas dels monopolis naturals es tractarà amb més detall en el capítol 3. El que ens interessa destacar ara és que l’origen de la deficiència del mercat és tècnic, lligat a processos productius i que no depèn d’una mala configuració particular d’un mercat, com en el cas anterior. Així, doncs, més que d’una imperfecció com en el cas 1 a ), es tracta d’una limitació del mercat . En qualsevol cas, establert el monopoli de manera «natural», les conseqüències sobre l’eficiència són sem-blants al cas anterior, quant a l’augment dels preus sobre els costos marginals i la reducció de l’output d’equilibri amb la consegüent reducció del benestar.

2 ) Efectes externs

En aquest cas es trenca un supòsit bàsic en el model teòric del funciona-ment dels mercats, com és que les decisions de consum i producció només tenen efectes sobre els decisors mateixos. La conseqüència és que ja no hi coincidiran les magnituds socials i privades, siguen aquestes benestar per als consumidors o beneficis per a les empreses. Sense aprofundir en una qüestió que tractarem en el capítol 3, interessa destacar ara que ací hi haurà una assignació subòptima respecte a l’eficiència paretiana, ja siga per excés o per defecte en l’output d’equilibri. La catalogació d’aquesta deficiència depèn d’on s’entén que rau l’anomalia del mer-cat. Per a alguns autors, entre altres Pigou (1920), la raó es troba en l’absència d’un mercat per a intercanviar part de les conseqüències d’una decisió de producció o consum. És per això que el decisor –consumidor o productor– no interioritza –no fa seues– totes les conseqüències de la seua decisió. En la mesura que pensem que aquesta inexistència del mercat està motivada per raons tècniques, la institució del mercat mostra ací una limitació.

Per a uns altres autors (Coase, 1960), el mercat no funciona bé perquè no estan definits els drets de propietat sobre la totalitat dels recursos. Per tant, en aquest cas, es tracta d’una imperfecció del mercat que es pot solucionar.

3 ) Béns públics

La deficiència del mercat, en aquest cas, produeix una provisió inferior a l’òptima o fins i tot una nul·la provisió, en el cas de certs béns o serveis, tot i haver-hi una valoració social positiva d’aquests béns per part dels ciutadans. La raó de la deficiència no rau en cap imperfecció d’un mercat concret, sinó en les característiques intrínseques d’aquests béns, que estudiarem en el capítol 4. De moment, convé recordar que en el model teòric, les empreses, per una banda, produeixen aquells béns pels quals poden cobrar un preu a tots els usuaris o con-sumidors i que, per l’altra, aquests consumidors pagaran per aquells béns solament si saben que, si no ho fan, no podran gaudir dels béns a què assignen una valoració subjectiva –utilitat marginal– igual o superior al preu que se’ls demana. Si aquest supòsit elemental s’incompleix, no es podrà assolir l’eficiència paretiana.

El problema és, doncs, de nou, d’eficiència assignativa i es tracta d’una clara limitació del mercat per a la provisió d’aquests béns. Queda oberta la qüestió, en aquest com en altres casos, de si el sector públic pot corregir aquest problema d’eficiència i de si aquesta és l’única forma de fer-ho.

4 ) Necessitats tutelars

Es tracta d’una de les situacions de deficient assignació de recursos més polèmica des que la va introduir en la literatura econòmica R.A. Musgrave (1959). La ineficiència es troba ací en un dels supòsits més bàsics del principi de Pareto que hem estudiat en el primer apartat d’aquest capítol. En el model teòric del mercat que garanteix l’eficiència paretiana, se suposa que l’individu és el millor jutge del seu propi benestar. Si aquest supòsit no es dóna en la realitat, el mercat pot produir uns resultats aparentment eficients i, tanmateix, poden aparèixer di-vergències entre el funcionament del mercat i les demandes ciutadanes. És a dir, fins i tot en mercats ideals com els que presenta el model teòric, hi ha béns que es consumiran per excés o per defecte, i això perquè els ciutadans no semblen, en aquests casos, els millors jutges del seu propi benestar. Així, doncs, ens trobem de nou davant una clara limitació del mercat. És a dir, els supòsits de comportament humà implícits en el model teòric del mercat són incorrectes i seria excessiu, fins i tot per als més acèrrims defensors de la institució del mercat, dir que es tracta d’una imperfecció per no adequar-se el comportament humà real a allò que està implícit en el seu model. Aprofundim en aquest concepte en el capítol 4.

5 ) Informació imperfecta

Un altre dels supòsits clau en el model teòric del mercat és el d’informació perfecta i sense costos per a tots els participants en el mercat. Tanmateix, en el món real la informació té un cost en termes de temps i altres recursos, de manera que els ciutadans, consumidors i productors, prenen les seues decisions amb un nivell d’informació que és lluny de ser perfecte. Si comparem els resultats dels mercats reals amb els del mercat ideal o teòric, apareixeran divergències que podrien anomenar-se imperfeccions del mercat. Tanmateix, es tracta d’unes imperfeccions difícils de solucionar. Més aviat han estat els economistes els que han suavitzat part del seus supòsits per a anar adequant-los al món real en què, per exemple, la informació no és gratuïta, sinó que té un preu –ja siga de mercat o un preu ombra– i, per tant, es pot incorporar aquesta variable al model teòric, que ens donarà així nous òptims paretians, prenent ara en compte el cost de la informació.

6 ) Absència de mercats per al valor d’opció

Aquest és un altre clar exemple de limitació del mercat com a institució assignadora de recursos, per la incapacitat d’oferir als ciutadans la possibilitat d’expressar preferències, no per béns en concret, sinó per tenir l’opció de consu-mir-los en un moment donat. La inexistència o absència de mercats per al valor d’opció d’un bé fa que puguen desaparèixer del mercat béns pels quals sí que hi ha una demanda, però que no s’expressa en les decisions de compra habituals, ja que es tracta de béns sobre els quals l’individu el que desitja és tenir l’opció de fer-los servir en circumstàncies esporàdiques o fins i tot extraordinàries. Seria el cas de serveis com els de bombers o protecció civil. Si això és així, el mercat té un problema d’eficiència. No es maximitza el benestar, en no haver pogut expressar totes les preferències dels ciutadans per l’absència de mercats per al valor d’opció que els ciutadans assignen a certs béns.