Karel Čapek - La guerra de les salamandres

La seva ciència-ficció sempre se situa en un present convuls que ben bé podria tractar-se de l’Europa d’entreguerres en què va ser escrita. Tant a La krakatita , 4 com a La guerra de les salamandres i a La fàbrica de l’absolut, 5 el detonant de la història és el germen del canvi, un petit descobriment que ho capgirarà tot. A mesura que la trama avança, els seus llibres esdevenen recorreguts trepidants, metamorfosis graduals en què el lector té la seguretat que, quan arribi al final, el món serà completament diferent.

La nostra societat avança, encara que sigui cap a la destrucció. Però el que no es mou ni un micró és l’ànima dels homes, ni la seva moral, que en les obres de Čapek es revela incapaç d’estar a l’altura dels avenços tecnològics.

Tanmateix, els seus científics no estan bojos, ni tan sols tenen mala fe; són simples descobridors, erudits bonifacis o excèntrics inofensius. Individus que valoren el coneixement en si mateix, independentment de les possibles aplicacions. De fet, si les seves troballes van més enllà del laboratori és sempre per l’obstinació d’empresaris avariciosos i polítics dèspotes. Amb tot, els personatges de Čapek són mers passavolants, peces intercanviables al servei d’una història que no és la d’unes persones concretes, sinó la de la humanitat.

Són llibres que evidencien la turbulenta relació d’amor i odi que la humanitat ha mantingut amb el progrés científic al llarg del segle XX. Per una banda, el terror que inspiren unes cotes de destrucció mai vistes; per l’altra, una mena de fervor religiós cap a totes les comoditats que aquesta màgia inexplicable pot proporcionar-nos. Potser perquè van ser imaginats abans de la Segona Guerra Mundial, els seus científics encara eren uns exploradors que es movien en zones incertes, i que tant podien tornar a casa amb un bagul ple d’or com amb una tribu de caníbals al rebost. No és casualitat que en el cas del capità J. van Toch, de La guerra de les salamandres , la condició d’explorador sigui literal, i que no obstant això el seu paper en el desenvolupament de la trama sigui idèntic al que ocupen els científics en altres obres. Avui en dia, en canvi, com ja anticipava el mateix Čapek, els avenços tècnics i científics estan determinats pel mercat, i els investigadors són simples empleats a sou amb una meta imposada per la multinacional de torn.

Llavors rellegeixo RUR (Robots Universals Rossum) , 6 gairebé cent anys després d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir un calfred. ¿I si és veritat que finalment van vèncer les màquines? Es fa difícil saber qui treballa per a qui en una societat cada cop més abocada als espais virtuals, on els individus estableixen llaços a través de pantalles i on la tècnica genera les seves pròpies necessitats.

*

Karel Čapek, amb tota la seva lucidesa visionària, mai no va ser un autor maleït, ni un bevedor irredempt, ni tan sols un incomprès. Al contrari, era l’intel·lectual més respectat en el món cultural txec dels anys vint i trenta; tant que fins i tot hi ha segells amb la seva cara estampada. Filòsof de formació i dramaturg per convicció, les dimensions històriques de la seva obra són colossals, sobretot si tenim en compte la influència política que va tenir en el seu país. Tanmateix, una part molt important d’aquesta segueix sent força desconeguda a casa nostra, incloent-hi la trilogia Noètica , formada per les novel·les Hordubal , 7 Meteorit (Povětroň) i Una vida ordinària ( Obyčejný život ), considerades les seves obres mestres. Fa uns anys, l’editorial El Olivo Azul es va proposar publicar-les en castellà, tot i que per ara només han aparegut dos dels tres volums que la formen. Tampoc tenim traducció de les converses amb el seu amic T. G. Masaryk, el filòsof que va promoure la independència de Txecoslovàquia i en va ser el primer president, ni de bona part de les seves peces teatrals.

