Juli Avinent Martínez - Ombres esvalotades

JULI AVINENT

OMBRES

ESVALOTADES

ACADÈMIA DELS NOCTURNS NARRATIVA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© JULI AVINENT MARTÍNEZ

© UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

DIRECCIÓ DE LA COL.LECCIÓ: MIQUEL DE RENZI

DISSENY DE LA COBERTA I DIBUIX: MIQUEL DE RENZI

DIPÒSIT LEGAL: V-2153-1988

I.S.B.N.: 978-84-370-9389-5

IMPRÉS A ESPANYA - PRINTED IN SPAIN

SERVEI DE PUBLICACIONS

OMBRES ESVALOTADES

COL.LECCIÓ

"ACADÈMIA DELS NOCTURNS"

NARRATIVA

UN JURAT INTEGRAT PER

VICENT ESCRIVÀ, MIQUEL DE RENZI

I ISIDRE MARTÍNEZ MARZO

ATORGÀ A AQUEST LLIBRE,

EL DIA 31 DE MAIG DE 1988, EL PREMI

"ACADÈMIA DELS NOCTURNS" (NARRATIVA)

JULI AVINENT

OMBRES

ESVALOTADES

PRÒLEG DE MIQUEL DE RENZI

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

1988

Aquest oreig d'ombres esvalotades, produït per Juli Avinent, inaugura una nova etapa a la col.lecció "Acadèmia dels Nocturns" de la Universitat de València. I ho fa no només en el sentit d'iniciar una època distinta, amb un canvi de disseny, sinó també en el d'imprimir una orientació diferent a la nostra acadèmia nocturna: obrir la porta a les obres de creació agosarades -tot acceptant el repte que això implica, juntament amb els possibles fracassos-, tant de poesia i narrativa, com d'altres gèneres, a les sèries que es puguin crear dins la col.lecció .

Les narracions de Juli Avinent representen un salt ardit. Recordo la bona impressió que em deixà aquell petit recull -inclòs en aquest llibre- que eixí a "L'Espill", el 1985, una de les poques alenades fresques a la narrativa actual en català, tan estèril i llisa. Quins trets fan que aquests relats, d'altra banda tan breus, mantinguin l'interés del lector? Una fórmula adient, a fi d'expressar-ho d'un cop, seria la de surrealisme quotidià. Perquè les narracions d'aquest volum tenen un marcat aire de dia normal, del qual poques vegades s'allunyen, fins i tot en aquelles que podríem qualificar d'explícitament fantàstiques, com ara "Al.lèrgia", on s'arriba a una insospitada i inquietant guarid ó en un context dels més vulgars: visites a metges, viatge a Anglaterra per una consulta amb un especialista i comentaris escèptics al voltant de les idees d'aquest sobre la malaltia, fets pel narrador en primera persona a l'afectat, davant unes copes .

On assoleix, però, el caire surreal per excellència és en les narracions d'aparença més anodina -"El carter sempre truca un número indeterminat de vegades" o "Les velles cares conegudes "-, que tenen un cert veïnatge amb alguns dels poemes de Gabriel Ferrater. Es podrien comentar altres virtuts d'aquests contes. Alguns contenen descripcions integrades per frases no gaire llargues, però també n'hi ha que són una mena de continu, com és "Ulleres" .

Les històries narrades són, molts cops, mancades de brillantor quant als fets o les situacions, i mostren també expressament un llenguatge vulgar. Tanmateix, la manera d'ordir cada narració és tal que fa sorgir una qualitat fresca que no hi és als seus elements per separat. I en això rau l'interés: l'autor fa realment literatura; és a dir, no es limita a exposar-nos, sense més, amb bon ofici, una disputa entre marit i muller, o la successió de les morts d'uns soldats al desert. Si només fos així, això no seria literatura, sinó pur virtuosisme tècnic, malgrat el que puguin dir molts .

