Ferran Garcia-Oliver - Ausias Marc

Als servidors domèstics els han destinat almenys dues cambres, on es fan encabir llits, armes i andròmines diverses, batibull habitual en les cases medievals. Al celleret s’arrengleren les gerres del vi, i en l’establia, quan es fa l’inventari de béns després de la mort del pare d’Ausias, el notari no apunta cap cavall però sí tres mules; la de pèl castany és la que «acostumava cavalcar lo dit mossèn Pere». Els rossins són preferentment per al treball de la terra, els cavalls, per a la guerra o l’ostentació, mentre que per als desplaçaments quotidians tot un cavaller, i no dels subalterns, va a lloms d’un animal més humil però també més segur. La casa del carrer Major de Gandia, com la d’altres prohoms, té a la part posterior un hort amb un «porxet», tancat per la muralla de la vila. És com un jardí productiu, on els nens juguen i els major fan passejades recreatives, entre hortalisses, algun arbre fruiter i rogles de flors vistoses i oloroses.

Per una escala de pedra, que es repeteix de Perpinyà a Ciutat de Mallorca i de València a Palerm, per conferir a l’arquitectura catalana un segell propi tan mediterrani, la família accedeix a la planta noble. Més que la comoditat i el confort, conceptes una mica estranys en la vivenda gòtica, el que rellueix és el luxe. Així i tot es tracta d’un luxe limitat, i sempre en comparació amb els que desconeixen l’opulència, els pobres llauradors i artesans, l’interior de les cases dels quals colpeix per la buidor i la manca de béns per fer la vida més passadora. Dins les caixes de Barcelona i els cofres pintats, de fustes excel·lents, els amos conserven grans quantitats de draps, sobretot de lli i de la «terra» per a parament de la llar, els llits i la confecció de vestits de cada dia, i per a previsió de futurs aixovars i regals de les dones del llinatge. No hi falten les robes fines, ni les perles ni les joies marcades amb el senyals dels Marc i el gall dels Ripoll. Madona Elionor conservarà fins a la mort «una sella molt bella de dona ab los estreps e cambals de seda e coberta de drap d’aur ab son pitral, u de japes, altre ab trepes, tot de seda», més «un fre molt bell ab japes, ab senyal de Marc, e ab regnes de seda».

A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací probablement és on primer Constança i després Elionor els han parit. Es tracta de l’estança més privada, més tancada a les mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s’hi troba ben guardat, especialment les peces de plata i els diners, que són com les joies, i per això més que servir per a les transaccions s’atresoren gelosament per a necessitats imprevisibles, que arriben sempre sota l’angoixa d’una urgència. Diners que indiquen la biografia itinerant i la intensitat dels contactes, no sols comercials, de Pere Marc: reals de València i Mallorca, croats de Barcelona, timbres de Perpinyà, florins d’Aragó i Florència, ducats de Venècia, dobles castellanes, escuts de França i Portugal. Al costat de la cambra major Pere Marc s’ha reservat l’escriptori, on en un armari guarda més llibres. Hi predominen les obres morals i espirituals, però un home com Pere Marc no pot deixar d’interessar-se pel dret canònic, els tractats polítics –De regimine principum, el text llatí d’Egidio Colonna– i per les reflexions entorn de la seua pròpia condició, com revela la Instrucció d’art de cavalleria.

El pis encara té altres tres recambres més. Amb tot, massa poques estances per albergar la família i les «companyes», escuders, mossos, mosses i segurament esclaus també en algun moment, tot i que els dos que el notari inventaria com uns altres béns –el negre Esteve i un moro, batejat amb el nom de Berenguer–, són adscrits a l’alberg de Beniarjó. Aquestes limitacions d’espai obliguen a l’adquisició de l’immoble del costat, allà on va residir el primogènit Joan i on es retiraran Elionor i la seua filla Peirona, quan Ausias passarà a ocupar la casa pairal, que rep en herència del seu pare.

La casa d’un cavaller depassa la funció de contenidor d’un mobiliari variat i sumptuós. És un centre intens de vida social, ritmat pel calendari religiós i festiu, la biografia familiar i la trama intensa d’amistats o, en el seu cas, d’antagonismes, ordida dins i fora de l’espai local. Els detalls d’aquest batec quotidià pertanyen al domini de la imaginació. Des d’aquesta casa, però, els Marc esdevenen uns dels protagonistes principals de la Gandia a cavall dels segles XIV i el XV.

La veu absent

d’un ventre trist eixir m’ha fet natura

Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou l’any 1400, el més probable durant l’estiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint l’exemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit se’n tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general d’Alfons el Vell, l’obliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. L’infant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han d’acomplir tasques de llevadores i d’assistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí –i per això familiarment l’anomenen na Seguina–, l’àvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas d’un fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.

Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès per ell mou un debat a propòsit del lloc on va nàixer. El seu procurador pretén que el tribunal que l’ha de jutjar siga el del justícia civil de València, i per aquesta raó intenta demostrar que «mossèn Ausias Marc nasqué dins la present ciutat –de València– e és estat nodrit e criat en aquella, e, consequenter, és natural e originari de la present ciutat, e per natural e originari d’aquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador d’Ausias al·legar qualsevol pretext amb l’objectiu d’allargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de l’acusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».

Molt abans d’aquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en l’estol d’Alfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més l’infortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut l’honorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».