Joan Estelrich - El món d'ahir de Joan Estelrich

En el context de l’interès d’Estelrich per l’estudi de diversos aspectes del judaisme, 13 és de destacar aquesta mostra de manifesta i irònica desafecció envers els xuetes:

He anat a passetjar per Bellver amb en Bartomeu Fortesa. L’he anat a buscar a casa d’una tia seva que feia festa (sant Josep); ma entrada en aquella casa ha estat com si amollessin un moix dins un galliner. Consternació de prompte; després s’han anat refent i pertot eixien xuetons, xuetonets, xuetes, xuetonetes; tots molt milocos i servils. En Tomeu, que té l’apariència de molta salut i pateix neurastènia, m’ha recitat algunes de ses poesies en broma; té una gran facultat: la d’agafar la part còmica i especial de la seva gent (10 març 1918).

A aquestes amistats i coneixences, cal afegir-hi les de persones laterals o molt al marge de l’acció política i la cultural públiques, especialment el matrimoni Antoni Pol i Caterina Escales, que van contribuir a la constant afició a la música de Joan Estelrich a través de les «vetllades íntimes» que organitzaven a Son Muntaner i en què es tocaven al piano «les peces predilectes de Beethoven, Rachmaninov, Schumann, Schubert i Mendelshon» (11 març 1918).

El grup de La Revista i l’entorn noucentista i culturalista

Són abundosos els apunts referits a les qualitats literàries o artístiques d’autors i obres concretes, alguns esbossos de retrats literaris i algunes reflexions més generals sobre tendències i moviments literaris d’actualitat, i del paper principal que, en el nacionalisme modern ha de tenir «l’estament dels literats i artistes», que són els que han de «donar una jerarquia a Catalunya», 14 d’acord amb el que exposava devers abril-maig 1920, no comptant ja amb Eugeni d’Ors:

Últimament, per causa d’un sorollós fracàs personalíssim, conseqüència fatal d’una morbosa incapacitat de col·laboració desinteressada en obres de cultura nacional, algú volia marcar antagonismes irreductibles entre la intel·ligència i la política, entre l’home d’esperit i l’home d’acció que treballen per Catalunya. ¿Qui, dels intel·lectuals catalans, no és polític, i qui, dels polítics del catalanisme, no és un intel·lectual, un puríssim home d’esperit, a voltes? Donada la transcendental representació del nacionalisme, que condensa a casa nostra tots els ideals de cultura de l’ànima, de civilització, d’estètica, de progrés social, la intervenció de l’artista i l’home de lletres en la lluita política ha estat acte supremament definidor, com si per aquest acte l’intel·lectual prengués posició, ferma i significada, davant la vida […].

Tractem, a la fi, d’assignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de l’aristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà d’ésser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers. 15

Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya , en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «l’acció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista » (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana], a l’objecte d’estudiar la creació d’un organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria l’absurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció –deia jo– com la suor de l’estiu i l’orí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars , que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot d’En López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca d’inspiració; massa cerebralisme», però és també l’obra d’un poeta «que posseeix l’art de fixar un frisson i donar un caràcter d’intensitat i d’eternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte d’un comentari sincer enviat a l’autor i reproduït al dietari:

[…] l’home qui comença a llegir un llibre amb l’encarcarament espiritual del crític de professió no sent ni s’emociona, i jo, en tota poesia, no hi sé buscar els estils ni les escoles, ni res de tot això, sinó l’emoció estètica tan sols. L’estructura dels versos impecable; s’hi veu l’artífex; en tot el llibre només he trobat un vers desplaent. Sentiments: Serenitat: una serenitat que, per estones, s’acosta a la fredor. Solitud; una solitud leopardiana. Castedat; una castedat leopardiana també (vull dir –això no ho pos a la carta– castedat d’impotent) 16 […]. Posseïu l’instant; vet aquí la vostra més excelsa característica. Ço fugitiu i divers esdevé, en vós, estàtic i infinit. La vostra sensibilitat és moderníssima; cerebralisme; tranquil·litat esfereïdora davant la Mort. Per damunt de tot, un to moral d’elegia pura […] (31 març 1918).

Poc després, en rebé una «llarga i afectuosa carta», en la qual «intenta explicar-me els versos que jo li deia que no entenia; en part, me’ls ha fet entendre» (13 abril 1918).

Dins i fora del cercle de La Revista , conegué i tractà molts altres escriptors i artistes, entre els quals Joan Arús, «ànima càndida, caràcter afectuós, físic feble, molt feble, gairebé tant com el d’En Riba, però sense l’animació d’esguard d’En Riba» (24 juliol 1918); 17 de «temperament poètic, glosa i amplifica els temes senzills que tracta, escassa cultura, tracte immillorable, bondat» (25 juliol 1918). 18 Carles Riba era, amb Josep Farran i Mayoral, una de «les persones de la Catalunya novella més ben farcits de cultura vasta i multiforme» (20 abril 1918), i, per això, capacitat per qualificar-lo d’«home insuficientment preparat» (3 agost 1918). Mai no hi arribà a haver entre ells una relació confiada i cordial més enllà del que era estrictament necessari en l’àmbit professional de la Fundació Bernat Metge, i cadascun d’ells es referí en privat a l’altre més aviat amb reticència i fredor. 19

Miquel Poal i Aragall, que semblava destinat a substituir-lo a la secretaria de la Cambra del Llibre, 20 li dóna peu per fer un retrat agre del cenacle de La Revista , que reitera uns mesos després:

[Poal] té aquella cordialitat que manca als companys de La Revista ; són mesquins i superficials aquesta gent; són audaciosos; parlen de l’estil d’unes obres sense entendre la llengua en què estan escrites; desconeixen els esperits més selectes de la literatura mundial però s’omplen la boca dels darrers joveníssims poetes italians o francesos. Quina estretor d’horitzons i quina petulància; tenen un cert aire de decadent de veritat; els entusiasma la freda aparatositat, la sensibilitat morbosa, el neocristianisme dels moderníssims autors francesos (16 febrer 1918).