Karel Čapek - La guerra de les salamandres

Primera edició: febrer 2016

Segona edició: desembre 2016

Tercera edició: gener de 2022

Títol original: Válka s mloky

© de la traducció, Núria Mirabet Cucala

© del pròleg, Ramon Mas

© de la imatge de portada: IntergalacticDesignStudio / iStockphoto

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-2-1

Impressió: Bookprint Digital

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells i Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Karel Čapek, ciència-ficció i destrucció massiva

Llibre primer

ANDRIAS SCHEUCHZERI

1. Les excentricitats del capità Van Toch

2. El senyor Golombek i el senyor Valenta

3. En G. H. Bondy i el seu compatriota

4. L’empresa del capità Van Toch

5. El capità Van Toch i els seus llangardaixos ensinistrats

6. Un iot a la llacuna

7. Continuació d’un iot a la llacuna

8. Andrias Scheuchzeri

9. Andrew Scheuchzer

10. La festa major de Novè Strašecí

11. Sobre els llangardaixos humans

12. Salamander-syndicate

Apèndix. Sobre la vida sexual de les salamandres

Llibre segon

PELS GRAONS DE LA CIVILITZACIÓ

1. El senyor Povondra llegeix el diari

2. Pels graons de la civilització

3. El senyor Povondra torna a llegir el diari

Llibre tercer

LA GUERRA DE LES SALAMANDRES

1. Massacre a les illes Cocos

2. Conflicte a Normandia

3. Incident a la Mànega

4. Der Nordmolch

5. Wolf Meynert escriu la seva obra

6. X fa una advertència

7. El terratrèmol de Louisiana

8. Chief Salamander planteja les seves exigències

9. La conferència de Vaduz

10. El senyor Povondra es culpabilitza

11. L’autor parla amb ell mateix

1 Segons la història oficial de la ciència-ficció, John W. Campbell Jr., editor de la revista Astounding Science-fiction (entre d’altres), a mitjans dels anys trenta va revolucionar el gènere exigint als seus escriptors que fessin equilibrismes sobre la línia que separa el rigor científic de la imaginació. Per primer cop el pulp donava la mateixa importància a l’especulació que a l’entreteniment, i s’originava una nova literatura que esdevindria erudita sense deixar de ser popular. D’entre la legió d’escriptors a sou que s’hi van apuntar, només uns quants van aconseguir crear quelcom perdurable, la gran majoria van desaparèixer juntament amb les revistes on publicaven. Alguns dels noms més emblemàtics que encara avui s’associen a l’era Campbell són Theodore Sturgeon, Clifford D. Simak, Isaac Asimov, A. E. van Vogt o Robert Heinlein.

És de justícia puntualitzar que quan Campbell va fixar les bases de la seva revolució, feia més d’una dècada que algunes de les plomes més roents, esbojarrades i brillants de l’Europa de l’est empraven la ciència-ficció com una eina per divertir i fer crítica alhora. Llibres com Cor de gos , de Mikhaïl Bulgàkov, Nosaltres , de Ievgueni Zamiatin o La guerra de les salamandres , de Karel Čapek, són bona prova que als països eslaus la literatura fantàstica tenia una força irreverent a anys llum del que es feia als Estats Units. Al Vell Continent, aprofitant la destrucció dels cànons que havien dut a terme les avantguardes, els autors combinaven la reflexió, les aventures de tota la vida i una bona dosi d’experimentació formal. Amb tot, gran part de crítics esnobs, incapaços de negar la vàlua d’aquestes obres, sovint opten per ometre que es tracta de literatura de ciència-ficció.

Seria imperdonable obviar que després de la bomba atòmica la ciència-ficció nord-americana va experimentar una evolució fascinant, tot i així no aprofundiré ara en la comparació entre ciència-ficció europea i americana, conec maneres inconfessablement més plaents de perdre el temps. A més, tant si carregaven l’artilleria amb metralla com si ho feien amb cartutxos de sal, les armes d’uns i altres van ser forjades pel mateix home: un tal H. G. Wells.

*

Karel Čapek no era el que avui en dia s’entén per un escriptor de ciència-ficció. Entre les seves obres trobem des d’articles periodístics a contes infantils, novel·les psicològiques, assaigs filosòfics, llibres de viatges i, fins i tot, un manual de jardineria literari. De fet, si calgués assenyalar un segell, una marca de la casa que aparegui en la majoria de les seves obres, sens dubte seria el sentit de l’humor. Enginyós, implacable, elegant i barroer a parts iguals, sempre deixa un regust agredolç a la boca. I és que la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana.

Tot i així, sempre que el txec va voler explicar una gran història va utilitzar la ciència-ficció. Tal com ell mateix apunta a la brillant metanovel·la Meteorit , 2 són les conseqüències lògiques de les premises que ha postulat a l’inici de cada llibre, el que el porta, o no, al terreny de la literatura fantàstica. D’aquesta manera, la descoberta d’un nou tipus de calefacció pot conduir-lo, mitjançant eines purament deductives, a un cataclisme econòmic i religiós.

En aquest sentit, la influència de H. G. Wells és evident. No només en els temes i el seu desenvolupament, sinó també en la funció social que ambdós atorgaven a la literatura. Tanmateix, a diferència de Wells, l’autor de La guerra de les salamandres 3 en va tenir prou amb una guerra mundial per adonar-se que el progrés tècnic no ens guiaria cap al món ideal que desitjava, sinó cap a un procés de deshumanització i destrucció imparable. Karel Čapek va ser prou llest per baixar del carro a temps. Per això, en lloc d’acabar escrivint tractats soporífers destinats a l’elit intel·lectual —com és el cas de Wells—, va intentar transmetre les seves idees al màxim de gent possible a través d’unes sàtires delicioses i, val a dir-ho, força èpiques.

D’altra banda, la combinació de sarcasme i imaginació per fer brollar tesis filosòfiques remet directament a alguns dels grans mestres de la sàtira fantàstica, com Jonathan Swift, Voltaire i Cyrano de Bergerac. Čapek sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure. Ell mateix afirmava que la societat necessitava «...una fantasia excepcional, en una paraula: un encanteri d’una poètica immensa, capaç d’encendre la captivadora espurna d’allò inesperat en la vida quotidiana». Sona situacionista? Doncs som als anys vint.

*

Després de la Primera Guerra Mundial les utopies científiques van anar caient pel seu propi pes. Els projectes socialistes es transformaven en estats totalitaris, el desengany s’estenia i brotaven les primeres distopies: novel·les en què el somni d’una societat ideal havia esdevingut un malson. Llibres com Nosaltres, de Zamiatin, Un món feliç, de Huxley, i Anthem, d’Ayn Rand, en són exemples indispensables. Čapek, en certa manera, va jugar al mateix joc, però ho va fer amb les seves pròpies regles. Ell no es va preocupar de descriure detalladament aquestes hipotètiques societats i els seus sistemes de control, sinó que ens va mostrar el curt trajecte que separa el nostre món d’una societat distòpica. Així va crear un nou subgènere, que podríem anomenar predistopia.