Tobies Grimaltos Mascarós - Obvietats (o quasi)

© Del text: Tobies Grimaltos Mascarós, 2021

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2021

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Coordinació editorial: Maite Simón

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Composició de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-9134-828-3 (ePub)

ISBN: 978-84-9134-829-0 (PDF)

Edició digital

A Roser, òbviament

PREFACI

OBVIETATS

1. No pots dir que la veritat no existeix i pretendre que siga veritat

2. Que estigues totalment convençut no vol dir que no estigues equivocat

3. Que ens convinga que siga així no augmenta la probabilitat que siga veritat

4. Si ho saps, no pot ser fals. Això no vol dir que no pugues estar equivocat, sinó que si és fals, no ho saps

5. Que siguen molts els que ho creuen o que ho creguen molt, no ho fa vertader

6. El desig, per si mateix, no canvia la realitat

7. «És que si fora veritat, seria horrible» no pot ser mai la refutació d’una hipòtesi

8. Una asseveració és vertadera o no pel que diu i no per qui ho diu

9. No tot el que és «veritat per a tu» és veritat

10. Als fets no els interessen les teues preferències. I les teues creences els són indiferents

11. Si saber fora creure que se sap, els savis serien llecs i savis els ignorants

12. Allò que és raonable creure no sempre coincideix amb la veritat

13. Que no se sàpia que és vertader (o fals) no vol dir que no ho siga

14. No tot és opinable ni susceptible de decisió

15. «A mi m’agrada» no és el mateix que «és bo»

16. Que algú sàpia molt d’una cosa no implica que haja de saber de qualsevol altra

17. No creure no sempre és el mateix que creure que no

18. El fet que siga la teua opinió no la fa millor

19. Una condició necessària no sempre és suficient i una condició suficient no sempre és necessària

20. Que siga veritat que ho han dit no vol dir que el que han dit siga veritat

GLOSSARI

Fa molt de temps que observe que coses òbvies –coses, per tant, que, segons diu el diccionari, són molt clares i evidents i no aporten informació– poden en realitat ser il·luminadores i evitadores de greus confusions. Que alguna cosa siga evident, fins i tot autoevident, no vol dir que hom veja que és veritat d’una manera immediata i instantània. Que una cosa és evident suposa que comprendre-la i veure que és veritat són fets que es produeixen alhora; que si realment la comprens no pots sinó veure que és veritat. Si les coses òbvies no aporten informació és perquè no fan sinó fer palés quelcom que no pot ser d’altra manera, perquè no van més enllà de si mateixes per tal de confirmar-se. Una vegada en copsem el contingut, veiem que no ens han dit res que no sabérem ja. Expliciten el que era implícit. El problema és que reconéixer en el que és explícit el que implícitament ja sabíem no sempre és fàcil. Potser, més que obvietats, el que ací es recullen són el que els anglòfons diuen truisms i els castellanoparlants perogrulladas . Si realment comprenem el que diuen és ben difícil dubtar-ne, no estar-hi d’acord. La qüestió és agafar-se el temps per pensar-hi, per arribar a veure el que realment diuen i les seues implicacions.

A banda de no haver-hi reflexionat suficientment, sovint la falta d’acceptació d’aquestes obvietats per part de qui les llig és deguda al fet de no entendre certes paraules en el sentit que tenen. El llenguatge quotidià és (afortunadament) lax, vague i fins i tot ambigu; les paraules tenen diferents accepcions i els conceptes que representen no són clars del tot i definits. D’altra banda, sembla que uns conceptes i altres tendeixen, com les madeixes de llana quan són dins la mateixa cistella, a embolicar-se els uns amb els altres de tal manera que, de vegades, és difícil tornar els fils als seus madeixons, desembolicar la troca. Hi ha conceptes als quals exigim molt, tant, que sovint els demanem coses contradictòries, que estiren en direccions oposades: volem que complisquen alhora condicions tals que la satisfacció d’unes comporta que no se’n puguen satisfer les altres. També passa que hi ha conceptes que ens agraden tant, els donem una tal importància que no comprenem que ells mateixos no encarnen tota la resta de conceptes que ens agraden i que, una altra vegada, entren en conflicte i col·lideixen.

El que pretenc fer ací, en aquest llibre, és exposar una sèrie d’aquestes obvietats que, tot i ser (o això crec jo) veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d’ull, que susciten discussió i que, en pensar-hi, obren finestres i il·luminen altres estances de la nostra ment. L’implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Sovint el més difícil de veure i de dir és l’obvi. Moltes vegades perquè, en ser obvi, la gent pensa que és una altra cosa el que vols dir.

Una tasca important és clarificar els conceptes dels quals farem ús. M’he debatut entre l’opció d’explicar els més centrals, i que apareixeran una vegada i una altra des de bon començament, o anar explicant-los conjuntament amb les obvietats. Finalment m’he decantat per la segona opció. Espere, doncs, que, a poc a poc, les explicacions vagen escurçant-se a mesura que avancem en les obvietats.

La majoria d’aquestes obvietats tenen a veure amb la temàtica filosòfica que ha estat la meua especialitat durant més de trenta anys: la Teoria del Coneixement. Potser és per això que per a mi són òbvies, perquè els he donat moltes i moltes voltes. Potser en un principi –algunes almenys–no ho semblen, d’ òbvies. La meua pretensió és que si no ho eren al començament, ho siguen clarament una vegada llegida l’explicació. Òbvies i tot, exposar-les i argumentarles pense que pot fer un gran servei al raonament correcte. Perquè cal no caure en paranys sofístics, en fal·làcies i altres maneres d’engany, intencionals o no, evitar equivocacions que es deuen simplement al fet d’argumentar de manera errònia o d’entendre les paraules de forma equivocada; clarificar els conceptes, les seues imbricacions i implicacions és sempre bo, útil i profitós. El fet de no acabar de veure amb claredat totes aquestes coses que he dit és, en la meua opinió, causa de confusions i malentesos que interfereixen en la manera de raonar, de portar un diàleg que siga guiat adequadament i puga progressar en la real comprensió de l’assumpte del qual es tracte.

Quan vaig escriure aquestes obvietats (i alguna més que ací no apareix perquè n’he fet una petita selecció), les vaig posar a prova a través de Facebook i Twitter. Això em va servir, pels comentaris que reberen, per confirmar una cosa que ja sabia i per mostrar-me’n una altra que no sospitava. L’una, que és gairebé impossible llegir aforismes o frases breus sense afegir-hi les nostres manies, els nostres biaixos, la nostra manera, en definitiva, de veure el món.