Tobies Grimaltos - Vista parcial

Vista parcial

Assaig 36

Vista parcial

Tobies Grimaltos

© Tobies Grimaltos, 2014

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2014

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, Atrevir-se a pensar (2014)

ISBN: 978-84-370-9519-6

A la memòria de Josep Lluís Blasco Estellés

...no val la pena preocupar-se pel que diu o pensa qui diu o pensa només el que un altre li mana.

JOHN LOCKE, Assaig sobre l’enteniment humà

Índex

Pròleg

VISTA PARCIAL

Fer de la necessitat virtut

Aire fresc

És crear, és viure escriure

Música i futbol

La boira del passat no viscut

Encara com que vaig anar a Birmingham

Per tres coses maleïsc els déus

Coneixement, error i ignorància

La generació de la meua filla

Deformació professional

La llengua i el món

Dir i sentir

Informàtica, pensament i vida quotidiana

Autoritat i poder

«Aspiro a fer companyia a algú»

Perdoneu-me si insistisc, la veritat existeix

La vida com l’Estacadeta

Respecte a una asseveració de Josep Pla

De contradiccions i canvis

Arròs i mandarines

El mòbil humanitzador

La mala fama dels polítics

Embalsamadors de pensaments

La responsabilitat d’escriure

Finor conceptual

La crisi

Benvinguda a Newcomb

L’assaig i Goethe

Amb la veritat t’enganye

La paràbola de l’hortolà

Pressa i etiquetes

Ja sé per què escric

Una paradoxa moral

Els amos de la veritat

Humilitat no paralitzadora

Una llengua autoreferencial

Intentar és fer

Consideracions per a adolescents (i no tant)

El significat i l’ús

Dues actituds possibles

Vomitext®

Les preguntes (infantils) de la filosofia

Autoengany

Injustícies epistèmiques

Proverbis, imatges i paraules

Intel·lectualisme moral

Ètica i política

Una tendència que em té perplex

Sobre la ironia

Fer com fan

Éssers contradictoris

No importa que siga veritat, el mal és que es diga

«Que qui s’ha mort?»

Pròleg

Sóc de l’opinió que Aristòtil, quan va dir que ser es diu de diverses maneres, va fer un descobriment de primera magnitud, va assolir una fita comparable a qualsevol dels avenços o els invents més grans de la humanitat. Digueu-me exagerat, però així ho veig jo. Va desfer un embolic monumental que havia portat filòsofs anteriors a dir que tot era u (una única cosa) i que no hi havia canvi, o, al contrari, que tot és canvi i no res roman. Aristòtil es va adonar que ser es diu de moltes maneres, i que quan afirmem que una cosa és això o allò, quan diem que una cosa és «una altra cosa», no estem predicant la impossible identitat entre ambdues. Perquè això era el que pertorbava justament els antics: com una cosa pot ser idèntica a una altra de diferent? Si cada cosa és només idèntica a si mateixa i diferent de qualsevol altra cosa, com podem dir de A que és B? Si hi afegim la falta de distinció entre les diferents categories de coses (objectes, qualitats, estats, esdeveniments...), podeu fer-vos una imatge aproximada de les dimensions de l’embrolla. Barregeu objectes amb propietats, amb estats i relacions d’aquests mateixos objectes i feu-ne un sol garbuix. Considereu totes les paraules com a noms, no penseu que hi ha també verbs i adjectius, per exemple. Ara digueu: «El full és blanc». Però com pot una cosa que és diferent del blanc ser el blanc? El full no és el blanc. El full és una cosa, la blancor n’és una altra.

Aclarir que ser es diu de diversos modes i no solament com a identitat va suposar una revelació que mai no lloarem prou. Si ser es diu de moltes maneres, això vol dir que hi ha diferents maneres de ser i també que podem dir de cada cosa que és moltes coses sense contradicció.

Certament, de cadascun de nosaltres es diu també que és moltes coses: pare o mare, fill, ciutadà, agradable o no, veí, col·laborador, treballador per compte d’altri... Alguna d’essencial? Possiblement això depén dels altres. Per als meus alumnes sóc essencialment professor, potser no em conceben d’una altra forma: sóc professor i sempre professor (l’essència nominal –que diria Locke– eclipsa i substitueix del tot l’essència real). Per als meus fills sóc pare i només pare. A mi em passa que quan m’encreue amb un ciclista, vestit amb el seu mallot i els culots, no puc concebre que siga també una altra cosa, conductor d’automòbil, per exemple, o obrer de vila, empresari o treballador de banca, com ben bé pot ser-ho també. Aquesta és la qüestió, que –després de tot l’esforç i la genialitat d’Aristòtil– per als altres som sovint només una cosa, com una foto permanent. De fet, ara com ara, tots som clients, essencialment clients, reals o potencials, però clients. Existim en la mesura que ho som i deixem de ser per al món quan ja no ens poden considerar clients ni tan sols potencialment.

Fa un moment estava preparant unes classes sobre les Categories d’Aristòtil –segurament, ja ho heu notat– quan he hagut d’interrompre la tasca per a pujar al terrat de casa a replegar la roba que hi havia estesa, abans que no vesprejara i començara a caure la rosada. He passat sense solució de continuïtat de la torre d’ivori on la gent pensa que hi som sempre enclaustrats els filòsofs, de les qüestions abstractes del pensament més allunyat de la terra, a la quotidianitat més casolana. Així és la vida i la vida de tots, un trànsit continu entre éssers i rols. Cadascú som molts perquè la vida té molts aspectes. I malament si no. Som moltes coses en la vida, com moltes són les coses que fem i les que ens passen, els territoris que ocupem en diferents moments. Nosaltres, cadascú, ens reconeixem múltiples i polièdrics i els altres s’entesten a constrényer-nos en una sola identitat. Aquesta és la lluita, tots tenen o volen tenir de nosaltres només una imatge, volen incloure’ns únicament en una categoria, i nosaltres considerem qualsevol d’aquestes classificacions una mera vista parcial del que som. I del que hem sigut també. Quan veiem un vell al tren, el pensem vell des de sempre, per molt que ell s’afanye –i sembla que tinguen aquesta tendència els vells del tren– a fer-nos veure que va ser jove i va tenir les seues inquietuds. En definitiva, doncs, solem ser prearistotèlics amb els altres i som aristotèlics només amb nosaltres mateixos.

Però tot són sempre –aquesta és l’ensenyança– visions parcials de les coses: de nosaltres, dels altres i de la vida; fragments d’una totalitat inabastable o d’abastament ben dificultós. I aquest llibre vol ser això: una vista parcial d’algunes coses que m’interessen i pense que poden interessar; un assaig, una temptativa d’entendreles, de copsar-ne, almenys, algun aspecte.

Els textos que el componen han estat escrits al llarg d’un període d’anys no massa llarg però considerable (i intens en canvis), i això es nota, o jo almenys ho note. En alguns textos dic coses que la meua pràctica en escriure’n d’altres contradiu. Rellegint-los ara, observe com he anat canviant en la manera d’enfrontar-me a certes qüestions, fins al punt de tractar temes que abans mai no hauria gosat abordar. Deixeu-me que dedique unes ratlles a explicar això. L’any 1998 vaig publicar