Els primers reconeixements li van arribar com a dramaturg, quan als trenta anys va escriure i estrenar l’obra de teatre RUR Hi descrivia la revolta d’uns treballadors mecànics que decidien prendre la fàbrica on havien estat creats i exigien la submissió dels seus creadors, els humans, a qui consideraven inferiors. També hi encunyava per primera vegada la paraula robot , que provenia del txec robota (‘treball’ o ‘servitud’). RUR es va estrenar a tot el món amb un èxit notable. 8 A partir d’aquest moment, Čapek es va prendre l’ofici de dramaturg com una forma d’activisme polític i, a través d’obres com El cas Makropoulos 9 o Mare , 10 combinava reflexions entorn de la condició humana amb advertències sobre el nazisme, el progrés tecnològic o la imminent Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que l’absurditat de la guerra és la principal diana on apuntaven les bales de Čapek. Un bon exemple el trobem a la joia secreta La pesta blanca , 11 una peça teatral on posa polítics i militars contra les cordes, fent-los triar entre morir de pesta o evitar un conflicte bèl·lic. Evidentment tots prefereixen morir de pesta que renunciar als hipotètics beneficis que en podrien extreure. Els drets per a l’edició espanyola d’aquesta obra el mateix autor els va regalar al bàndol republicà, que la va publicar en plena Guerra Civil. Com a dada significativa, cal afegir que l’octubre de l’any 1937 se li va concedir el Premio Nacional de las Letras, fet completament desconegut, ja que els que li van atorgar aquest honor van ser els que van perdre la guerra.

*

Centrant-nos estrictament en el terreny de la sàtira de ciència-ficció, hi ha tres llibres de Karel Čapek que mereixen una atenció especial, i que formen una mena de trilogia involuntària. Són les novel·les predistòpiques La guerra de les salamandres , que avui reeditem a Males Herbes, La krakatita i La fàbrica de l’absolut. Si s’ha de jutjar pels mecanismes de desenvolupament de la trama, el lector podria pensar que són variacions del mateix argument, tanmateix són tres obres singulars que es complementen a la perfecció.

La guerra de les salamandres és, de bon tros, la novel·la més coneguda de Karel Čapek. La història comença com una narració d’aventures, quan el capità J. van Toch, a càrrec d’un vaixell mercant, descobreix una nova espècie aquàtica als mars del sud. Les bestioles en qüestió tenen una habilitat mai vista per fer tot tipus de feines manuals sota l’aigua. A mesura que avança la trama, l’autor obre l’objectiu per explicar-nos, a través de retalls de premsa, estudis científics i tota mena de documentació, com aquest fet marca l’evolució dels mercats i la geopolítica mundial. El que semblava una història de mariners de cop es converteix en una sàtira brutal que ataca totes les formes de l’ambició i estupidesa humanes, i que sovint s’ha interpretat com una premonició de la Segona Guerra Mundial. També és l’obra on les inquietuds de l’autor es fan més evidents, fins al punt de mantenir una discussió amb ell mateix sobre el desenllaç de la narració, en un dels finals de novel·la més influents del segle XX.

La krakatita , per la seva banda, és una faula esbojarrada i delirant. En aquest cas, el protagonista, el científic Prokop, ha descobert una substància explosiva que allibera l’energia dels àtoms i proporciona una potència destructiva impensable fins llavors. Així, Čapek s’anticipava nou anys al descobriment del neutró i, per tant, al naixement de la física nuclear moderna. Aquest Prokop, però, és un cap calent, excèntric i enamoradís, que corre pel món entre fantasieigs i practica la ciència amb la passió d’un poeta. Quan les grans potències s’assabenten del seu descobriment fan tot el possible perquè els n’expliqui la fórmula, però ell s’hi nega. Llavors, governs i corporacions, obsessionats a guanyar una guerra imminent, fan mans i mànigues per robar-li el secret. Ell s’escapa, més per intuïció que per voluntat, i tan aviat sucumbirà a l’amor d’una princesa com se les tindrà amb un grup d’anarquistes clandestins que bloquegen les ones de ràdio. Es tracta d’una al·legoria recargolada, que s’acaba convertint en el més simbòlic i surrealista dels seus llibres.