Oreto Doménech i Masià - Poesia digital

Valéry no oblida, però, les possibilitats avantatjoses inherents a la nova eina. I ho fa des del punt de vista de la comprensió de la realitat: “Podemos, por ejemplo, distinguir, aunque sea a grandes rasgos, la manera de andar de la gente, pero no percibimos en absoluto su postura en esa fracción de segundo en que alarga el paso. La fotografía, sin embargo, con sus recursos, el ralentí o el aumento, nos la revela” 3 .

Des d’aquest punt de vista, i tenint en compre que qualsevol manifestació artística és un intent d’aproximació a la comprensió del món, les noves eines, per tant, incorporen noves visions de la realitat perquè fan possible posar de manifest aspectes existents d’aquesta però impossibles, temps abans, d’expressar amb tanta exactitud. La complexitat d’allò que ens envolta serà copsada amb una mica més de profunditat gràcies a la “nova eina”. Aquest aprofundiment per part de l’artista gràcies a la mirada que li ha proporcionat la nova possibilitat tecnològica de creació l’hauria de dur a una reflexió sobre la pròpia pràctica artística o literària, i produir nous discursos aprofitables per comprendre (per llegir) aquestes noves maneres d’observar el món. El sistema es reajusta, creix, millora... La realitat, l’albirem més complexa i, per tant, més complicada d’abastar.

Amb l’aparició de la fotografia algunes pors es mostraven similars a d’altres més noves i actuals, les relacionades amb l’entorn digital i la literatura. La por a la desaparició de les lletres (matisada més amunt per Valéry) o l’eufòria desmesurada per les possibilitats d’expressió de la nova tecnologia (que veurem amb més concreció en la cita de Benjamin que segueix), són degudament ponderades per ambdós intel·lectuals i creadors: “El analfabeto del futuro no será quien desconozca la escritura, sino quien desconozca la fotografía’, se ha dicho. ¿Pero no es más analfabeto el fotógrafo que no sabe leer sus propias imágenes?” 4 .

Ja fa uns quants anys que des d’un sector de la comunitat acadèmica formada pels estudiosos, creadors i docents relacionats amb les humanitats s’observa com l’entorn digital influeix sobre el fet literari i aquests exemples ens situen de ple en la necessitat de conéixer, de primera mà, aquestes noves possibilitats de creació. La posició intel·lectual que es pren en aquest sentit, tanmateix, no sempre és la que apunten Benjamin i Valéry.

L’acostament crític a les humanitats digitals hauria d’obrar des de l’observació, descripció i reflexió del fenomen literari en l’entorn digital segons el corpus teòric existent relacionat amb l’hermenèutica del discurs literari. Ens cal una mirada analítica cap a les pròpies pràctiques artístiques alhora que vinculada a una comunitat global per part dels creadors digitals i una voluntat d’aportar una dimensió pedagògica moderna, actual, útil i valuosa dels estudis literaris per als temps que corren pel que fa a la docència. Aquestes són les característiques fonamentals que s’haurien de vincular, a hores d’ara ja ben entrat el segle XXI, al camp del saber relacionat amb els estudis literaris i les tecnologies digitals.

LITERATURA DIGITALITZADA

Cal distingir, en primer lloc, aquelles obres literàries en les quals el fenomen digital no produeix un canvi significatiu en l’artifici literari d’aquelles que es troben completament trasbalsades pel mitjà digital. Entre les primeres, la literatura digitalitzada fa evident la influència dels canvis esdevinguts en l’era digital sobre el fet literari en general, però ni el text ni la manera de llegir-lo s’hi veuen alterats en profunditat. En aquests casos, la digitalitat no transforma tant les obres literàries com altres fenòmens que les acompanyen, relacionats, per exemple, amb la seua difusió o amb el públic lector. Aquestes obres es poden desvincular de l’entorn digital per poder ser llegides; una altra qüestió és si aquesta desvinculació empobreix allò que suposa la implementació d’aquestes obres en formats digitals, audiovisuals o en ambdós.

Un exemple de literatura enriquida pel mitjà digital és el llibre de poemes Unlimited Sobrassada que ha dissenyat Ubicuo Studio 5 . És un llibre de poesia il·lustrada per a iPad del poeta Jaume C. Pons Alorda i l’il·lustrador Tòfol Pons. Dels poemes seleccionats per l’autor, el mitjà digital en possibilita la traducció instantània en quatre llengües (castellà, anglés, francés i italià), podem llegir-los i escoltar-los recitats pel poeta de manera sincronitzada, veure vídeos on el poeta recita els poemes en diversos indrets, l’il·lustrador pintant un mural a Ciutadella, manipular els dibuixos o compartir l’experiència lectora a través de les xarxes socials. En la mateixa línia, el poemari Diamond Bird 6 de Rocío Álvarez Albizuri inclou, a més, videopoemes i contacte directe amb l’autora just en el moment en què estem llegint (o escoltant, o veient) el poema. L’últim llibre de poesia per a iPad d’Ubicuo Studio és Infinit 7 que recupera en el procés lector, gràcies al mitjà en què el llegim, aspectes conceptuals propis de la poesia de Màrius Sampere 8 i que connecten amb la tradició poètica occidental des de les avantguardes, com ara l’accés aleatori, l’atzar i el discurs infinit.

Aquests tres exemples resulten molt il·lustratius de com el mitjà digital pot expandir o enriquir l’experiència lectora de la poesia. El text, però, no es veu transformat, sinó, més aviat, amplificat d’una manera que, si bé ho mirem, retorna la poesia pràcticament als seus orígens, als temps de la importància de la veu i la representació recitativa. Aquest fet de poder escoltar el poema en qualsevol moment i situació, és a dir, de manera asincrònica, és rellevant però no és nou en absolut. Només cal recordar com l’aparició dels enregistraments va transformar la recepció de la poesia sonora 9 .

La relació entre la poesia i l’electrònica neix des del moment que els aparells electrònics estan a l’abast del públic, és a dir, cap a 1950. Tot i que als anys 40 ja es feien gravacions en magnetòfon tant a estudis de ràdio com a discogràfiques, no serà fins que aquests aparells es popularitzen que la poesia els comença a utilitzar. [...] De fet, sense tecnologia no es pot parlar pròpiament de poesia sonora; la tecnologia està gravada en el seu codi genètic. El magnetòfon i la possibilitat real de multiplicar la veu del propi poeta, sobreposar pistes (en estudi i en directe) i de manipular la cinta, (tallant i enganxant, manipulant la velocitat, afegint-hi efectes) creen un nou gènere que se separa molt del primitivisme de la poesia fonètica i que definitivament dóna una estocada mortal al que Henri Chopin anomenava la civilització del paper. La poesia sonora, com el text-sound suec, desplaçava l’escriptura a l’estudi de gravació i a l’execució en directe i eliminava el llibre com a suport de transmissió 10 .

A més a més, el contacte directe amb els autors situa l’experiència de lectura en l’ara i l’ací, recuperant els lectors la sensació de text compartit que sovint es té amb l’assistència a recitals o a lectures públiques poètiques. Fet i fet, és com tornar a fer pública una experiència de lectura poètica que havia esdevingut íntima i individual, potser pels canvis socials ocorreguts en una determinada època i no per les característiques del text poètic en si. Com expliquen Eduard Escoffet i Lis Costa:

La poesia pública, per dir-ho amb un terme que no distingeix entre tradició i avantguarda, beu de les novetats tecnològiques per tornar als orígens, i els mateixos avenços tecnològics li obren actualment les portes a una major vigència pel fet de ser una pràctica creativa efímera, una forma artística que es desenvolupa en viu.