Aleshores, què hi afegeix? La qualitat literària, l'art de l'escriptura, emergeix al text quan qui escriu és capaç d'unir-ne els àtoms hàbilment. Tothom pot descriure uns esdeveniments, però no tothom és capaç de fer que l'escrit esdevingui literari. Quan s'aconsegueix fer literatura d'uns fets i unes situacions vulgars, és el mateix que quan es fa pintura figurativa, per dir-ho d'alguna manera, de qualitat, tot representant objectes i llocs comuns. Si és així, estem davant d'un escriptor o un pintor que prometen .

Ara bé, la qualitat literària, que no és més que una de les variants de la qualitat artística en general, pot ésser de diverses classes. Al cas de Juli Avinent es tradueix en quelcom inquietant, palesament oníric en moltes ocasions. Dit amb uns altres mots: el caràcter surrealista abans indicat .

Cal deixar el lector gaudir d'aquestes peces de prosa, d'aspecte aparentment descurat, que l'autor li ofereix en aquesta fase primerenca del seu treball. Un gaudi que promet d'altres. Hom espera que el jove narrador eixampli els conreus en hortes cada cop més àmplies .

Miquel De Renzi.

Setembre del 1988

Dels contes que segueixen, sis no són estrictament inèdits. Aparegueren, amb petites variants en la majoria dels casos, publicats en revistes. Són els titulats "Un conte cruel" (publicat a La Relia , n° 2, hivern del 1984), "Plat únic i postres", "Al·lèrgia", "A la deriva", "Disputes conjugals" i "Ombres esvalotades" (publicats a L'Espill , n° 21, juny del 1985). Trobe que mantenen una unitat certa amb la resta i per això estan ací.

El primer a morir va ser Legrand. Podia haver-se mort tan bon punt el feriren durant l'escaramussa allà a l'oasi, però mai no se sap, pensà segurament, i va aguantar. Finalment es cansà, i ara havia mort.

Quan això, ja duien set hores crues de desert, i, massa fatigats, van resistir la temptació de soterrar-lo. Quedà sobre l'arena, i, uns metres més enllà, quan algú va girar-se, sols era ja una taca que desentonava sobre la grogor.

El sol picava fort i ningú va mantenir l'humor per a servir-se'n com a guia -tampoc no hi havia brúixola: ara caminaven seguint un instint seu, del primer de la columna- o ja sols fila.

El dia va semblar tan infinit com tanta arena. Cap al final, van trobar la taca encara ben distinta i més resseca de Legrand. Òbviament havien caminat en cercle, però els van faltar forces per a la histèria i sols dormiren.

El sendemà dos ja no despertaren. Els altres començaren a caminar, mirant, ara sí, el sol. Les petjades de la vespra les havia esborrades algun vent i el sol tornava a rebutjar tota mirada. El cansament, de nou, va fer la resta i tothom s'oblidà de prevenir-se: quasi de nit trobaven tres cadàvers. El sol, massa violent, se n'havia begut els líquids, i, per bé que renegrits, ni tan sols pudien.

Van repetir la marxa quatre voltes. Cada matí volien protegir-se'n, però el desert podia més, i, en acabar la jornada, retrobaven els morts que, a poc a poc, cada matí, veien incrementar el seu número.

El sisé dia ja sols duraven quatre soldats, i a penes sense forces. Inevitablement es varen deixar véncer pel desert. Sabien que en el crepuscle trobarien els cossos dels companys i en efecte. Quan els distingien, allà lluny encara i ja mig coberts d'arena, s'alegraven, perquè per fi veurien cares conegudes.

El semàfor va madurar la seua prohibició i va passar del verd al roig. Perduda dins de l'abric de llúdria, la vella va arribar a l'espadat en què acabava la vorera i va mirar la riuada de cotxes i camions i motos que omplia la calçada. Va considerar que ja no hi ha les formes que hi havia, però no tingué més remei que esperar. En cert moment un embussament va detenir el trànsit. Alhora quasi, el semàfor dels vianants canviava a verd.

La senyora va baixar dolorosament de la vorera i va començar a creuar esquivant els automòbils que ocupaven el pas de zebra. Mentre passava es desféu l'embús. Els conductors que havien quedat rere el roig s'inquietaven: premien impacientment l'accelerador ara que veien lliure el camí i havia de ser ara justament que el semàfor els fera esperar.