Tomás Miranda Alonso - Arguments

Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada d’acord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per l’home. A diferència de la resta d’animals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes fixes d’acció per a resoldre el problema de l’habitatge, per a saber com educar els fills, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços d’assajar i d’elegir entre diferents formes d’ajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té l’home de poder donar compte i raó –respondre– de les seues decisions. I el conjunt de raons que s’entrellacen per a justificar una opinió o una acció s’anomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a l’ésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta d’homes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en l’assemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.

Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. S’assembla més aviat a l’aire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creure’s el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», se’ns escapa entre els dits, com l’aire, perquè és amb l’obertura a l’altre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai definitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert d’intercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.

L’argumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justificar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometre’s amb algú. Però el món dels sentiments ha d’estar travessat per la racionalitat i aquesta ha d’haver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, d’intel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de l’altre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua eficàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de l’argumentació, però en el moment en què pretens explicar o justificar la teua posició davant tu mateix o davant els altres, no tens altre remei que seguir les regles del joc, és a dir, les lleis de la lògica del diàleg, que constitueixen els criteris raonables per a avaluar els arguments. Potser en una ocasió determinada és prudent que tu seguisques el pressentiment que acabes de tenir, però no pots pretendre convèncer els altres que fer el mateix que tu és raonable pel fet d’haver tingut tu aquest pressentiment.

Una onada de misologia ens envaeix

Mai no s’ha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i l’argumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, d’odi a la raó i als raonaments. N’hi ha prou d’obrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conflictes; que el terror és l’instrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent l’eina emprada per a eliminar l’altre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia infinita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que l’anomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i l’exclusió de milions de víctimes. D’altra banda, cada vegada és més freqüent l’espectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualificar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga d’un altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de l’institut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, l’estesa creença que en qüestió d’opinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justifique per què pensa d’una manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que s’implica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants i per establir normes de convivència que puguen ser qualificades com a correctes o justes, encara que, per descomptat, sempre d’una manera provisional. Els que consideren que no es pot arribar a coneixements vertaders o els que creuen que la veritat només està de la seua part no poden participar en un diàleg argumentatiu sincer. Totes les persones mereixen respecte pel fet de ser-ho, però no és veritat que el mateix respecte meresquen totes les opinions: les que neguen a altres el dret de pensar i d’expressar-se; les opinions sexistes, xenòfobes, racistes, feixistes i, en definitiva, les que no reconeixen a altres individus la seua condició de persones, no poden ser respectades, perquè tanquen les portes del diàleg a determinats grups. No es pot justificar argumentativament la posició d’aquell que impedeix que altres persones participen en el diàleg. Tampoc no són respectables els discursos que serveixen per a justificar i reforçar la dominació de l’home per l’home.

Enmig d’aquesta onada de ‘misologia’ que ens envaeix, la pretensió d’aquest material és fomentar la filologia, és a dir, l’amor pels raonaments, per les paraules que teixeixen arguments. El filòleg, tal com aquí l’entenem, és l’home i la dona que ha pres la decisió d’usar la paraula, les raons, com a instruments d’investigació i de solució de problemes, una paraula que sap que no li pertany en exclusivitat i que el porta necessàriament a obrir-se a l’altre mitjançant el diàleg. Però no cal entendre el diàleg com un instrument mitjançant el qual els diversos discursos es redueixen al final a un de sol. Pensem que el diàleg ha de potenciar i respectar també la polifonia, on diferents veus tenen cabuda i on la bellesa s’aconsegueix precisament en permetre a cadascuna mantenir la seua especificitat dins d’un conjunt harmònic. No entenem el diàleg argumentatiu com una guerra en què al final una part queda vencedora, en ser derrotada l’altra. Preferim la metàfora que ens el presenta com l’esforç interpersonal o intercomunitari per generar i possibilitar l’entesa entre diversos punts de vista, que s’enriqueixen mútuament sense que necessàriament hagen de dissoldre’s en un únic discurs. Dit en termes culturals, no es tracta que una cultura s’integre en una altra i desaparega, sinó de ser capaços de mantenir un autèntic diàleg intercultural per a crear un espai en què siga possible la pluralitat, però també la justícia.